divendres, 11 de febrer de 2011

«L'INAF ha de poder intervenir ràpid quan cal»

il·lustració: Jordi Casamajor
Jaume Orig, notari de Puigcerdà, redactor del segon Pariatge el 1288

A Andorra cada cop hi ha més russos, diuen; però pensem que n'hi hauria d'haver més. Perquè resulta que, al capdavall, quan hom necessita un rus en aquestes Valls, costa trobar-lo. Estàvem a la redacció de EL PERIÒDIC quan vam rebre una trucada del Park Hotel demanant un intèrpret de rus. Està comprovat: la gent quan no sap què fer, truca als diaris. Ens hi vam dirigir de seguida. A la tercera planta, tothom estava pendent d'un home a qui ningú entenia. Era rus deien; però només d'escoltar-lo es feia evident que parlava en català, en un català tancat i antic, però català al capdavall.

–AG: ¿Què busqueu, bon home?
–JO: Una cafeteria amb vistes al jardí. M'havien comentat que era molt bona i a l'ascensor hi diu: a la tercera planta, cafeteria i vistes. Fins i tot en anglès ho deia: coffee and views. Trobar una cafeteria amb vistes al centre d'Andorra, comprendran que és complicat.
Preguntem al personal de la tercera planta on és la cafeteria inexistent i ens informen que ja no hi és, que si volem trobar una cafeteria hem d'anar a la planta baixa. Ens hi adrecem.
–JO: Ja que han vingut, els convidaré a un te. Em feia il·lusió prendre'n un, perquè d'allà on vinc no n'hi ha.
–IA: ¿I d'on ve?
–JO: La qüestió no és d'on, sinó de quan. Sóc Jaume Orig i vinc del segle XIII, però entenc que a uns periodistes unes històries tan passades de moda no els interessin. No els entretindré.

–IA: No és la primera persona del segle XIII a qui entrevistem. I sempre ens fa il·lusió. ¿Quina relació teníeu amb Andorra?
–JO: Era àrbitre.

–IA: ¿De futbol?

–JO: No, de senyors feudals. Els asseguro que és força més complicat. Jo vaig ser un dels mediadors i artífex dels Pariatges.

–IA: Hi ha moments històrics en què els àrbitres són molt importants.
–JO: Sempre són molt importants.

–AG: Si hi ha bones lleis, no calen àrbitres.

–JO: És habitual pensar això, però és equivocat. Mirin la crisi financera de fa dos o tres anys: les lleis espanyoles no eren pas gaire diferents de les angleses, les franceses o les holandeses, però bancs molt importants d'aquests països van caure i cap gran banc espanyol no ha caigut. ¿Saben per què? Perquè tenen un bon àrbitre.

–AG: El poder de l'àrbitre també emana de la llei.
–JO: Sí, però el prestigi se l'ha de guanyar. I el prestigi es guanya no només observant estrictament les teves atribucions legals, sinó també imposant-te per la via dels fets. El governador del Banc d'Espanya no dóna ordres als banquers, sinó recomanacions i consells; però qualsevol banquer, per poderós que sigui, ja pot estar ben carregat d'arguments si s'atreveix a no observar algun d'aquests consells.

–IA: Aquí parlen de convertir l'INAF en un veritable banc central...
–JO: Sí, s'han fet les lleis. Me les he mirat una mica pers sobre i veig que es fa massa èmfasi en la concessió de llicències, les condicions i la regulació per atorgar-les... Quan l'important seria garantir que el supervisor pugui intervenir d'una manera ràpida, inqüestionable i amb criteris tècnics independents. I que aquestes garanties es plasmin en fets.

–AG: Però Espanya i Andorra són països molt diferents, ni que només sigui per la mida
–JO: Pensin en Luxemburg: el marc regulatori és relativament ampli, no és cap secret que el sector financer és allà molt més complex que aquí, perquè a les entitats se'ls permet fer moltes més coses. Però qui s'aparta de les directrius del supervisor és sancionat, sempre. Molt sovint, la certesa del càstig és més efectiva que el càstig en si mateix.

Cap comentari:

Publica un comentari