divendres, 22 d’octubre de 2010

«Les dones vives, reals, concretes, no interessen a ningú»

Pagesa andorrana retratada per Picasso a Gósol el 1905

La idea de poder parlar amb les pageses d’Andorra retratades per Picasso no ens ha abandonat des del passat mes de maig, quan Conxita Boncompte va impartir una conferència dedicada al quadre en el qual apareixen, al Centre Cultural La Llacuna. Hem demanat a vàries persones de confiança que ens presentin a les misterioses pageses. Desprès d’una sèrie d’interminables trucades telefòniques i súpliques desesperades, una de les germanes retratades per Picasso ens ha donat permís per entrevistar-la, amb la condició de preservar el seu anonimat.


–AG: ¿Per què l’anonimat? ¿No estaria millor que els lectors coneguessin el seu nom?
–No, el nom no té cap importància. La millor manera que té una dona per a què se la conegui és esdevenir un retrat. Les dones vives, reals, concretes, no interessen a ningú. Ara fa un quart de segle, les Guerilla Girls de Nova York es van començar a preguntar per quina raó, durant molts segles, per ocupar un lloc en un museu les dones s’havien de despullar. ¿Us en recordeu, d’aquell pòster espantós on a la dona nua d’un quadre clàssic li van posar el cap de goril·la?


–IA: No hagués dit mai que una camperola de principis del segle XX fos una experta en pintura...
–Fa anys que vaig deixar de ser una camperola per passar a ser un quadre, i els quadres sabem de quadres. Reprenent el que deia abans, al pòster de la dona amb el cap de goril·la hi havia també unes estadístiques: només el 5% dels artistes que són presents als museus són dones; en canvi, el 85% dels nus són femenins.


–AG: Vostè també pensa que només les dones despullades troben el seu camí a les parets de les galeries?
–Preferia eludir el debat de la nuesa; jo vaig vestida. Però comparteixo la idea que una dona convertida en un símbol és més atractiva per a la majoria de la gent que una dona real. A mi i la meva germana, esdevenir un retrat ja ens ha servit per despertar la vostra curiositat. Permeteu-me que us faci una pregunta: quina dona andorrana de la mateixa època que nosaltres us agradaria entrevistar? Oi que no en recordeu de cap? Per què? Que no han viscut? Que no feien res a la seva vida? No treballaven, no administraven les seves propietats? En canvi, heu fet mans i mànigues per poder entrevistar a dues senyores que no coneixeu de res: per què? Per l’única raó d’haver estat retratades per Picasso.


–IA: Però amb el seu permís, sí que ens agradaria saber alguna cosa sobre vostè. ¿Realment és andorrana?
–Sí, i tant.


–AG: ¿De quina parròquia és?
–De la parròquia de Canillo.


–IA: ¿Realment són pageses vostè i la seva germana? No ho semblen, amb aquestes figures tan estilitzades.
–Escolti, que les pageses també podem ser estilitzades. Som pageses de casa bona, i teníem molts caps de bestiar. La vida a les Valls era dura, però hi havia gent molt més pobre que nosaltres.


–AG: ¿I què hi feien, a Gósol?
–Hi anàvem a servir.


–IA: Són d’una casa bona i anaven a servir?
–Érem cinc germanes, la gran, la pubilla, es va quedar a casa, i les petites, també, i a la meva germana i a mi ens van enviar a servir a casa d’uns familiars d’una amiga de la mare que vivia a Sant Julià. A casa no hi havia molts diners: hi havia menjar, hi havia bestiar, però de luxe, res de res. Anar a servir et permetia veure món i guanyar uns pocs cèntims per a la família.


–AG: Durant dècades els experts han discrepat sobre vostè i la seva germana ¿Per què han esperat fins ara per explicar realment què són?
–Sempre hi ha la tendència de confondre la inspiració i el personatge. L’artista té el dret d’imaginar-se una andorrana que resulti diferent de si mateixa. Podríem discutir si el personatge del quadre i la persona que el va inspirar tenen el mateix origen...


–IA: Anem per feina ¿per què no ha parlat fins ara?
–Doncs per això que explicava. El que em va fer saltar va ser veure que em deien cubista. Va ser l’Andrés Luengo a les pàgines de EL PERIÒDIC quan li va preguntar a Boncompte si la meva germana i jo érem cubistes. Mirin, podem tolerar que es dubti sobre la nostra andorranitat, que es discuteixi si som de Gósol o de Canillo, si som o no massa estilitzades per ser pageses... Que en Sergi Mas insinuï –qui sap si ho diu seriosament– que tenim la cara de la Mare de Déu de Meritxell m’ho podria prendre com una floreta... Però això de cubistes, no ¡de cap manera! Som dones honrades, nosaltres.


–AG: Cubista no implica necessàriament dona de vida dissipada...
–¿Com que no? Pensi en les senyoretes del carrer Avinyó.

Cap comentari:

Publica un comentari