«Andorra té els xacres mal col·locats»

il·lustració: Jordi Casamajor

Ortiga, bruixa remeiera de Sorteny

Alguns pensen en una bruixa i veuen una senyora d'edat avançada, amb els cabells blancs i una berruga al nas. Res a veure amb l'entrevistada d'avui: Algú que domina les forces de la natura el mínim que pot fer és mantenir-se jove i guapa. Ortiga s'ha especialitzat en l'estudi dels camps energètics i aspira a ser ministra d'Ordenament Territorial per poder aplicar les seves teories. 

–IA: ¿És tan important, això de camps energètics?

–OS: ¿No us heu preguntat mai per què hi ha carrers i voreres que funcionen molt millor que els altres? ¿Per què Escaldes ha anat amunt i Andorra la Vella ha anat avall? 

–AG: ¿Per què?

–OS: Les localitats es divideixen en sectors diferenciats, com si fossin formatges. A cada sector li correspon una activitat i, per tant, una energia concreta. Passa el mateix amb les cases i les persones. Amb el temps, però, pot ser que els pols energètics canviïn, i això modifica les activitats de cada zona. No és innòcua la manera en què el pol energètic està situat, perquè pot estar més o menys en consonància amb el fluir de l'energia universal. 

–IA: ¿Com està el pol energètic a Andorra?

–OS: Desequilibrat, i bona prova en són les comunicacions viàries. Quan a Andorra s'hi arribava per camins, les entrades eren molt més diverses que avui. El riu Runer i el Port d'Envalira eren passos importants, però també n'hi havia d'altres i no era pas tan estrany entrar a les Valls pel Port Siguer a Ordino o pel Port de Cabús a La Massana. Les energies estaven més equilibrades; i ara s'ha estructurat tot el país al voltant d'un únic eix. Això ha condicionat i ha anquilosat les activitats, la imaginació i la vida. ¿No tenen la impressió que a Andorra les coses no acaben de fluir, que la creativitat està encallada, està...? ¿Ho veuen? Ni tan sols a mi em surten les paraules precises. Andorra té els xacres mal col·locats. 

–AG: ¿Els xacres?

–OS: Sí, un país és com un cos humà, i de la mateixa manera que el cos i l'ànima es divideixen en les tres parts que va identificar Plató: la racional, la irascible i la concupiscible, també el territori es divideix en tres parts: la intel·lectual, la de la força i l'organització i la de l'instint. Ordino és un exemple molt clar de canvi de camp energètic. 

– IA: Ordino ha canviat molt poc en els últims 100 anys...

–OS: Ha canviat poc en aparença, però molt quant al camp energètic, perquè fins al segle XIX d'Ordino se'n treia ferro i hi havia fargues. Era la parròquia més industrialitzada d'Andorra; ara, en canvi, es presumeix de tot el contrari. Ubicar la zona més industrial a Santa Coloma va ser un error. 

–AG: Digui'ns com s'ha d'orientar l'eix industrial a Andorra

–OS: ¡Ep! Per això cobro. Un altre aspecte que potser Andorra no ha sabut digerir del tot és l'eclosió de les classes socials que porta aparellada la modernitat. A l'Andorra antiga i mítica rics i pobres vivien absolutament barrejats. I en canvi, ara tothom és capaç d'identificar zones i pobles d'aquest país on tendeix a acumular-se la gent més desfavorida i zones on volen viure les persones adinerades. 

–IA: Però això és el que passa a la majoria de les ciutats occidentals...

–OS: Fixeu-vos que els models d'èxit d'aquestes ciutats tendeixen a promoure una certa barreja de classes socials: Antigues naus industrials es converteixen en lofts per a la gent més o menys rica, es construeixen pisos de protecció oficial a les zones tradicionalment benestants... però en qualsevol cas, jo estava parlant de les mancances que té Andorra; això no vol dir que no les tingui qualsevol altre lloc. 

–AG: ¿Què ens recomana?

–OS: Que en lloc de fer el mapa d'infraestructures viàries es fes un mapa de canals energètics. Necessiteu un professional expert en camps d'energia, una assessoria d'un valor... diguem de... 487.296 euros que reorganitzi energèticament Andorra.

«Xiuxiuejo coses a l'orella dels polítics i després les repeteixen en veu alta»

il·lustració: Jordi Casamajor

Fredolic, menairó del bosc de Segudet especialitzat en retòrica política

Trobar un menairó és més fàcil del que la gent es pensa. És creença generalment estesa que aquests petits esperits silvestres fugen de la mirada dels homes i de les dones, però només ho fan veure. En el fons, els encanta que els trobin. Per entrevistar-ne un només ens ha calgut endinsar-nos una mica al bosc de Segudet i desviar-nos uns quants metres del camí abans d'arribar a les bordes de Redort. En Fredolic habita a l'escorça d'un avet centenari en un cau des del qual es domina tota la vall fins al Carroi. Les parets del seu cau estan folrades de llibres. Ens hi movem amb dificultat.

–AG: ¿Què és un menairó, quina és la seva essència?

–F: Això seria com preguntar-vos a vosaltres què és un humà. Mireu tots aquests llibres, els he llegit tots, però en ells no he trobat la meva essència. Des dels finestrals d'aquest cau ho veig pràcticament tot, però no sóc capaç de saber qui sóc.

–IA: ¿Aquests llibres que ha llegit també són escrits pels menairons?

–F: Tots els bons llibres del món els hem escrit els menairons. Les persones esteu massa pendents del que diran els altres per ser capaços d'escriure alguna cosa amb cara i ulls. És per això que nosaltres estem tan enfeinats. No podem aclucar l'ull. I no tan sols escrivim llibres, hem d'estar pendents de tot. Sempre s'ha dit que són les fades les que posen les gotes de rosada a les fulles de matinada. I és cert. També són elles les que fan fluir els rius, les que recorden a la neu que ha arribat la primavera i toca desglaçar-se, les que desperten els bolets i fan hivernar les marmotes. Els menairons ens ocupem de les coses més tècniques i, és clar, d'ençà de la revolució industrial, se'ns ha girat feina: hem de fer que els llums s'encenguin, que els motors carburin, que el correu arribi puntual...

–AG: Vostè té fama d'haver remogut moltes coses ¿En què creu que la seva influència ha millorat el país? ¿No hauria estat millor deixar-ho tot en mans de les fades?

–F: Potser sí, però jo estaria molt més avorrit. A vegades xiuxiuejo coses a cau d'orella de les persones, dels polítics sobretot, i després escolto com les repeteixen en veu alta quan tenen un micròfon al davant. També m'agrada agafar les frases que diuen a mitges, les seves idees inconnexes, el seu discurs tallat i donar-los la forma adequada per fer dir a les persones no allò que diuen, sinó allò que volen dir.

–IA: Però això pot crear problemes...

–F: Visc en la creença que a l'últim moment sempre hi haurà alguna fada que ho arreglarà.

–AG: ¿Com sé a l'hora d'escriure que sóc jo mateixa o és un menairó que parla a través meu?

–F: Sí t'ho dic deixarà de ser divertit parlar a través teu i mai més no escriuràs res de bo. Escolta el teu sentit d'estil. Si les paraules venen soles, si tot el que dius adquireix una harmonia comprensible per als altres, segur que ha sigut obra meva.

–IA: Com veu el futur d'Andorra?

–F: Complicat, molt complicat. Però m'agradaria fer-me gran i poderós, lluny d'aquí i aleshores ajudar Andorra. En aquest país hi ha dies en què fa l'efecte que ningú no valora el que fa un menairó com jo, però és perquè estic acostumat a no aturar-me, a no callar mai i penso equivocadament que tothom és així. I no. Però quan menys t'ho esperes algú valora allò que fas, t'elogia desinteressadament, té en compte el teu punt de vista. Mai no m'hi acabaré d'acostumar.

–AG: Diu que no calla mai i és el primer cop que l'escolto parlar ¿per què ha decidit sortir a la llum pública com vostè mateix i no a través dels altres?

–F: Perquè la gent s'estava forjant una imatge equivocada de mi. No els culpo, sóc jo que així ho he donat a entendre. Jo mateix he dit que em diverteix parlar a través dels altres, fer a través dels altres. Però no és així; a mi el que m'agrada és fer coses pels altres. De fet, tot el que faig ho faig sempre pensant en algú concret. Quan llegeixo penso que hi ha algú llegint amb mi, quan escric penso com ho rebrà aquest o l'altre, quan toco el violí penso que hi ha algú escoltant-me... m'agrada fer regals. Si un matí us desperteu feliços sense cap raó en particular, si teniu un dia que sembla que estigui fet per a vosaltres expressament, com si us l'hagués regalat algú, recordeu que és un regal meu, un regal d'un menairó de Segudet.

«Sense ambició napoleònica no hi ha Estat de dret»

Napoleó Bonaparte, emperador revolucionari dels francesos i copríncep francès dels andorrans

Escriure les contraportades dels divendres sempre porta alguna sorpresa agradable, però hi ha sorpreses d'una magnitud que supera totes les expectatives. Un diumenge assolellat, l'endemà de les Jornades de la SAC, Napoleó Bonaparte es va posar en contacte amb nosaltres. No vam voler deixar passar l'oportunitat d'entrevistar-lo.

–AG: ¿A què devem l'honor d'aquesta entrevista?
–NB: Com probablement sabreu actualment estic retirat de la política activa, de tal manera que fins i tot trobo el temps suficient per fullejar la premsa andorrana. La setmana passada vaig llegir a les pàgines de la vostra gaseta les declaracions d'un notari de Lleida amb idees clarament medievals sobre el sentit del dret i de la justícia. He pensat que era responsabilitat meva com a copríncep vostre deixar clar el meu posicionament al respecte.

–IA: ¿Quin és el seu posicionament?
–NB: El notari Arnau de Vall-llebrera es mostrava contrari a la promulgació d'un Codi Civil a Andorra, cosa que jo considero prioritària. Dono per descomptat que tothom està d'acord en què la llei ens iguala a tots i protegeix als oprimits contra el poder arbitrari del més fort. Una llei escrita, pública i sistemàtica que està a l'abast del ciutadà i pot ser llegida i compresa per tothom ens dóna armes per defensar els nostres drets.

–AG: Que el batlle jutgi conforme a l'equitat no sembla mala idea...
–NB: No, el jutge ha de ser la boca de la llei, que deia el vell baró de Montesquieu. A més a més, la llei no es limita a ser únicament la creació i l'instrument d'aplicació del poder polític. També és l'expressió de la voluntat del poble. El dret no és només un simple reflex o ombra del poder.

–IA: Hi ha qui diu que aquest sistema és coherent, però poc realista...
–NB: El que no és realista és deixar la justícia i l'equitat en mans d'un jutge. Això suposaria la necessitat d'una preparació tècnica i moral dels jutges que actualment és impossible d'aconseguir. Hi ha qui ens acusa de fer servir una pirotècnia conceptual i a canvi només ens ofereix la foscor que provoca l'absència de conceptes clars.

–AG: D'acord, però per què creu que és necessari fer un codi exhaustiu?
–NB: Per no deixar-nos cap llacuna. La indeterminació jurídica minva els drets de les persones que, dins d'un sistema jurídic modern, han de ser definides com a titulars de drets i obligacions precisament per garantir l'equitat.

–IA: Una perspectiva molt napoleònica, la seva.
–NB: M'agrada ser conseqüent. Avui se sol qualificar la codificació com una ambició napoleònica en un sentit despectiu, com si es tractés d'una aspiració vana i inútil, però l'Estat només existeix en la mesura i en la forma en què s'expressa en el Dret. Si no fos per aquesta ambició napoleònica vosaltres no tindríeu l'Estat democràtic i de dret que teniu ara. I em sorprèn que el qüestioneu quan no fa ni 20 anys que us vàreu dotar d'una Constitució. ¡Ja és cert que la memòria dels pobles és ben curta!

–AG: Vostè va donar una Constitució als espanyols i no als andorrans. ¿Per què va mantenir una estructura heretada del ius comune medieval?
–NB: Admeto que va ser una decisió purament tàctica. Els andorrans em van demanar que restaurés el coprincipat i no vaig poder dir que no. Tenia molts fronts oberts; comprendran que no podia mantenir una guerra amb Rússia i Andorra a la vegada.

–IA: ¿Li sap greu que no hi hagi cap carrer dedicat a vostè al Principat?
–NB: Els andorrans sempre han tingut una imatge poc precisa de la meva persona. No els culpo: Durant els anys i panys que Andorra va estar sota l'imperi de dos sistemes educatius, l'espanyol i el francès, i els nens anaven a l'escola francesa al matí i a l'espanyola a la tarda, jo guanyava les batalles al matí i les perdia a la tarda. Comprendran que així és molt difícil suscitar l'admiració necessària entre la població com perquè a hom li dediquin un carrer.

«Algun dia la modernitat ens semblarà antiga»

Arnau de Vall-llebrera, notari i redactor del primer Pariatge el 1278

Arnau de Vall-llebrera fa l'efecte de no estar gaire enfeinat a la seva notaria de Lleida. No és que no tingui feina, senzillament no deixa que la feina el superi. Sembla un d'aquests homes que ens fan somiar amb les paraules.

–AG: Deu estar molt orgullós d'haver redactat el primer Pariatge...
–AV: Vaig fer l'únic que el sentit comú permetia fer, però he d'admetre que el resultat final va ser molt satisfactori; potser el retret que ens faria, a mi i a tots els que vam participar en aquell negoci, és que no vam ser capaços de donar a l'estructura institucional les eines per fer-la evolucionar. I, és clar, al final als andorrans no els va quedar més remei que optar per la ruptura.

–IA: ¿Ho diu per la Constitució?
–AV: Sí, la Constitució va ser una ruptura jurídica de primera magnitud. El poder va passar d'estar concentrat en mans dels senyors a quedar en mans del poble. I això no significa necessàriament que el poble tingui ara més llibertats que abans. Penseu que els andorrans durant molts segles van ser molt més lliures que els seus veïns malgrat seguir jurídicament subjectes a un sistema feudal.

–AG: ¿Es podia entrar al segle XXI amb els Pariatges?
–AV: Amb els Pariatges del segle XIII no, és clar, ja he dit que mancaven els mecanismes per fer-los evolucionar. És obvi que s'havia de fer la separació de poders i assegurar la supremacia del Parlament ¿però realment calia una Constitució per a tot això? Una Constitució és pròpia d'un poble com el francès que ha fet tabula rasa amb la Revolució, o com l'espanyol, que té necessitat de fer net després de tantes dictadures, revoltes, abdicacions i retorns de monarques, però no em sembla pròpia dels andorrans. En aquests 700 anys els andorrans mai no van perdre el sentit de la raó moderada per l'equitat i matisada per les tradicions i els costums locals.

–IA: ¿Hauria votat contra la Constitució si hagués pogut?
–AV: No. Vaig seguir amb molta atenció el procés constituent i me'n vaig alegrar. En aquells moments no vaig saber veure el trencament que allò suposava, i ara, cada cop més, sovint m'envaeixen els dubtes. ¿Realment és més justa Andorra ara que quan els prínceps tenien més poder?

–AG: El poder ha d'estar en mans del poble.
–AV: No em malinterpreteu: és clar que sí. Això que estic dient qüestiona l'essència mateixa de la democràcia; agafeu-vos-ho simplement com una reflexió. En un país tan petit és massa fàcil que tothom quedi contaminat per relacions d'amistat i enemistat. Quan els prínceps nomenaven els seus veguers i els seus batlles, sobretot per part francesa, eren persones independents, no contaminades per la turbulenta realitat de les Valls. Dels episcopals no es pot dir el mateix, perquè estaven massa a prop. Potser hagués estat millor que, en lloc de ser el bisbe de la Seu, el copríncep hagués estat l'arquebisbe de Tarragona...

–IA: ¿Per què segueix interessat en Andorra?
–AV: Penseu en el dret civil. ¿Us podeu imaginar amb quina alegria la meva ànima contempla aquesta illa del ius comune, d'allò que estudiàvem a Bolonya quan érem joves? Últimament algú ha parlat de fer un Codi Civil andorrà; no estic segur que sigui una bona idea. És evident que cal emprendre la necessària tasca de l'elaboració d'una nova legislació civil, però allunyada del dogmatisme codificador. Cal mirar amb una mica de recança la pirotècnia conceptual que va acompanyar el procés codificador continental.

–AG: ¿Quins arguments té contra la promulgació d'un Codi Civil?
–AV: Semblaria lògic que, un cop agafada la via del constitucionalisme, Andorra emprengués també la via de la codificació, però aquesta lògica ens portaria a una nova ruptura, qui sap si encara més irreparable que la primera. El ius comune, que ara sembla una antigalla, a la meva època era innovador. No s'ha de perdre mai de vista que allò que ara sembla tan modern algun dia serà vist com una andròmina desgastada pel pas del temps.

–IA: Qui hauria dit que vostè acabaria arrenglerat amb els conservadors...
–AV: De fet jo vaig ser un modernitzador. És cert que no tinc el mateix entusiasme per la modernitat que tenia fa temps. Per la mateixa raó que la tradició per la tradició no té sentit, també és descabellada la modernitat per la modernitat. I Andorra, a diferència d'altres països, encara té possibilitats de construir una modernitat no violenta, que no limiti els individus a ser mers titulars de drets i obligacions. I això no s'evita sent un conservador, sinó reformant, però reformant bé.

«L’individualisme dóna peu a la corrupció»

Antoni Fiter i Rossell, jurista, veguer episcopal i autor del Manual Digest

Antoni Fiter i Rossell ens rep un gèlid matí de novembre al jardí de casa seva –ara de propietat pública– a Ordino. Ha estat nevant tota la nit i el fred del matí és intents; tant que, després de deixar-se fer les fotografies de rigor, el jurista ens convida a prosseguir l’entrevista a la fleca Font, entre cafès i coques de xocolata.

–AG: Diu que no s’han d’afillar forasters ¿per què concedeix la primera entrevista a una russa i a un català?
–AFR: Ara que hi penso potser no ha sigut bona idea. Però de fet, quan em vau demanar de fer l’entrevista no vaig pensar en vosaltres com a forasters exactament. Avui en dia un foraster és una persona aliena als interessos d’Andorra, que no la coneix ni s’hi interessa, per bé que potser en vulgui treure algun profit. Foraster no és aquell que vol viure a Andorra, sinó aquell que vol viure d’Andorra.

–IA: Parla de seguir els estils dels avantpassats, però Andorra va ser fundada al segle XIII i aleshores ningú duia perruca
–AFR: No em referia a les particularitats del vestit. El més gran mal de la modernitat és l’adveniment de l’individualisme que ha aconseguit arraconar els valors més essencials, sempre observats pels avantpassats, els valors tribals, locals, comunitaris, de família. L’únic dret vàlid és el dret col·lectiu, l’individualisme dóna peu a la corrupció, a la tergiversació de la naturalesa humana.

–AG: Sorprenen aquestes paraules en algú del segle XVIII, més que un home del seu temps és un home contra el seu temps...
–AFR: Qualsevol que ha escrit alguna cosa rellevant per a un poble en particular ha anat contra el temps. Ningú no pensa només en el seu temps. El poble està format per totes les generacions passades i futures i cal pensar en els que vindran després sense oblidar mai els lloables estils dels avantpassats. Regla segura per no errar, ja sabeu...

–IA: El seu sistema no té consistència: vostè pontifica amb grans màximes, però després commina a fer-se el desentès en determinades ocasions.
–AFR: Tant a la meva època com avui en dia, és l’única garantia de la supervivència d’un país petit i independent. És l’única manera de procurar el benefici de la terra. El que és decisiu no és l’observança rígida dels pactes, sinó la satisfacció dels interessos públics. La meva intenció, més que pontificar, era la de formular una via d’acció que prendria una persona de sentit comú. Per la mateixa raó deia i dic que no és bo demostrar mai riqueses.

–AG: ¿Ja advertia als andorrans d’avui dia pels seus excessos?
–AFR: No, no he volgut mai ser un profeta. De fet, la tendència a presumir del que s’és –encara que sigui poc-  ja hi era al meu temps. La independència de les Valls, sobre tot temps enrere, quan no hi havia mecanismes internacionals per garantir-la, es fonamentava en un equilibri delicat. No ens podíem permetre excessos que el posessin en entredit.

–IA: En una de les seves màximes diu que cal protegir els treballadors i patrocinar els mercaders ¿ho hem d’entendre com a conciliació laboral i familiar avant la lettre?
–AFR: Heus ací l’error dels vostres temps. En una societat fonamentada en l’individualisme com la vostra els interessos dels treballadors i del comerç poden estar contraposats; en canvi en una societat regida per l’esperit comunitari tots els interessos són confluents. No hi ha contraposició d’egoismes, no hi ha diferències entre els treballadors i els amos, perquè tant la terra com les persones formen part d’una mateixa casa i totes les cases en el seu conjunt conformen la terra andorrana.

–AG: Vostè ens adverteix del risc que arrelin bàndols i enemistats i demana que imperi una “santa i cristiana pau”. ¿És això el consens previ que predica Òscar Ribas?
–AFR: El que passa és que tots volen ser reis d’Andorra i com que a Andorra no hi ha reis s’acontenten amb erigir-se en cabdills de bàndols i faccions. Però jo no parlava de l’acord entre els bàndols sinó de no deixar que els bàndols es formessin: de la mateixa manera que quan més es parla de la pau és en temps de guerra, quan més es parla del consens és quan impera la discòrdia.

«La història té els pobles encadenats, la llegenda els fa lliures»

La Dama Blanca, protectora llegendària de les Valls d'Andorra

¿Per què enganyar-nos? La Bellesa regna al món. Engloba el poder, la saviesa i la veritat. Si algú encara no ho té clar és perquè no ha tingut al davant a la Dama Blanca d'Auvinyà. Ja de per si és insòlit entrevistar un ésser mitològic. En aquest cas, hi hem d'afegir la barreja d'encís i reverència que produeix la seva aparença: La cabellera de la Dama és daurada, daurada de debò, i no d'aquest color de palla que ha usurpat el nom de l'or; fets d'ombra i de lluna són els seus ulls; les grandalles que s'obren per primera volta a la claror de l'aurora no són tan blanques com la seva pell.

–AG: Expliqui'ns una mica el seu paper llegendari com a protectora d'Andorra.
–DB: ¿Què voleu dir amb llegendari?

–IA: Que no està clar que sigui veritat o mentida...
–DB: No hi ha res tan cert com les llegendes. Els fets de la història són susceptibles d'interpretacions diverses, però ningú no dubta de les llegendes. El que passa és que hi ha una excessiva fascinació per la història i un cert menyspreu per la literatura. ¿Qui és més real, l'Enric IV rei o el personatge de Shakespeare? Sobre l'Enric IV històric sempre tindrem dubtes: tant pel que fa als fets com a la interpretació dels mateixos; en canvi, l'Enric IV literari ens dóna una seguretat molt més gran, sabem perfectament quines coses fa i per què les fa. ¿Per què es pensen que l'Àlvar Valls ha acabat recopilant llegendes després d'haver fet una enciclopèdia? Doncs perquè s'ha adonat que la llegenda conté més veritat que la història.

–AG: ¿En el seu cas també?
–DB: Sí, però primer deixi que li expliqui una mica: Fa molts anys hi havia un bisbe que oprimia els andorrans. Calia algú que posés fi a aquella tirania i vaig decidir convertir-lo en un llop i els habitants de les Valls van matar-lo...

–IA: ¿Sabien que es tractava del bisbe opressor?
–DB: No, simplement van matar un llop que amenaçava els seus ramats. I aquesta és la grandesa de la llegenda. Mentre el bisbe va ser bisbe, és a dir, històric, els andorrans van ser incapaços de rebel·lar-se contra la seva opressió. En canvi, quan jo el vaig convertir en un símbol no van dubtar ni un moment a matar-lo. Emmascarant la realitat la vaig fer més òbvia i comprensiva. La història té els pobles encadenats, la llegenda els fa lliures.

–AG: ¿La seva fama de protectora es limita a aquest cas particular?
–DB: No, podria citar-vos molts altres exemples, però el que he explicat il·lustra el que vull dir a la perfecció. Però que quedi clar que jo només converteixo en simbòlics els fets, els poetitzo, són els andorrans els que han d'assumir el seu propi destí. Jo no vaig matar el llop.

–IA: A mi sempre m'ha sabut greu que el síndic que va matar el llop es morís després... ¿per què no el va salvar?
–DB: Perquè per alliberar el seu poble d'un tirà aquell síndic va recórrer a la violència, va fer servir els mitjans d'un tirà. Per salvar el seu poble es va convertir en un tirà ell mateix i, per tant, havia de morir. Ningú no ha dit que ser un heroi fos fàcil.

–AG: Diuen que una revolució incruenta no és una veritable revolució...
–DB: Tal vegada sigui així; però aleshores els que assumeixen el paper de revolucionaris han de saber que en el nou ordre que neixi de la revolució no hi haurà lloc per a ells.

–IA: Els andorrans semblen una mica desprotegits últimament. ¿Ha renunciat a protegir-los?
–DB: Ja he dit abans que són els andorrans que s'han de protegir a si mateixos: jo només creo les condicions propícies. Però perquè la protecció sigui efectiva s'ha de creure en ella. La mentida que alguns atribueixen a les llegendes, igual que la seva veritat i la bellesa que en mi contempleu, no està en les llegendes, sinó en els ulls de qui les llegeix o en l'oïda de qui les escolta.

«A Andorra els pobres s'han venut als rics»

Iulian Semiònov, escriptor soviètic visitant d'Andorra el 1973

A la Plaça del Poble d'Andorra la Vella ens va semblar veure a l'escriptor rus soviètic Iulian Semiònov (1931– 1993), autor del llibre El començament del setanta-tres: Espanya, França, Andorra, assegut en un dels bancs vermells, jove i ple d'energia. No estàvem segurs si havíem tornat a l'any 1973 o si ell estava aquí amb nosaltres. Al final vam optar per la segona opció.

–AG: ¿Veu Andorra molt canviada des de la seva visita el 1973?

–IS: En les coses superficials ha canviat, però en el fons la meva impressió segueix essent la mateixa. S'ha modernitzat molt, s'hi han fet nous edificis, la població ha crescut exponencialment però sembla que les noves generacions estiguin reproduint l'esperit dels temps passats. Quan vaig venir a aquest país ja pensava que els pobres s'havien venut als rics: s'hi volien assemblar a la primera oportunitat que tenien en lloc d'obrir els ulls i construir un país just per a tots.

–IA: Sempre és millor que els pobres es vulguin assemblar als rics que no pas que els rics es vulguin assemblar als pobres, ¿oi?

–IS: El problema és que la gent vulgui semblar allò que no és. No entenc del tot el que vostè diu sobre els rics que es volen assemblar als pobres, perquè d'aquests no en conec gaires i de totes formes són inofensius. Hi ha rics que vesteixen com a pobres i això pot ofendre el seu gust refinat però no limita en cap moment la llibertat d'esperit humà. Recordo un senyor de Nova Zelanda que vaig trobar en aquestes Valls que somiava amb una revolució permanent quan, de fet, ell mateix era un capitalista com qualsevol altre que mai no havia fet un dia de treball útil a la seva vida.

–AG: No m'imaginava que vostè volgués prendre a la gent el seu dret a somiar...

–IS: Té raó. Els rics que juguen a fer de pobres són somiadors que poden fer gràcia o fer nosa, però no són l'enemic real. L'enemic real de les persones honestes, treballadores, responsables, és la seva incapacitat de ser lliures, l'esclavatge que s'imposen elles mateixes. Se senten inferiors pel mer fet de no tenir milions al banc; i, en lloc de construir una societat justa per a tothom, idolatren els que n'hi tenen. No pel simple fet de tenir molts diners un és necessàriament digne d'admiració; des del meu punt de vista, més aviat al contrari. Però vet aquí que tots els treballadors se sacrifiquen per semblar adinerats.

–IA: Sí, fins i tot n'hi ha algun que se sacrifica per ser-ho...

–De fet, tot això s'ha agreujat des de la meva última visita. El culte als diners ja hi era, el que no es notava tant era el culte a les persones que en tenien. Ara es pensen que la virtut consisteix a tenir una segona residència a la platja i a conduir un 4x4 d'una marca alemanya. En aquest país els únics que tenen consciència de classe i són realment rojos han adoptat el nom de Verds, com si s'avergonyssin del color que porten al cor.

–AG: Tenir cura de la natura també és una causa noble...

–Sí, però sembla que amb aquest nom vulguin amagar la seva essència comunista. Sembla que estiguin donant més valor als animals i a les plantes que a la consciència social.

–IA: L'Antònia Escoda dirà que no s'ha llegit el seu programa

–No, si llegir-me'l me l'he llegit, és per això que conec l'essència roja que hi ha en ells. I també conec el cas concret de la camarada Escoda, educada en veritables valors igualitaris. Però jo parlava de la seva imatge i de la percepció que la gent del carrer -que no sol llegir els programes dels partits polítics- en té.

–AG: Vol dir que és responsabilitat seva per no haver sabut projectar la imatge adequada?

–No és tan simple com això, però per canviar la ment de les persones enfonsades en petiteses burgeses cal parlar clar. Per tal que els pobres, els oprimits, no se sentin orgullosos de votar a la dreta perquè la consideren superior a ells mateixos, cal donar una imatge de força, de veritat inequívoca, a l'ideal llibertari. Cal que la gent vulgui treure la teva bandera al carrer perquè creu que és una causa justa, encara que de moment no sigui una causa guanyadora. Cal tenir fe en la gent i és el que m'està costant a mi quan veig tota aquesta roba de marca i tots aquests rellotges suïssos que m'envolten. Cal que el poble estigui orgullós de si mateix pel sol fet de defensar una causa justa en lloc d'anar a votar el partit que pensa que té més possibilitats de guanyar, com si això de la política fos una cursa de cavalls. Espero i desitjo que els meus camarades andorrans aviat siguin capaços de canviar aquesta mentalitat oportunista.

«L’Andorra mítica és obra d’un senyor de Sants»

 Antoni Busquets, constructor de la Casa de la Vall

Mossèn Antoni Busquets va fer construir la Casa de la Vall i la va llegar per a ús i gaudi dels seus successors en el càrrec de rector de Santa Coloma i vicari d’Andorra. Una mala administració de la successió va fer que la casa acabés en mans del Consell General a principis del segle XVIII. D’aleshores ençà, el fantasma del seu constructor vaga per la seu del parlament. Quan els Consells duraven més d’un dia i alguns consellers feien nit a l’edifici l’havien sentit udolar per la xemeneia i arrossegar les cadenes pel cap de casa. La seva última aparició documentada va ser la nit de la Candelera de 1993, poques hores abans que el Consell votés la Constitució. Va intentar, sense èxit, que alguns consellers que votessin contra la Carta Magna. Ara, més de disset anys després, concedeix la seva primera entrevista en exclusiva.
 

–IA ¿Per què va intentar dinamitar el procés constituent?
–AB: No m’agradava el caire que estaven agafant les coses. Tanta modernitat em feia venir vertigen. ¿Per què no deixaven les coses tal i com estaven? ¿Que no havien durat segles així? Com aquesta casa... ¡mireu com l’han deixada! Ni jo mateix la reconec: Levito per les seves sales i m’hi sento un estrany. ¡Un estrany a casa meva!

–AG: Però si aquesta casa sembla que no hagi canviat gens en aquests quatre segles...
–AB: ¿Que no ha canviat? Aquests llums de ferro forjat no són els meus, aquestes parets de pedra vista jo no les hauria tingut mai, aquest hemicicle de fusta és un cos estrany; les portes, el mobiliari, el paviment del terra, la sala de la justícia...

–IA: ¿Tot això no és original?
–AB: ¡No pas! Deu fer uns 40 o 50 anys que ho van posar tot panxa enlaire. Va ser idea del síndic Julià Reig durant el seu primer mandat. ¡Aquests Reigs! ¡Massa renovadors! ¿Que no els estaven bé les coses tal i com estaven? ¿Que no els havia permès fer fortuna aquell ordre primigeni?

–AG: Expliqui’ns què van canviar...
–AB: ¡Què no van canviar! I acabaríem abans. Van venir uns artistes, un d’ells era un ferrer de Sant Julià que deien que era molt bo, i un ebenista anomenat Rossell... i sobretot aquell menairó d’Aixovall, aquell amic de les bruixes, aquell buscador de tamarros, que no li cal tancar els ulls per somiar, capaç de fer que Grècia es torni alçar damunt les seves ruïnes només amb la seva mirada... Aquest Violet-le-Duc a l’andorrana nascut entre encenalls a l’antic poble de Sants, el Sergi Mas.

–IA: ¿Va ser ell?
–AB: ¡Sí, l’Andorra mítica és obra d’un senyor de Sants! L’hemicicle del Consell no era com el veieu ara. De fet, d’hemicicle no n’hi havia: només una renglera de simples cadires de braços a banda i banda, uns penjadors per als tricornis i els gambettos i una taula per als síndics i el secretari. El despatx del síndic és l’estança que més m’irrita, procuro no entrar-hi gaire, si no, no sortiré mai del purgatori. Allà hi han fet de tot: fins i tot hi van posar un moble d’estil espanyol del segle XVI. ¡Més que la casa Busquets sembla la casa de Cervantes!

–AG: ¿S’ha conservat alguna cosa?
La cuina potser, però no del tot: la xemeneia no era ben bé així i aquell escudeller enorme no és pas de casa meva; diria que el van portar de la Massana. La sala del Tribunal de Corts també és tota nova i fins i tot el paviment del vestíbul el van aixecar i el van refer d’una punta a l’altra. ¡I l’exterior! Les parets de pedra vista no fan per a una casa bona, i la tronera del costat de migdia no hi era....

–IA: ¿Què té a veure això amb les reformes polítiques?
–AB: ¡És el mateix! Legislen com restauren: imaginant un país que no ha existit mai.

–AG: Si el que imaginen és maco...
–AB: Però no és la meva realitat.

–IA: ¿Per què es torna manifestar?
–AB: Perquè tots parlen de reformes i cada cop que escolto aquesta paraula em poso a tremolar. ¡Si fins i tot aquells que haurien de vetllar perquè les coses no canviessin es fan dir reformistes! I les sessions de Consell, que sempre havien estat tan versallesques, ara són molt gòtiques, més propícies a l’aparició d’un fantasma.

–AG: ¿Què li sembla la nova seu del Consell General?
–AB: D’estil no m’agrada gaire, la trobo massa moderna, però ja els escau.

–IA: La nova seu tapa l’antiga vista de la Casa de la Vall...
–AB: Però això per a mi és un avantatge; més val estar amagat de la vista dels homes. Estic esperant que acabin el nou edifici i marxin. Aleshores tornaré a tenir la meva casa per a mi sol. I els passos perduts que hi ressonin només seran els meus.

«La por a la Unió Europea és la por a un mateix»

El Gran Carlemany, emperador i mític fundador d'Andorra

El Gran Carlemany baixava per l'avinguda que porta el seu nom amb unes bosses de compra en les quals es percebien ampolles de Pastis i Ricard. Veritablement es veia gran, no tant per l'edat com per l'estatura. Una cota de malla i una espasa una mica rovellada eren una clara indicació del seu ofici de guerrer medieval. Ens hi hem apropat corrents.

–IA: ¿Què li sembla l'Europa actual?
–GC: El món ha canviat molt. Miro el mapa d'Europa i no reconec res. Diria que l'únic que queda del meu pas pel món és Andorra... i el Vaticà, és clar.

–AG: ¿El seu pas per Andorra és real?
–GC: Que jo recordi és real, però ha arribat un moment en què a mi també se'm barregen els mites i la realitat a la memòria. L'altre dia, a la Fira d'Andorra, se'm va apropar un senyor baixet, de cabells blancs, i em va dir: «Perdoni que el molesti, ¿vostè no es dirà pas Gran Carlemany?» «I tant, bon home, i tant». I aleshores se'm va presentar i em va refrescar la memòria sobre el meu pas per Andorra. Ens hi vam quedar una bona estona, al banc de la parada de la Creu Roja, just al costat d'allà on als nens els pintaven les cares, i tots demanaven que els pintessin de cavaller, suposo que per assemblar-se a mi...

–IA: Parlàvem del pas per Andorra...
–GC: Correcte. Es veu que hi havia set, vull dir, sis, il·lustres andorrans que em van ajudar. Sis cases pairals que encara ho recorden, com per exemple, Can Diumenge, i en agraïment a aquells sis andorrans vaig fundar les sis parròquies. Jo ja ni me'n recordava d'haver-les fundat, però aquell senyor que em vaig trobar a la Fira m'ho va explicar amb tant de detall...

–AG: ¿Què opina de l'apropament a la Unió Europea?
–GC: Doncs que us hi heu d'apropar, no hi ha més.

–IA: N'hi ha molts que tenen por que Andorra perdi especificitats.
–GC: La por a la Unió Europea és la por a la pròpia debilitat. A més, això de les especificitats sempre ho ha defensat la gent que ha volgut mantenir uns privilegis que sovint són més privilegis de classe que no pas de país.

–AG: Però Andorra és el que és perquè sempre s'ha sabut mantenir al marge ¿oi?
–GC: No, Andorra és el que és perquè sempre ha sabut trobar la seva escletxa en un ordre general que, evidentment, ella no havia configurat. Andorra va saber nedar a la seva manera, seguint el corrent; i el que no es pot fer és pretendre nedar contra corrent, perquè és inútil.

–IA: Li sap greu aquesta actitud?
–GC: Sí, em dol que els andorrans s'hagin tancat tant en si mateixos. Abans he dit que aquestes Valls és l'únic rastre que queda del meu imperi. I ara que l'imperi s'està reconstruint, perquè encara que li diguin Unió Europea no és altra cosa que l'Imperi Romano-Germànic, Andorra hi hauria de participar més activament. Algunes d'aquestes especificitats de les que es parla, certament, no tenen cabuda a l'Europa moderna; però n'hi ha que formen part de l'essència europea i en altres indrets fa anys que van caure a l'oblit...

–AG: ¿Quines són aquestes essències?
–GC: Andorra és un país nascut d'un contracte i que s'ha mantingut sense guerres durant segles, i això és digne d'estimar ja per si mateix. Les Valls no necessiten estar malament amb la seva història. Tenen continuïtat institucional des del segle XIII fins ara. A qualsevol síndic li podeu fer un monument, i no passarà res: cap no ha col·laborat amb una dictadura, cap no ha exterminat una part del seu poble... Andorra és dipositària d'alguns dels més preuats valors d'Europa que ha guardat gelosament durant segles. Jo voldria veure els andorrans córrer a oferir aquests tresors als seus germans europeus i no pretendre tancar-los en un cofre i deixar que el desús els faci malbé. Per això dic que tenir por d'Europa no és altra cosa que tenir por d'un mateix.

–IA: Alguns polítics que han tingut altes responsabilitats diuen no entendre aquesta mania de voler ser europeus...
–GC: ¿I què voldrien ser, africans? Perquè si del que es tractava era de ser africans, m'hauria estalviat tanta guerra inútil i no hagués baixat mai més enllà de Tolosa.

«La demografia és més efectiva que les armes»

Bonifacio Ulrich, comissionat del govern espanyol per a Andorra entre 1841 i 1848

El coronel Ulrich ens ha citat al Castell Motel de la Seu. Arribem puntuals, però ens toca esperar: el nostre entrevistat està acabant de dinar amb altres militars. Estem nerviosos; es tracta d’entrevistar algú que va venir a Andorra fa anys –entre 1841 i 1848– per planificar la invasió de les Valls i acabar amb el tradicional i lucratiu negoci del contraban. Passats uns minuts, Ulrich ens rep, encara entaulat en un ambient carregat del fum dels havans i dels vapors de brandi Carlos III.

–AG: ¿Com se sent després d’haver estat set anys elaborant un pla d’invasió que no es va dur a terme?
–BU: Dir pla d’invasió és dir molt. Es tracta d’una memòria encomanada per sa majestat la reina Isabel II en què la invasió es contemplava com una hipòtesi per acabar amb el contraban.

–IA: El contraban és un tret diferencial ¿Si van respectar els furs de les províncies basques per què no respectar el contraban andorrà?
–BU: La identitat no es pot basar en el frau; però, mirin, el contraban ens va sobreviure a tots plegats. No puc ocultar, no obstant, que m’hauria agradat acabar amb aquest fenomen.

–AG: Doncs ¿per què no va dur a terme la invasió planificada?
–BU: Sabíem per on passarien els canons, la cavalleria, els regiments d’infanteria... Havíem identificat els punts precisos per mantenir els destacaments i construir les fortificacions. Però, al final, jo mateix vaig desanconsellar l’operació.

–IA: ¿Per què? ¿Temia el caràcter ferreny dels andorrans?

–BU: No, als andorrans intimidar-los és fàcil, dissuadir-los ja és més complicat i sotmetre’ls és impossible. Amb la primera canonada haurien acotat el cap i en pocs minuts tindríem a la butxaca les sis claus del famós armari de la Casa de la Vall i estaríem servits com reis a la fonda del Calones, copa i puro incloses. Però aquell mateix vespre, els contrabandistes ja tornarien a creuar el riu Runer.

–AG: ¿I per que? Tindrien prou soldats per controlar-ho, ¿oi?
–BU: Ni tota la plata d’Amèrica no hauria servit per sufragar el cost de tenir soldats a tot arreu, i això sense comptar els que estarien subornats. No té sentit matar mosques a canonades.

–IA: És estrany que això ho digui un militar...
–BU: De la mateixa manera que el bon advocat és el que va poc pels tribunals, el bon militar és aquell que freqüenta poc el camp de batalla. Vostès de mi només coneixen el primer informe, que és el que d’alguna manera es va fer públic, però n’hi ha un altre...

–AG: Doni’ns més detalls
–BU: Com ja he dit abans, en el meu primer informe desaconsellava la invasió per ser massa costosa. Un cop a Madrid, però, vaig tenir el temps suficient per elaborar una segona memòria que s’ha estat aplicant mil·limètricament durant els últims 100 anys. Vaig arribar a la conclusió que la millor manera de sotmetre els andorrans era tenir paciència. La demografia és més lenta, però més poderosa i efectiva que les armes. Els immigrants espanyols han fet molta més feina de la que haurien fet els nostres soldats. I Andorra s’ha ficat de peus a la galleda: han estat els mateixos andorrans els que ens han convidat a venir en massa. I he de dir que en el meu segon informe no preveia que el col·laboracionisme de les Valls arribés fins a aquest extrem. Era impossible sotmetre els andorrans amb la guerra, i els hem sotmès amb la pau.

–AG: ¿L’elevat nombre de residents espanyols és un èxit personal?
–BU: No, el veritable èxit són els nacionals andorrans –alguns amb les potes ben negres– que no tenen ni idea de la història, ni del sentit de les institucions ni tan sols de la llengua del país...

–IA: I a sobre són del Madrid...
–BU: Sí, aquest és un punt sobre el qual m’agradaria insistir i per aquest motiu estic a la Seu.

–AG: ¿Està a la Seu per potenciar l’afició madridista a les Valls?
–BU: No, estic redactant un tercer informe les conclusions del qual ja tenia clares abans de sortir de Madrid. El primordial en aquests moments és minimitzar la influència de Catalunya sobre Andorra. ¿De què hauria servit treure les Valls de les mans dels contrabandistes per lliurar-les a un poble de prestamistes i bandolers que sempre s’ha resistit a integrar-se plenament en una nació civilitzada?

–IA: Veient com les gasta el copríncep Sarkozy ¿ha pensat a oferir-li els seus serveis?
–BU: A l’Elisi encara deuen estar llegint el meu primer informe. Els francesos s’ocupen de la parafernàlia i nosaltres recollim els fruits.

«Les dones vives, reals, concretes, no interessen a ningú»

Pagesa andorrana retratada per Picasso a Gósol el 1905

La idea de poder parlar amb les pageses d’Andorra retratades per Picasso no ens ha abandonat des del passat mes de maig, quan Conxita Boncompte va impartir una conferència dedicada al quadre en el qual apareixen, al Centre Cultural La Llacuna. Hem demanat a vàries persones de confiança que ens presentin a les misterioses pageses. Desprès d’una sèrie d’interminables trucades telefòniques i súpliques desesperades, una de les germanes retratades per Picasso ens ha donat permís per entrevistar-la, amb la condició de preservar el seu anonimat.


–AG: ¿Per què l’anonimat? ¿No estaria millor que els lectors coneguessin el seu nom?

–No, el nom no té cap importància. La millor manera que té una dona per a què se la conegui és esdevenir un retrat. Les dones vives, reals, concretes, no interessen a ningú. Ara fa un quart de segle, les Guerilla Girls de Nova York es van començar a preguntar per quina raó, durant molts segles, per ocupar un lloc en un museu les dones s’havien de despullar. ¿Us en recordeu, d’aquell pòster espantós on a la dona nua d’un quadre clàssic li van posar el cap de goril·la?


–IA: No hagués dit mai que una camperola de principis del segle XX fos una experta en pintura...

–Fa anys que vaig deixar de ser una camperola per passar a ser un quadre, i els quadres sabem de quadres. Reprenent el que deia abans, al pòster de la dona amb el cap de goril·la hi havia també unes estadístiques: només el 5% dels artistes que són presents als museus són dones; en canvi, el 85% dels nus són femenins.


–AG: Vostè també pensa que només les dones despullades troben el seu camí a les parets de les galeries?

–Preferia eludir el debat de la nuesa; jo vaig vestida. Però comparteixo la idea que una dona convertida en un símbol és més atractiva per a la majoria de la gent que una dona real. A mi i la meva germana, esdevenir un retrat ja ens ha servit per despertar la vostra curiositat. Permeteu-me que us faci una pregunta: quina dona andorrana de la mateixa època que nosaltres us agradaria entrevistar? Oi que no en recordeu de cap? Per què? Que no han viscut? Que no feien res a la seva vida? No treballaven, no administraven les seves propietats? En canvi, heu fet mans i mànigues per poder entrevistar a dues senyores que no coneixeu de res: per què? Per l’única raó d’haver estat retratades per Picasso.


–IA: Però amb el seu permís, sí que ens agradaria saber alguna cosa sobre vostè. ¿Realment és andorrana?

–Sí, i tant.


–AG: ¿De quina parròquia és?

–De la parròquia de Canillo.


–IA: ¿Realment són pageses vostè i la seva germana? No ho semblen, amb aquestes figures tan estilitzades.

–Escolti, que les pageses també podem ser estilitzades. Som pageses de casa bona, i teníem molts caps de bestiar. La vida a les Valls era dura, però hi havia gent molt més pobre que nosaltres.


–AG: ¿I què hi feien, a Gósol?

–Hi anàvem a servir.


–IA: Són d’una casa bona i anaven a servir?

–Érem cinc germanes, la gran, la pubilla, es va quedar a casa, i les petites, també, i a la meva germana i a mi ens van enviar a servir a casa d’uns familiars d’una amiga de la mare que vivia a Sant Julià. A casa no hi havia molts diners: hi havia menjar, hi havia bestiar, però de luxe, res de res. Anar a servir et permetia veure món i guanyar uns pocs cèntims per a la família.


–AG: Durant dècades els experts han discrepat sobre vostè i la seva germana ¿Per què han esperat fins ara per explicar realment què són?

–Sempre hi ha la tendència de confondre la inspiració i el personatge. L’artista té el dret d’imaginar-se una andorrana que resulti diferent de si mateixa. Podríem discutir si el personatge del quadre i la persona que el va inspirar tenen el mateix origen...


–IA: Anem per feina ¿per què no ha parlat fins ara?

–Doncs per això que explicava. El que em va fer saltar va ser veure que em deien cubista. Va ser l’Andrés Luengo a les pàgines de EL PERIÒDIC quan li va preguntar a Boncompte si la meva germana i jo érem cubistes. Mirin, podem tolerar que es dubti sobre la nostra andorranitat, que es discuteixi si som de Gósol o de Canillo, si som o no massa estilitzades per ser pageses... Que en Sergi Mas insinuï –qui sap si ho diu seriosament– que tenim la cara de la Mare de Déu de Meritxell m’ho podria prendre com una floreta... Però això de cubistes, no ¡de cap manera! Som dones honrades, nosaltres.


–AG: Cubista no implica necessàriament dona de vida dissipada...

–¿Com que no? Pensi en les senyoretes del carrer Avinyó.

«Si jo hagués seguit com a rei d'Andorra, avui Lauren Bacall seria andorrana»

Boris Skossyreff, rei d'Andorra durant 14 dies el 1934

Per entrevistar al rei destronat de les Valls d’Andorra hem hagut de fer un viatge pel qual aquest rotatiu no ens pagarà dietes. Per trobar Borís I hem resseguit les platges de la Costa Blava, l’hem buscat per les tavernes de Marsella, pel Promenade des Anglais de Niça i fins i tot hem arribat al fantàstic poble fronterer de Menton. Però hem après que el destí porta els monarques destronats a les cases de joc. Ens trobem a Montecarlo i ens hem gastat els últims cèntims que teníem per comprar un quart d’hora d’entrevista: La condició que ens ha posat Borís I per poder gaudir del seu valuós temps passa per un grapat de fitxes de casino.

–AG: ¿No troba a faltar les Valls?

–BS: ¿Per què les hauria de trobar a faltar? ¿Que potser ja hi teniu un casino? ¿I quin casino hi heu posat, si no és demanar massa? ¿En una borda, en un assecador de tabac?

–AG: No, de casino no n’hi ha i de bordes pràcticament no en queden.

–BS: Millor, millor... poseu-hi gratacels. Allà al costat de Caldea quedaran la mar de bé.

–AG: ¿Com sap que existeix Caldea? ¿Té persones que l’informen dels afers d’Andorra?

–BS: No, no... és que els vostres fulletons turístics estan per tot arreu. Una pèrdua de paper impressionant.

–AG: La promoció és important...

–BS: ¡Nonsense! Si la dinastia Skossyreff s’hagués perpetuat a Andorra no necessitaríeu tants fulletons i tanta campanya publicitària. ¿En què es diferenciaria Andorra de Mònaco? En res: Els pocs feliços passarien un dolç estiu a Montecarlo i un hivern d’ensomni a Soldeu. ¿Us imagineu Rainier i Grace Kelly baixant per la pista de l’Avet?

–IA: Sí, però Andorra té tanta mala sort que en lloc de la Grace Kelly ens hagués tocat la Bette Davis...

–BS: No! No teniu mala sort, però en un cert moment vau fer l’elecció equivocada. Si jo hagués continuat com a rei d’Andorra avui Lauren Bacall seria andorrana. L’avinguda Mertixell seria una successió de botigues de Chanel i d’Armani. Les places, l’escenari de les pel·lícules de Visconti. I de les fonts en rajaria xampany de la vídua.

–AG: Però vostè se’n devia alegrar quan, al cap de tants anys, després de la seva primera iniciativa, finalment es va adoptar la Constitució...

–BS: ¡Massa tard! ¿Que no ho veus? Massa tard... Tot hi arriba tard! El dia que em diguin que el món s’acaba tornaré a Andorra: totes les coses hi passen un segle després. ¡Van al revés del sentit del progrés! Mira aquest fulletó! ¡Ara hi posen un parc d’animals! ¿Com esperen fer-hi arribar els visitants? Amb una màquina del temps que els vagi a buscar 30 anys enrere? El dia que hi arribin les clíniques d’estètica ser jove i guapo ja no estarà de moda.

–IA: Però ser jove i guapo no passarà mai de moda...

–BS: Doncs aleshores les clíniques d’estètica no hi arribaran mai.

–IA: ¿S’ha plantejat promoure un partit monàrquic a Andorra?

–BS: Segur que ja en teniu un d’aquests i segur que es fa dir democràtic. Mira quina ironia, que tots els partits monàrquics en el seu nom tenen alguna cosa a veure amb la democràcia o, encara millor, amb la democràcia social. ¿De debò que no en teniu cap, de partit monàrquic?

–IA: No, que es faci dir monàrquic no n’hi ha cap.

–BS: Llàstima! Tot plegat és una llàstima... Aquell país tenia unes flors blanques i grogues que encara recordo tot i no saber com es deien. Però, tinguin el nom que tinguin, sempre tindran el mateix aroma. ¡Quins poetes no hauria pagat jo per a què cantessin la glòria de les meves Valls! ¡Quins pintors no hi hauria portat!

–IA: Quins diners no hi hauria malgastat...

–BS: Per què hi són els diners, sinó per malgastar-los?

–AG: Però ¿no se sent millor com a ciutadà anònim sense els maldecaps del poder?

–BS: Sí, això és el que vaig pensar quan la Guàrdia Civil em va detenir i em va portar a Barcelona. Aquest pensament em va consolar durant aquells primers dies. Però no... Em van arrencar de les mans el ceptre i del cap la corona, però ningú no ha estat capaç d’arrencar-me de l’ànima la tristesa. D’ella encara en sóc rei.

«Arnaldeta és un nom odiós i masclista»

Arnalda de Caboet, senyora de les valls de Caboet, Sant Joan i Andorra

La nostra primera convidada d’aquests tête à tête ens rep al clot d’Emprivat d’Escaldes un matí lluminós dels primers dies de la tardor. Sembla atrafegada, més pel seu posat que no pas per la velocitat dels seus moviments, sempre excessivament pausats. Parla ràpid i amb familiaritat de les coses del present, una familiaritat poc comuna en algú del segle XII.

–Arnaldeta és un nom germànic...

–No, Arnaldeta és un nom odiós i jo ja n’estic farta.

–¿No li agrada el seu nom?

–Sí, el meu nom sí que m’agrada, però el meu nom és Arnalda, Arnaua pels de la ceba... Això d’Arnaldeta a mi sempre m’ha semblat masclista. Al meu marit ningú no li ha dit mai Arnauet de Castellbò ni al bisbe Ermengol ningú l’anomena Ermengolet. I jo fa 800 anys que he d’aguantar que em diguin Arnaldeta. Esperava que la secretària d’Estat d’Igualtat hi fes alguna cosa, suposo que un dia d’aquests s’hi posarà...

–¿Parlar de masclisme al segle XII és una mica prematur, no li sembla?

–Què voleu dir?

–Doncs que a l’Edat Mitjana no hi havia masclisme, feminisme i aquests conceptes moderns...

–¡No! El que no hi havia a l’Edat Mitjana era feminisme, però de masclisme n’hi havia, ¡i molt! És com quan alguns diuen que abans de la Revolució Francesa no hi havia dretes i esquerres... és clar, d’esquerres potser no n’hi havia, però les dretes estaven a tot arreu. Bé, a tot arreu, no, només al poder.

–Òscar Ribas va dir fa uns anys que a Andorra només hi havia la dreta, la dreta de la dreta i la dreta de la dreta de la dreta...

–Sí, és una tradició de les Valls molt nostrada que a la meva època ja existia. Però sospito que al senyor Ribas ja li estava bé, perquè així ell podia ser el més progre sense deixar de ser conservador.

–¿Podríem dir el mateix de Jaume Bartumeu?

–Potser sí... però bé, és fill de la seva època, com vostès i com jo. Tot i que mai no sabem si el nostre temps ens fa a nosaltres o si nosaltres fem el temps. Mirin-me a mi, em vaig casar sent del tot inconscient que estava fundant un microestat.

–I un paradís fiscal...

–¡I tant! Però això ho trobo molt positiu. Al meu temps, les ciutats que prosperaven es deien totes Vilanova o Vilafranca, i es deien així perquè s’hi pagaven pocs impostos.

–¿Com ha canviat el món,oi?

–Gens ni mica, el que passa és que ara no es diuen així. Ara el millor paradís fiscal és aquell que no està considerat com a tal, sinó que passa per ser capdavanter del progrés o últim reducte de la tradició, cor de la cultura o quinta essència de l’europeisme. Al cap i a la fi, tot és una qüestió de posicionament de marca.

–Tornem a coses més mundanes: ¿això de portar el pollastre a l’entrevista també és una tradició?

–La veritat és que des de fa un temps aquest pollastre el porto a tot arreu. Va ser una nit de Nadal que va coincidir amb una vaga de cuiners i jo em vaig haver de fer el pollastre. L’Arnau passaria amb qualsevol cosa, com que és mig càtar... Però a mi m’agrada fer les coses com Déu mana. Vaig anar a obrir el forn i el pollastre, que feia dues hores que hi era, em va saltar viu a les mans, va cantar i se’m va quedar enganxat. Hi ha qui diu que són coses de bruixes, però jo no crec en fenòmens paranormals...

–Dona, vostè és una estàtua que parla...

–Sí, i el cònsol d’Encamp és socialista. Passa a les millors famílies. Això del pollastre el Sergi Mas va dir que ja li estava bé perquè coincidia amb l’escut de la casa Caboet.

–¿Algun consell per als andorrans del segle XXI?

–Sí, que abans de ficar un pollastre al forn s’assegurin que el pollastre és ben mort i el forn està encès.