divendres, 12 de novembre de 2010

«L’Andorra mítica és obra d’un senyor de Sants»

 Antoni Busquets, constructor de la Casa de la Vall

Mossèn Antoni Busquets va fer construir la Casa de la Vall i la va llegar per a ús i gaudi dels seus successors en el càrrec de rector de Santa Coloma i vicari d’Andorra. Una mala administració de la successió va fer que la casa acabés en mans del Consell General a principis del segle XVIII. D’aleshores ençà, el fantasma del seu constructor vaga per la seu del parlament. Quan els Consells duraven més d’un dia i alguns consellers feien nit a l’edifici l’havien sentit udolar per la xemeneia i arrossegar les cadenes pel cap de casa. La seva última aparició documentada va ser la nit de la Candelera de 1993, poques hores abans que el Consell votés la Constitució. Va intentar, sense èxit, que alguns consellers que votessin contra la Carta Magna. Ara, més de disset anys després, concedeix la seva primera entrevista en exclusiva.
 
–IA ¿Per què va intentar dinamitar el procés constituent?
–AB: No m’agradava el caire que estaven agafant les coses. Tanta modernitat em feia venir vertigen. ¿Per què no deixaven les coses tal i com estaven? ¿Que no havien durat segles així? Com aquesta casa... ¡mireu com l’han deixada! Ni jo mateix la reconec: Levito per les seves sales i m’hi sento un estrany. ¡Un estrany a casa meva!

–AG: Però si aquesta casa sembla que no hagi canviat gens en aquests quatre segles...

–AB: ¿Que no ha canviat? Aquests llums de ferro forjat no són els meus, aquestes parets de pedra vista jo no les hauria tingut mai, aquest hemicicle de fusta és un cos estrany; les portes, el mobiliari, el paviment del terra, la sala de la justícia...

–IA: ¿Tot això no és original?
–AB: ¡No pas! Deu fer uns 40 o 50 anys que ho van posar tot panxa enlaire. Va ser idea del síndic Julià Reig durant el seu primer mandat. ¡Aquests Reigs! ¡Massa renovadors! ¿Que no els estaven bé les coses tal i com estaven? ¿Que no els havia permès fer fortuna aquell ordre primigeni?

–AG: Expliqui’ns què van canviar...
–AB: ¡Què no van canviar! I acabaríem abans. Van venir uns artistes, un d’ells era un ferrer de Sant Julià que deien que era molt bo, i un ebenista anomenat Rossell... i sobretot aquell menairó d’Aixovall, aquell amic de les bruixes, aquell buscador de tamarros, que no li cal tancar els ulls per somiar, capaç de fer que Grècia es torni alçar damunt les seves ruïnes només amb la seva mirada... Aquest Violet-le-Duc a l’andorrana nascut entre encenalls a l’antic poble de Sants, el Sergi Mas.

–IA: ¿Va ser ell?

–AB: ¡Sí, l’Andorra mítica és obra d’un senyor de Sants! L’hemicicle del Consell no era com el veieu ara. De fet, d’hemicicle no n’hi havia: només una renglera de simples cadires de braços a banda i banda, uns penjadors per als tricornis i els gambettos i una taula per als síndics i el secretari. El despatx del síndic és l’estança que més m’irrita, procuro no entrar-hi gaire, si no, no sortiré mai del purgatori. Allà hi han fet de tot: fins i tot hi van posar un moble d’estil espanyol del segle XVI. ¡Més que la casa Busquets sembla la casa de Cervantes!

–AG: ¿S’ha conservat alguna cosa?
La cuina potser, però no del tot: la xemeneia no era ben bé així i aquell escudeller enorme no és pas de casa meva; diria que el van portar de la Massana. La sala del Tribunal de Corts també és tota nova i fins i tot el paviment del vestíbul el van aixecar i el van refer d’una punta a l’altra. ¡I l’exterior! Les parets de pedra vista no fan per a una casa bona, i la tronera del costat de migdia no hi era....

–IA: ¿Què té a veure això amb les reformes polítiques?
–AB: ¡És el mateix! Legislen com restauren: imaginant un país que no ha existit mai.

–AG: Si el que imaginen és maco...
–AB: Però no és la meva realitat.

–IA: ¿Per què es torna manifestar?

–AB: Perquè tots parlen de reformes i cada cop que escolto aquesta paraula em poso a tremolar. ¡Si fins i tot aquells que haurien de vetllar perquè les coses no canviessin es fan dir reformistes! I les sessions de Consell, que sempre havien estat tan versallesques, ara són molt gòtiques, més propícies a l’aparició d’un fantasma.

–AG: ¿Què li sembla la nova seu del Consell General?
–AB: D’estil no m’agrada gaire, la trobo massa moderna, però ja els escau.

–IA: La nova seu tapa l’antiga vista de la Casa de la Vall...
–AB: Però això per a mi és un avantatge; més val estar amagat de la vista dels homes. Estic esperant que acabin el nou edifici i marxin. Aleshores tornaré a tenir la meva casa per a mi sol. I els passos perduts que hi ressonin només seran els meus.

Cap comentari:

Publica un comentari