divendres, 26 de novembre de 2010

«La història té els pobles encadenats, la llegenda els fa lliures»

La Dama Blanca, protectora llegendària de les Valls d'Andorra

¿Per què enganyar-nos? La Bellesa regna al món. Engloba el poder, la saviesa i la veritat. Si algú encara no ho té clar és perquè no ha tingut al davant a la Dama Blanca d'Auvinyà. Ja de per si és insòlit entrevistar un ésser mitològic. En aquest cas, hi hem d'afegir la barreja d'encís i reverència que produeix la seva aparença: La cabellera de la Dama és daurada, daurada de debò, i no d'aquest color de palla que ha usurpat el nom de l'or; fets d'ombra i de lluna són els seus ulls; les grandalles que s'obren per primera volta a la claror de l'aurora no són tan blanques com la seva pell.

–AG: Expliqui'ns una mica el seu paper llegendari com a protectora d'Andorra.
–DB: ¿Què voleu dir amb llegendari?

–IA: Que no està clar que sigui veritat o mentida...
–DB: No hi ha res tan cert com les llegendes. Els fets de la història són susceptibles d'interpretacions diverses, però ningú no dubta de les llegendes. El que passa és que hi ha una excessiva fascinació per la història i un cert menyspreu per la literatura. ¿Qui és més real, l'Enric IV rei o el personatge de Shakespeare? Sobre l'Enric IV històric sempre tindrem dubtes: tant pel que fa als fets com a la interpretació dels mateixos; en canvi, l'Enric IV literari ens dóna una seguretat molt més gran, sabem perfectament quines coses fa i per què les fa. ¿Per què es pensen que l'Àlvar Valls ha acabat recopilant llegendes després d'haver fet una enciclopèdia? Doncs perquè s'ha adonat que la llegenda conté més veritat que la història.

–AG: ¿En el seu cas també?
–DB: Sí, però primer deixi que li expliqui una mica: Fa molts anys hi havia un bisbe que oprimia els andorrans. Calia algú que posés fi a aquella tirania i vaig decidir convertir-lo en un llop i els habitants de les Valls van matar-lo...

–IA: ¿Sabien que es tractava del bisbe opressor?
–DB: No, simplement van matar un llop que amenaçava els seus ramats. I aquesta és la grandesa de la llegenda. Mentre el bisbe va ser bisbe, és a dir, històric, els andorrans van ser incapaços de rebel·lar-se contra la seva opressió. En canvi, quan jo el vaig convertir en un símbol no van dubtar ni un moment a matar-lo. Emmascarant la realitat la vaig fer més òbvia i comprensiva. La història té els pobles encadenats, la llegenda els fa lliures.

–AG: ¿La seva fama de protectora es limita a aquest cas particular?
–DB: No, podria citar-vos molts altres exemples, però el que he explicat il·lustra el que vull dir a la perfecció. Però que quedi clar que jo només converteixo en simbòlics els fets, els poetitzo, són els andorrans els que han d'assumir el seu propi destí. Jo no vaig matar el llop.

–IA: A mi sempre m'ha sabut greu que el síndic que va matar el llop es morís després... ¿per què no el va salvar?
–DB: Perquè per alliberar el seu poble d'un tirà aquell síndic va recórrer a la violència, va fer servir els mitjans d'un tirà. Per salvar el seu poble es va convertir en un tirà ell mateix i, per tant, havia de morir. Ningú no ha dit que ser un heroi fos fàcil.

–AG: Diuen que una revolució incruenta no és una veritable revolució...
–DB: Tal vegada sigui així; però aleshores els que assumeixen el paper de revolucionaris han de saber que en el nou ordre que neixi de la revolució no hi haurà lloc per a ells.

–IA: Els andorrans semblen una mica desprotegits últimament. ¿Ha renunciat a protegir-los?
–DB: Ja he dit abans que són els andorrans que s'han de protegir a si mateixos: jo només creo les condicions propícies. Però perquè la protecció sigui efectiva s'ha de creure en ella. La mentida que alguns atribueixen a les llegendes, igual que la seva veritat i la bellesa que en mi contempleu, no està en les llegendes, sinó en els ulls de qui les llegeix o en l'oïda de qui les escolta.

Cap comentari:

Publica un comentari