«El catarisme era una cosa molt zen»

il·lustració: Jordi Casamajor

Ermessenda, senyora de Caboet, vescomtessa de Castellbò, comtessa de Foix, feudatària de les Valls d'Andorra

Estàvem gaudint del bon temps al costat del vaixell pirata varat al clot d'Emprivat quan ens van sorprendre aquestes paraules: «Els nous vents que bufen a Andorra porten cendres del passat». En un primer moment, vam sospitar de la Laura i la seva imaginació plena de dracs, bruixes i follets; però era evident que la veu que havia pronunciat aquelles paraules no era la d'una nena de sis anys. Era una veu de dona adulta, una veu solcada pel pas del temps.

–AG: ¿Qui parla?

–EC: Qui parla és l'esperit d'Ermessenda de Castellbò i Caboet, comtessa de Foix i feudatària de les Valls d'Andorra. No sou vosaltres aquells que parleu amb els que ja no hi són? Doncs jo he tornat de l'altra banda del temps per dir-vos que els nous vents que bufen a Andorra porten cendres del passat.

–IA: La metàfora és una mica tronada i, de totes maneres, ¿on és vostè?

–EC: No és metàfora; és el que sóc. Fa 744 anys que el vent bressola les meves cendres. El 1267, quan feia 43 anys que era morta i enterrada, l'inquisidor general de Catalunya, Pere de Cadireta, va fer desenterrar les meves restes i les del meu marit, Roger Bernat II de Foix, i les va fer cremar i escampar-les al vent.

–AG: ¿Per quina raó?

–EC: Van dir que érem càtars, i naturalment ho érem; bé, només érem càtars de dilluns a divendres, comprendran que ser càtar els 365 dies de l'any és molt cansat. Però això del catarisme només va ser una excusa. La veritat és que no em podien veure...

–IA: ¿Qui no la podia veure?

–EC: Ells! El comte i el bisbe d'Urgell. No em van perdonar mai que em casés en contra de la seva voluntat.

–AG: Vaja... ¿i per això la van cremar?

–EC: Recordi: van cremar el meu cadàver. Un procediment que, tot sigui de passada, em va fer il·lusió. Havia pensat a incloure-ho al meu testament, però a l'últim moment no hi vaig pensar, coses de les presses. Sort que els meus enemics íntims van tenir la delicadesa de cremar-me. Pensi que el catarisme està emparentat amb les noves tendències espirituals orientalitzants: érem vegetarians, introspectius... tot plegat, molt zen.

–IA: ¿Va ser una precursora de tot això?

–EC: Sí, sens dubte; però jo vaig ser sobretot una precursora de l'emancipació femenina. I el vent m'ha portat a Andorra per celebrar el 40 anys de sufragi femení amb la sorpresa afegida de veure com el poble escollia el primer Consell de la Terra paritari de la història. El temps ho posa tot al seu lloc i no hi ha com ser-hi per gaudir-ne.

–AG: ¿Ara ja està plenament satisfeta?

–EC: Tot el contrari, he tornat per esperonar consciències. ¿Quina utilitat tindríem els fantasmes si no tornéssim per moure els mortals a l'acció? El pare de Hamlet torna a Elsinore després de mort per executar la venjança i la destrucció. El general Franco reviu a Polònia perquè els catalans se'n puguin riure. Jo he tornat per recordar-vos –¡oh andorranes!– que heu de perseverar.

–IA: ¿Quina és la prioritat més urgent?

–EC: ¿Que potser us penseu que n'hi ha prou de tenir un Consell paritari? ¿Que potser us conformareu amb el Govern paritari que, n'estic segura, sortirà d'aquesta nova manera de fer política? Veig que hi ha un estament on la paritat mai no és tinguda en compte.

–AG: ¿Quin d'ells?

–EC: El més important de tots, el dels caps d'Estat. Una interpretació generosa de l'article 44 de la Constitució, on s'afirma que els coprínceps representen «la independència d'Andorra i el manteniment de l'esperit paritari», porta a la necessitat de garantir que un d'ells sigui una dona.

–IA: Però els coprínceps no els trien els andorrans...

–EC: Per això proposo dues opcions: La primera és que una delegació del Consell visiti tots i cadascun dels partits polítics francesos per demanar-los humilment que presentin dones com a candidates a presidir la República. L'altra opció seria fer veure a la Santa Seu que la prohibició que les dones puguin exercir el sacerdoci és retrògrada i contraproduent i aconseguir que el Vaticà sempre nomeni una dona com a bisbessa d'Urgell.

–AG: ¿No creu que en temps de crisi ens hauríem de dedicar a coses amb més repercussió pràctica?

–EC: Sempre són temps de crisi i ser pràctic és ser paritari. El que cal són accions, les paraules se l'emporta el vent.