divendres, 4 de febrer de 2011

«La pèrdua de valors és més greu que la del paisatge»

il·lustració: Jordi Casamajor
Tomàs Junoy, vicari d'Anyós autor de la 'Relació de les Valls d'Andorra' el 1839

Un gloriós diumenge de sol i neu, cap al migdia, estàvem caminant pel camí de les Pardines, després d'un brunch al costat del quasi totalment glaçat llac d'Engolasters. A la meitat de la ruta, vam parar davant del mapa explicatiu dels pics. El mapa estava gelat i no s'hi veia gairebé res. Tot just ens havíem posat a netejar-lo quan vam sentir una entusiàstica veu darrere nostre. Era un senyor d'edat avançada, amb una llarga sotana negra, botes de muntanya i pals d'esquí. De seguida ens vam adonar que era Tomàs Junoy, el frare d'Anyós. Feia temps que el volíem entrevistar.

–TJ: Aquí, a la dreta del Casamanya, hi ha el pic de l'Estanyó, i després, el de la Serrera, i el de la Cabaneta. Fa poc vaig fer aquests tres pics en un sol dia.

–AG: No cal tanta proesa per acabar fent el camí de les Pardines...

–TJ: A l'hivern, és normal que m'hi trobeu. Amb cinc centímetres de neu, és un lloc ideal per caminar. No he après mai a esquiar, però em sento millor al cor de les muntanyes que al malson asfaltat dels centres urbans.

–IA: Vaja, un altre a qui no agraden les botigues...

–TJ: No en sé gran cosa, de botigues; suposo que n'hi ha que amaguen sorpreses dignes d'un esperit inquiet i culte. Al que no m'acostumo és a veure els pobles d'Andorra convertits en microciutats. El 1835, quan hi vaig arribar, aquestes Valls no eren més poblades que la resta de muntanyes de Catalunya. Així les estimava: ni tan desertes com les de l'Arieja, ni tan atapeïdes com avui.

–AG: ¿Andorra li recordava a la seva Cerdanya natal?
–TJ: Sí, i encara ara me la recorda una mica. A les Valls d'Andorra hi ha tots els arbres, arbustos i plantes comestibles i medicinals que trobem a tot el Pirineu. Les cases, però, ja no estan envoltades de noguers i roures, alzines i castanyers, com quan jo escrivia sobre el país d'un cel serè i formós, menjars gustosos i terreny saludable.

–IA: ¿No troba que entristir-se per l'Andorra suposadament idílica és un manierisme d'estil?
–TJ: No m'entristeix; simplement no m'agrada. Però sí que hi ha coses que m'entristeixen, i la més gran n'és la despreocupació de la gent benestant amb la pobresa al país. No en sou conscients. Fa dos segles, a les cases principals de tots els pobles s'acollia a aquells que ho necessitaven, donant-los de sopar a la nit i esmorzar al matí. Ara això ja és història. La pèrdua de valors i de solidaritat és més greu que la del paisatge.

–AG: Cal que vingui un senyor del XIX a dir-nos que no som solidaris...

–TJ: Que hauríeu de ser-ho més. L'estudi de Càritas afirma que el 20% de les famílies a Andorra estan al llindar de la pobresa, i moltes viuen en situació de pobresa extrema. Llegeixo la vostra contraportada cada setmana, i ¿què heu fet per ajudar-los? Els andorrans que jo coneixia eren caritatius amb els pobres; i eren senzills, però no gens maliciosos. Ara us veig més maliciosos, i no gens senzills.

–IA: No s'hi amoïni, nosaltres no som andorrans.

–TJ: I jo no sóc el Servei d'Immigració, jove. Sóc el frare d'Anyós i vaig néixer a Alp. M'és indiferent el que posa el vostre passaport. ¿Us importa Andorra? ¿Coneixeu les seves llegendes? ¿Parleu català? ¿Ajudeu els necessitats? ¿Serviu d'utilitat al país? Això és l'important.

–AG: Les llegendes que explica al seu llibre m'agraden...
–TJ: Normal. Recordo que vaig explicar que a la dreta del Pont Pla hi havia una pedra de forma estranya. Deien que feia segles, el gran Carlemany li va donar un cop de colze, i s'hi va quedar una concavitat on va posar la grana pel seu cavall. A l'altra pedra li va etzibar una puntada de peu i hi va deixar emmotllada la seva sabata.

–IA: I l'altra pedra representava una óssa amb els cadells entre les urpes, però això ¿què té a veure amb la solidaritat?
–TJ: Us agraden les pedres. Jo també les estimo. Però les pedres no són res si no representen res per a les persones. Si no ajudem a les persones, si no valorem a les persones, no som cristians, ni som poetes, no som ni humans: no som res. Les pedres parlen si les fem parlar; però parlar no forma part de la seva naturalesa. En canvi, l'essència, el destí d'un ésser humà és posar-se a prop dels altres que el necessiten.

–AG: És curiós que ens ho indiqui algú que escrivia sota el pseudònim de «Peripatètic Solitari».

–TJ: Lo Peripatètic Solitari. I no m'importa dir-ho. Algú ho havia de dir.

Cap comentari:

Publica un comentari