«La demografia és més efectiva que les armes»

Bonifacio Ulrich, comissionat del govern espanyol per a Andorra entre 1841 i 1848

El coronel Ulrich ens ha citat al Castell Motel de la Seu. Arribem puntuals, però ens toca esperar: el nostre entrevistat està acabant de dinar amb altres militars. Estem nerviosos; es tracta d’entrevistar algú que va venir a Andorra fa anys –entre 1841 i 1848– per planificar la invasió de les Valls i acabar amb el tradicional i lucratiu negoci del contraban. Passats uns minuts, Ulrich ens rep, encara entaulat en un ambient carregat del fum dels havans i dels vapors de brandi Carlos III.

–AG: ¿Com se sent després d’haver estat set anys elaborant un pla d’invasió que no es va dur a terme?
–BU: Dir pla d’invasió és dir molt. Es tracta d’una memòria encomanada per sa majestat la reina Isabel II en què la invasió es contemplava com una hipòtesi per acabar amb el contraban.

–IA: El contraban és un tret diferencial ¿Si van respectar els furs de les províncies basques per què no respectar el contraban andorrà?
–BU: La identitat no es pot basar en el frau; però, mirin, el contraban ens va sobreviure a tots plegats. No puc ocultar, no obstant, que m’hauria agradat acabar amb aquest fenomen.

–AG: Doncs ¿per què no va dur a terme la invasió planificada?
–BU: Sabíem per on passarien els canons, la cavalleria, els regiments d’infanteria... Havíem identificat els punts precisos per mantenir els destacaments i construir les fortificacions. Però, al final, jo mateix vaig desanconsellar l’operació.

–IA: ¿Per què? ¿Temia el caràcter ferreny dels andorrans?

–BU: No, als andorrans intimidar-los és fàcil, dissuadir-los ja és més complicat i sotmetre’ls és impossible. Amb la primera canonada haurien acotat el cap i en pocs minuts tindríem a la butxaca les sis claus del famós armari de la Casa de la Vall i estaríem servits com reis a la fonda del Calones, copa i puro incloses. Però aquell mateix vespre, els contrabandistes ja tornarien a creuar el riu Runer.

–AG: ¿I per que? Tindrien prou soldats per controlar-ho, ¿oi?
–BU: Ni tota la plata d’Amèrica no hauria servit per sufragar el cost de tenir soldats a tot arreu, i això sense comptar els que estarien subornats. No té sentit matar mosques a canonades.

–IA: És estrany que això ho digui un militar...
–BU: De la mateixa manera que el bon advocat és el que va poc pels tribunals, el bon militar és aquell que freqüenta poc el camp de batalla. Vostès de mi només coneixen el primer informe, que és el que d’alguna manera es va fer públic, però n’hi ha un altre...

–AG: Doni’ns més detalls
–BU: Com ja he dit abans, en el meu primer informe desaconsellava la invasió per ser massa costosa. Un cop a Madrid, però, vaig tenir el temps suficient per elaborar una segona memòria que s’ha estat aplicant mil·limètricament durant els últims 100 anys. Vaig arribar a la conclusió que la millor manera de sotmetre els andorrans era tenir paciència. La demografia és més lenta, però més poderosa i efectiva que les armes. Els immigrants espanyols han fet molta més feina de la que haurien fet els nostres soldats. I Andorra s’ha ficat de peus a la galleda: han estat els mateixos andorrans els que ens han convidat a venir en massa. I he de dir que en el meu segon informe no preveia que el col·laboracionisme de les Valls arribés fins a aquest extrem. Era impossible sotmetre els andorrans amb la guerra, i els hem sotmès amb la pau.

–AG: ¿L’elevat nombre de residents espanyols és un èxit personal?
–BU: No, el veritable èxit són els nacionals andorrans –alguns amb les potes ben negres– que no tenen ni idea de la història, ni del sentit de les institucions ni tan sols de la llengua del país...

–IA: I a sobre són del Madrid...
–BU: Sí, aquest és un punt sobre el qual m’agradaria insistir i per aquest motiu estic a la Seu.

–AG: ¿Està a la Seu per potenciar l’afició madridista a les Valls?
–BU: No, estic redactant un tercer informe les conclusions del qual ja tenia clares abans de sortir de Madrid. El primordial en aquests moments és minimitzar la influència de Catalunya sobre Andorra. ¿De què hauria servit treure les Valls de les mans dels contrabandistes per lliurar-les a un poble de prestamistes i bandolers que sempre s’ha resistit a integrar-se plenament en una nació civilitzada?

–IA: Veient com les gasta el copríncep Sarkozy ¿ha pensat a oferir-li els seus serveis?
–BU: A l’Elisi encara deuen estar llegint el meu primer informe. Els francesos s’ocupen de la parafernàlia i nosaltres recollim els fruits.

«Les dones vives, reals, concretes, no interessen a ningú»

Pagesa andorrana retratada per Picasso a Gósol el 1905

La idea de poder parlar amb les pageses d’Andorra retratades per Picasso no ens ha abandonat des del passat mes de maig, quan Conxita Boncompte va impartir una conferència dedicada al quadre en el qual apareixen, al Centre Cultural La Llacuna. Hem demanat a vàries persones de confiança que ens presentin a les misterioses pageses. Desprès d’una sèrie d’interminables trucades telefòniques i súpliques desesperades, una de les germanes retratades per Picasso ens ha donat permís per entrevistar-la, amb la condició de preservar el seu anonimat.


–AG: ¿Per què l’anonimat? ¿No estaria millor que els lectors coneguessin el seu nom?

–No, el nom no té cap importància. La millor manera que té una dona per a què se la conegui és esdevenir un retrat. Les dones vives, reals, concretes, no interessen a ningú. Ara fa un quart de segle, les Guerilla Girls de Nova York es van començar a preguntar per quina raó, durant molts segles, per ocupar un lloc en un museu les dones s’havien de despullar. ¿Us en recordeu, d’aquell pòster espantós on a la dona nua d’un quadre clàssic li van posar el cap de goril·la?


–IA: No hagués dit mai que una camperola de principis del segle XX fos una experta en pintura...

–Fa anys que vaig deixar de ser una camperola per passar a ser un quadre, i els quadres sabem de quadres. Reprenent el que deia abans, al pòster de la dona amb el cap de goril·la hi havia també unes estadístiques: només el 5% dels artistes que són presents als museus són dones; en canvi, el 85% dels nus són femenins.


–AG: Vostè també pensa que només les dones despullades troben el seu camí a les parets de les galeries?

–Preferia eludir el debat de la nuesa; jo vaig vestida. Però comparteixo la idea que una dona convertida en un símbol és més atractiva per a la majoria de la gent que una dona real. A mi i la meva germana, esdevenir un retrat ja ens ha servit per despertar la vostra curiositat. Permeteu-me que us faci una pregunta: quina dona andorrana de la mateixa època que nosaltres us agradaria entrevistar? Oi que no en recordeu de cap? Per què? Que no han viscut? Que no feien res a la seva vida? No treballaven, no administraven les seves propietats? En canvi, heu fet mans i mànigues per poder entrevistar a dues senyores que no coneixeu de res: per què? Per l’única raó d’haver estat retratades per Picasso.


–IA: Però amb el seu permís, sí que ens agradaria saber alguna cosa sobre vostè. ¿Realment és andorrana?

–Sí, i tant.


–AG: ¿De quina parròquia és?

–De la parròquia de Canillo.


–IA: ¿Realment són pageses vostè i la seva germana? No ho semblen, amb aquestes figures tan estilitzades.

–Escolti, que les pageses també podem ser estilitzades. Som pageses de casa bona, i teníem molts caps de bestiar. La vida a les Valls era dura, però hi havia gent molt més pobre que nosaltres.


–AG: ¿I què hi feien, a Gósol?

–Hi anàvem a servir.


–IA: Són d’una casa bona i anaven a servir?

–Érem cinc germanes, la gran, la pubilla, es va quedar a casa, i les petites, també, i a la meva germana i a mi ens van enviar a servir a casa d’uns familiars d’una amiga de la mare que vivia a Sant Julià. A casa no hi havia molts diners: hi havia menjar, hi havia bestiar, però de luxe, res de res. Anar a servir et permetia veure món i guanyar uns pocs cèntims per a la família.


–AG: Durant dècades els experts han discrepat sobre vostè i la seva germana ¿Per què han esperat fins ara per explicar realment què són?

–Sempre hi ha la tendència de confondre la inspiració i el personatge. L’artista té el dret d’imaginar-se una andorrana que resulti diferent de si mateixa. Podríem discutir si el personatge del quadre i la persona que el va inspirar tenen el mateix origen...


–IA: Anem per feina ¿per què no ha parlat fins ara?

–Doncs per això que explicava. El que em va fer saltar va ser veure que em deien cubista. Va ser l’Andrés Luengo a les pàgines de EL PERIÒDIC quan li va preguntar a Boncompte si la meva germana i jo érem cubistes. Mirin, podem tolerar que es dubti sobre la nostra andorranitat, que es discuteixi si som de Gósol o de Canillo, si som o no massa estilitzades per ser pageses... Que en Sergi Mas insinuï –qui sap si ho diu seriosament– que tenim la cara de la Mare de Déu de Meritxell m’ho podria prendre com una floreta... Però això de cubistes, no ¡de cap manera! Som dones honrades, nosaltres.


–AG: Cubista no implica necessàriament dona de vida dissipada...

–¿Com que no? Pensi en les senyoretes del carrer Avinyó.

«Si jo hagués seguit com a rei d'Andorra, avui Lauren Bacall seria andorrana»

Boris Skossyreff, rei d'Andorra durant 14 dies el 1934

Per entrevistar al rei destronat de les Valls d’Andorra hem hagut de fer un viatge pel qual aquest rotatiu no ens pagarà dietes. Per trobar Borís I hem resseguit les platges de la Costa Blava, l’hem buscat per les tavernes de Marsella, pel Promenade des Anglais de Niça i fins i tot hem arribat al fantàstic poble fronterer de Menton. Però hem après que el destí porta els monarques destronats a les cases de joc. Ens trobem a Montecarlo i ens hem gastat els últims cèntims que teníem per comprar un quart d’hora d’entrevista: La condició que ens ha posat Borís I per poder gaudir del seu valuós temps passa per un grapat de fitxes de casino.

–AG: ¿No troba a faltar les Valls?

–BS: ¿Per què les hauria de trobar a faltar? ¿Que potser ja hi teniu un casino? ¿I quin casino hi heu posat, si no és demanar massa? ¿En una borda, en un assecador de tabac?

–AG: No, de casino no n’hi ha i de bordes pràcticament no en queden.

–BS: Millor, millor... poseu-hi gratacels. Allà al costat de Caldea quedaran la mar de bé.

–AG: ¿Com sap que existeix Caldea? ¿Té persones que l’informen dels afers d’Andorra?

–BS: No, no... és que els vostres fulletons turístics estan per tot arreu. Una pèrdua de paper impressionant.

–AG: La promoció és important...

–BS: ¡Nonsense! Si la dinastia Skossyreff s’hagués perpetuat a Andorra no necessitaríeu tants fulletons i tanta campanya publicitària. ¿En què es diferenciaria Andorra de Mònaco? En res: Els pocs feliços passarien un dolç estiu a Montecarlo i un hivern d’ensomni a Soldeu. ¿Us imagineu Rainier i Grace Kelly baixant per la pista de l’Avet?

–IA: Sí, però Andorra té tanta mala sort que en lloc de la Grace Kelly ens hagués tocat la Bette Davis...

–BS: No! No teniu mala sort, però en un cert moment vau fer l’elecció equivocada. Si jo hagués continuat com a rei d’Andorra avui Lauren Bacall seria andorrana. L’avinguda Mertixell seria una successió de botigues de Chanel i d’Armani. Les places, l’escenari de les pel·lícules de Visconti. I de les fonts en rajaria xampany de la vídua.

–AG: Però vostè se’n devia alegrar quan, al cap de tants anys, després de la seva primera iniciativa, finalment es va adoptar la Constitució...

–BS: ¡Massa tard! ¿Que no ho veus? Massa tard... Tot hi arriba tard! El dia que em diguin que el món s’acaba tornaré a Andorra: totes les coses hi passen un segle després. ¡Van al revés del sentit del progrés! Mira aquest fulletó! ¡Ara hi posen un parc d’animals! ¿Com esperen fer-hi arribar els visitants? Amb una màquina del temps que els vagi a buscar 30 anys enrere? El dia que hi arribin les clíniques d’estètica ser jove i guapo ja no estarà de moda.

–IA: Però ser jove i guapo no passarà mai de moda...

–BS: Doncs aleshores les clíniques d’estètica no hi arribaran mai.

–IA: ¿S’ha plantejat promoure un partit monàrquic a Andorra?

–BS: Segur que ja en teniu un d’aquests i segur que es fa dir democràtic. Mira quina ironia, que tots els partits monàrquics en el seu nom tenen alguna cosa a veure amb la democràcia o, encara millor, amb la democràcia social. ¿De debò que no en teniu cap, de partit monàrquic?

–IA: No, que es faci dir monàrquic no n’hi ha cap.

–BS: Llàstima! Tot plegat és una llàstima... Aquell país tenia unes flors blanques i grogues que encara recordo tot i no saber com es deien. Però, tinguin el nom que tinguin, sempre tindran el mateix aroma. ¡Quins poetes no hauria pagat jo per a què cantessin la glòria de les meves Valls! ¡Quins pintors no hi hauria portat!

–IA: Quins diners no hi hauria malgastat...

–BS: Per què hi són els diners, sinó per malgastar-los?

–AG: Però ¿no se sent millor com a ciutadà anònim sense els maldecaps del poder?

–BS: Sí, això és el que vaig pensar quan la Guàrdia Civil em va detenir i em va portar a Barcelona. Aquest pensament em va consolar durant aquells primers dies. Però no... Em van arrencar de les mans el ceptre i del cap la corona, però ningú no ha estat capaç d’arrencar-me de l’ànima la tristesa. D’ella encara en sóc rei.

«Arnaldeta és un nom odiós i masclista»

Arnalda de Caboet, senyora de les valls de Caboet, Sant Joan i Andorra

La nostra primera convidada d’aquests tête à tête ens rep al clot d’Emprivat d’Escaldes un matí lluminós dels primers dies de la tardor. Sembla atrafegada, més pel seu posat que no pas per la velocitat dels seus moviments, sempre excessivament pausats. Parla ràpid i amb familiaritat de les coses del present, una familiaritat poc comuna en algú del segle XII.

–Arnaldeta és un nom germànic...

–No, Arnaldeta és un nom odiós i jo ja n’estic farta.

–¿No li agrada el seu nom?

–Sí, el meu nom sí que m’agrada, però el meu nom és Arnalda, Arnaua pels de la ceba... Això d’Arnaldeta a mi sempre m’ha semblat masclista. Al meu marit ningú no li ha dit mai Arnauet de Castellbò ni al bisbe Ermengol ningú l’anomena Ermengolet. I jo fa 800 anys que he d’aguantar que em diguin Arnaldeta. Esperava que la secretària d’Estat d’Igualtat hi fes alguna cosa, suposo que un dia d’aquests s’hi posarà...

–¿Parlar de masclisme al segle XII és una mica prematur, no li sembla?

–Què voleu dir?

–Doncs que a l’Edat Mitjana no hi havia masclisme, feminisme i aquests conceptes moderns...

–¡No! El que no hi havia a l’Edat Mitjana era feminisme, però de masclisme n’hi havia, ¡i molt! És com quan alguns diuen que abans de la Revolució Francesa no hi havia dretes i esquerres... és clar, d’esquerres potser no n’hi havia, però les dretes estaven a tot arreu. Bé, a tot arreu, no, només al poder.

–Òscar Ribas va dir fa uns anys que a Andorra només hi havia la dreta, la dreta de la dreta i la dreta de la dreta de la dreta...

–Sí, és una tradició de les Valls molt nostrada que a la meva època ja existia. Però sospito que al senyor Ribas ja li estava bé, perquè així ell podia ser el més progre sense deixar de ser conservador.

–¿Podríem dir el mateix de Jaume Bartumeu?

–Potser sí... però bé, és fill de la seva època, com vostès i com jo. Tot i que mai no sabem si el nostre temps ens fa a nosaltres o si nosaltres fem el temps. Mirin-me a mi, em vaig casar sent del tot inconscient que estava fundant un microestat.

–I un paradís fiscal...

–¡I tant! Però això ho trobo molt positiu. Al meu temps, les ciutats que prosperaven es deien totes Vilanova o Vilafranca, i es deien així perquè s’hi pagaven pocs impostos.

–¿Com ha canviat el món,oi?

–Gens ni mica, el que passa és que ara no es diuen així. Ara el millor paradís fiscal és aquell que no està considerat com a tal, sinó que passa per ser capdavanter del progrés o últim reducte de la tradició, cor de la cultura o quinta essència de l’europeisme. Al cap i a la fi, tot és una qüestió de posicionament de marca.

–Tornem a coses més mundanes: ¿això de portar el pollastre a l’entrevista també és una tradició?

–La veritat és que des de fa un temps aquest pollastre el porto a tot arreu. Va ser una nit de Nadal que va coincidir amb una vaga de cuiners i jo em vaig haver de fer el pollastre. L’Arnau passaria amb qualsevol cosa, com que és mig càtar... Però a mi m’agrada fer les coses com Déu mana. Vaig anar a obrir el forn i el pollastre, que feia dues hores que hi era, em va saltar viu a les mans, va cantar i se’m va quedar enganxat. Hi ha qui diu que són coses de bruixes, però jo no crec en fenòmens paranormals...

–Dona, vostè és una estàtua que parla...

–Sí, i el cònsol d’Encamp és socialista. Passa a les millors famílies. Això del pollastre el Sergi Mas va dir que ja li estava bé perquè coincidia amb l’escut de la casa Caboet.

–¿Algun consell per als andorrans del segle XXI?

–Sí, que abans de ficar un pollastre al forn s’assegurin que el pollastre és ben mort i el forn està encès.