«Andorra ja no té interès per als romàntics»

Frederick Harold Deverell, aventurer anglès de finals del segle XIX, pioner de la fotografia a Andorra

La primavera incita al dolce far niente. Últimament, quan quedem al Plaza per transcriure les entrevistes dels divendres acabem feisbuquejant amb dos portàtils fent comentaris sobre els articles de l'un i de l'altre. Fa unes setmanes vam veure simultàniament com un tal Deverell va marcar m'agrada al perfil de facebook d'Andorra Antiga. També a la vegada el vam afegir com a amic, ens va acceptar i vam veure que al seu perfil hi constava un número de telèfon amb el prefix +44 al davant. Vam trucar (des del mòbil del Periòdic) i va despenjar el seu majordom des de la manor house a Oxfordshire. Vam concertar una entrevista telefònica i al cap d'uns dies vam poder parlar amb el cèlebre fotògraf.

–IA: És una llàstima que haguem de parlar per telèfon. Amb la il·lusió que ens faria que vingués a fer fotos de l'Andorra moderna...

–FHD: M'agrada com pensa. Així, la Bellesa morta parlaria al poeta, sabent que no és morta perquè viu en ell... És una idea curiosa, però crec que l'Andorra actual no té el més mínim interès per a un romàntic: és com Canary Warf col·locat entre les muntanyes. Si hagués viscut avui no hauria anat mai a Andorra, me n'hauria anat a l'Àfrica.

–AG: Expliqui... Tothom se'n va a l'Àfrica i jo no en sé res

–FHD: No es preocupi, ningú no en sap res: per això hi volen anar. L'important no és tant el que l'Àfrica és, sinó el concepte que d'ella ens hem forjat: Hi trobem societats que s'han vist obligades a guardar la seva autenticitat per manca de recursos. La Bellesa encara hi és viva i xiuxiueja en el vent: ‘atura't, encara sóc aquí'.

–IA: ¿Què hi ha d'atractiu en la pobresa?

–FHD: Res. Però quan adquirim coses és inevitable perdre'n d'altres. Entenc l'afany dels andorrans del segle XX per voler enriquir-se i progressar. La gent que ha patit l'autenticitat no hi vol tornar.

–AG: Però vostè, en canvi, busca l'autenticitat

–FHD: Sí, és clar, perquè jo no l'he patida, n'he gaudit com a espectador. Recordo que una vegada, no sabria dir si en aquestes Valls o en algunes altres, vaig veure un escudeller deixat de qualsevol manera a la porta d'una casa. Vaig pensar que si l'amo no el volia, el podia comprar i fer-lo servir d'atrezzo al meu estudi de fotografia d'Anglaterra. No recordo el preu que em van demanar, però sé que el vaig comprar per dos rals. Em semblava tan injusta la transacció que no vaig poder evitar preguntar a l'amo per què es venia una antigalla tan preciosa per tan poc. «Mireu-vos l'escudeller», em va dir l'amo, «què hi veieu?». «Un escudeller antic i molt maco», vaig contestar. La seva resposta va ser molt eloqüent: «Jo només hi veig la gana».

–IA: No li agradaria venir a Andorra a comprar una càmera nova?

–FHD: No sé per què, però m'esperava que avui em fessin aquesta pregunta. Ja sé que en venen moltes i de molt barates, i els interessaria tenir turistes britànics més enllà d'Arinsal, però no em veig capaç de comprar una càmera de rebaixes. És la meva companya de viatge i ha de ser cara, i a poder ser japonesa. Ni que fos tres vegades més costosa, prefereixo escollir-la a Londres. Els burgesos estan condemnats a fer tants diners com puguin; l'artista, en canvi, està obligat a seguir la seva vocació fins al final.

«El catarisme era una cosa molt zen»

il·lustració: Jordi Casamajor

Ermessenda, senyora de Caboet, vescomtessa de Castellbò, comtessa de Foix, feudatària de les Valls d'Andorra

Estàvem gaudint del bon temps al costat del vaixell pirata varat al clot d'Emprivat quan ens van sorprendre aquestes paraules: «Els nous vents que bufen a Andorra porten cendres del passat». En un primer moment, vam sospitar de la Laura i la seva imaginació plena de dracs, bruixes i follets; però era evident que la veu que havia pronunciat aquelles paraules no era la d'una nena de sis anys. Era una veu de dona adulta, una veu solcada pel pas del temps.

–AG: ¿Qui parla?

–EC: Qui parla és l'esperit d'Ermessenda de Castellbò i Caboet, comtessa de Foix i feudatària de les Valls d'Andorra. No sou vosaltres aquells que parleu amb els que ja no hi són? Doncs jo he tornat de l'altra banda del temps per dir-vos que els nous vents que bufen a Andorra porten cendres del passat.

–IA: La metàfora és una mica tronada i, de totes maneres, ¿on és vostè?

–EC: No és metàfora; és el que sóc. Fa 744 anys que el vent bressola les meves cendres. El 1267, quan feia 43 anys que era morta i enterrada, l'inquisidor general de Catalunya, Pere de Cadireta, va fer desenterrar les meves restes i les del meu marit, Roger Bernat II de Foix, i les va fer cremar i escampar-les al vent.

–AG: ¿Per quina raó?

–EC: Van dir que érem càtars, i naturalment ho érem; bé, només érem càtars de dilluns a divendres, comprendran que ser càtar els 365 dies de l'any és molt cansat. Però això del catarisme només va ser una excusa. La veritat és que no em podien veure...

–IA: ¿Qui no la podia veure?

–EC: Ells! El comte i el bisbe d'Urgell. No em van perdonar mai que em casés en contra de la seva voluntat.

–AG: Vaja... ¿i per això la van cremar?

–EC: Recordi: van cremar el meu cadàver. Un procediment que, tot sigui de passada, em va fer il·lusió. Havia pensat a incloure-ho al meu testament, però a l'últim moment no hi vaig pensar, coses de les presses. Sort que els meus enemics íntims van tenir la delicadesa de cremar-me. Pensi que el catarisme està emparentat amb les noves tendències espirituals orientalitzants: érem vegetarians, introspectius... tot plegat, molt zen.

–IA: ¿Va ser una precursora de tot això?

–EC: Sí, sens dubte; però jo vaig ser sobretot una precursora de l'emancipació femenina. I el vent m'ha portat a Andorra per celebrar el 40 anys de sufragi femení amb la sorpresa afegida de veure com el poble escollia el primer Consell de la Terra paritari de la història. El temps ho posa tot al seu lloc i no hi ha com ser-hi per gaudir-ne.

–AG: ¿Ara ja està plenament satisfeta?

–EC: Tot el contrari, he tornat per esperonar consciències. ¿Quina utilitat tindríem els fantasmes si no tornéssim per moure els mortals a l'acció? El pare de Hamlet torna a Elsinore després de mort per executar la venjança i la destrucció. El general Franco reviu a Polònia perquè els catalans se'n puguin riure. Jo he tornat per recordar-vos –¡oh andorranes!– que heu de perseverar.

–IA: ¿Quina és la prioritat més urgent?

–EC: ¿Que potser us penseu que n'hi ha prou de tenir un Consell paritari? ¿Que potser us conformareu amb el Govern paritari que, n'estic segura, sortirà d'aquesta nova manera de fer política? Veig que hi ha un estament on la paritat mai no és tinguda en compte.

–AG: ¿Quin d'ells?

–EC: El més important de tots, el dels caps d'Estat. Una interpretació generosa de l'article 44 de la Constitució, on s'afirma que els coprínceps representen «la independència d'Andorra i el manteniment de l'esperit paritari», porta a la necessitat de garantir que un d'ells sigui una dona.

–IA: Però els coprínceps no els trien els andorrans...

–EC: Per això proposo dues opcions: La primera és que una delegació del Consell visiti tots i cadascun dels partits polítics francesos per demanar-los humilment que presentin dones com a candidates a presidir la República. L'altra opció seria fer veure a la Santa Seu que la prohibició que les dones puguin exercir el sacerdoci és retrògrada i contraproduent i aconseguir que el Vaticà sempre nomeni una dona com a bisbessa d'Urgell.

–AG: ¿No creu que en temps de crisi ens hauríem de dedicar a coses amb més repercussió pràctica?

–EC: Sempre són temps de crisi i ser pràctic és ser paritari. El que cal són accions, les paraules se l'emporta el vent.

«L'amor sempre és lliure ¡l'amor ens fa lliures!»

il·lustració: Jordi Casamajor

Josep Caixal, bisbe d'Urgell i copríncep d'Andorra, promotor de la Nova Reforma

Assegut en un banc vermell de tons cardenalicis, amb la mitra al cap i el bàcul lleugerament reposat a l'espatlla dreta, s'estava el bisbe Caixal a la plaça del Poble d'Andorra la Vella l'endemà de les eleccions generals de diumenge passat. Consultava un ordinador portàtil i feia cara de preocupació. Volíem ajudar-lo però no sabíem com adreçar-nos-hi: si il·lustríssim, excel·lentíssim, eminència... Però un cop de telèfon i una breu conversa amb la Cristina Orduña ens va ajudar: «Davant del dubte, sempre monsenyor, tant us serveix per un bisbe ras com per un cardenal». 

–AG: Monsenyor ¿té problemes amb la connexió wifi? 

–JC: Amb el wifi no, però la web d'eleccions.ad no s'obre bé. Deu estar molt saturada aquests dies... 

–IA: ¿Ha provat d'obrir-la amb l'Explorer en comptes del Firefox? 

–JC: No, bona idea, ho provaré. [ho prova] Perfecte, ara sí que funciona. M'estava mirant això del 28è conseller, consellera vaja, que al final ha estat per al PS. L'assumpte aquest dels restos és interessant. A la meva època ja vaig elaborar uns algoritmes per atribuir consellers en cas que s'hagués de passar de l'antic sistema parroquial a un sistema proporcional nacional. 

–AG: ¿Vostè ja va pensar en això al segle XIX? 

–JC: ¡I tant! Com deia Julià Reig, cal saber anticipar-se als temps. Però a mi m'agrada més aquella altra frase que se li atribueix: els de la festa major no són els de les eleccions. 

–IA: Doncs aquest cop sembla que ha estat així... 

–JC: Sí, és que Andorra ha canviat molt i les seves lleis molt poc. 

–AG: ¡Sí que han canviat les lleis! 

–JC: Em referia a la llei electoral. ¿Com pot ser que els dos consellers de Canillo costin menys vots que el còmput total obtingut pels Verds, que s'han quedat molt lluny d'entrar al Consell? Alguna cosa falla. 

–IA: ¿I què proposa? 

–JC: Us diria que canviéssiu la llei, però com que ja no esteu sotmesos a la tutela dels coprínceps, això no és tan fàcil de fer. El 1866, vaig decidir canviar la llei i la vaig canviar. I punt. Per iniciativa dels andorrans, és cert, però la vaig canviar perquè vaig voler. Però ara depèn de la voluntat de la majoria del Consell, una majora escollida amb aquest sistema electoral i que, per tant, no el canviarà. 

–AG ¿I doncs? ¿Retornem poders als coprínceps? 

–JC: ¡Bona idea! Però aquest és un altre debat. De moment, pel que fa a la qüestió dels Verds, proposo una mesura radical, inspirada en les comunitats dels primers temps del cristianisme: que els votants verds marxin tots a viure en pau i germanor a Canillo. Que s'hi estableixin en una comunitat on tots s'ajudin els uns als altres, on ningú estigui per sobre de ningú, on compartir l'esperança de la fe que no mor mai, vivint en harmonia amb l'obra del creador... 

–IA: Monsenyor, això seria una comuna hippy... 

–JC: No sé què és això, però suposo que deu ser alguna cosa per l'estil. El nom no fa la cosa, li pot dir comuna hippy, si vol. 

–AG: Sense amor lliure, suposo... 

–JC: L'amor sempre és lliure. És més: ¡l'amor ens fa lliures! 

–IA: ¿I l'objectiu d'aquesta comuna? 

–JC: És prou clar: obtenir els dos consellers de la circumscripció parroquial de Canillo. 

–AG: ¿Ja sap que els Verds són republicans? 

–JC: Ah si? ¡Tan bons nois que semblaven! Bé, com diu la Noe: ningú és perfecte. Però no us amoïneu: els aires de Canillo ho curen tot.

«La història d'Andorra és plena d'estrangers aprofitats»

Il·lustració: Jordi Casamajor

Andreu Massó, assessor del Consell General i espia de la Generalitat i el govern de la IIa República espanyola

Andreu Massó és el que tècnicament s'anomena una font compulsiva. Hi ha persones a les que has de pregar que et facin declaracions o que es deixin entrevistar. N'hi ha que s'ofereixen a la primera de canvi, que els encanta sortir als diaris. Aquest és el cas de Massó, que va venir a trobar-nos amb l'argument que una galeria de personatges històrics andorrans no podia prescindir de la seva presència.

–IA: ¿Per què creu que és important que l'entrevistem?

–AM: Perquè jo he remogut moltes coses en aquestes Valls: vaig assessorar el Consell en un escenari internacional molt complicat, pensin en l'Europa dels anys trenta... i el resultat sempre va ser profitós per a Andorra. En certa manera, podríem dir que la Revolució de 1933 va ser obra meva.

–AG: ¿Obra seva? ¿En quin sentit?

–AM: La Revolució, stricto sensu, la van fer els andorrans, és clar; però aquest poble sempre ha necessitat algú que l'esperoni des de fora.

–IA: ¿I vostè com els esperonava?

–AM: L'abril de 1931 vaig portar a aquestes Valls la flama de republicanisme i llibertat que s'havia encès a Espanya amb la proclamació de la Segona República. En pocs mesos vaig aconseguir que el Consell General agafés més confiança en ell mateix i s'atrevís a passar per sobre l'autoritat dels coprínceps per millorar una cosa tan bàsica com l'educació dels infants d'aquestes Valls.

–AG: ¿Com ho va fer?

–AM: Negociant hàbilment amb el nou govern de la Generalitat creat a Barcelona. El setembre de 1931 vaig aconseguir del president Macià una subvenció de 16.000 pessetes per a la millora de les escoles andorranes.

–IA: ¿Els catalans subvencionaven Andorra ‘gratis et amore'?

–AM: ¿Per què no? Al capdavall s'han passat la vida subvencionant Espanya sense rebre gran cosa a canvi. Bé, diguem que els interessava l'expansió dels valors catalanistes i republicans en aquestes Valls.

–AG: ¿Per què aquesta subvenció no es va mantenir al llarg del temps?

–AM: Enveges personals, Barcelona sempre ha estat plena d'envejosos i provincians de via estreta... Diguem que la Generalitat no va veure amb bons ulls l'assignació que el Consell em va atorgar en tant que inspector del sistema d'ensenyament que s'estava creant a Andorra.

–IA: ¿De quina quantitat parlem?

–AM: 6.000 pessetes de l'època.

–AG: Això és quasi la meitat dels diners que va donar la Generalitat...

–AM: Sí, aquest va ser l'argument que van utilitzar des de Barcelona per retirar la subvenció a l'educació andorrana. ¡Un error estratègic monumental! Els andorrans ho van entendre bé: em donaven 6.000 pessetes a mi i ells es quedaven només amb 10.000, però val més 10.000 que res. A més, un bon assessorament té un cost i un petit país com Andorra no es pot permetre el luxe de prescindir de bons assessors internacionals. Però encara va ser pitjor per a la Generalitat, per 6.000 miserables pessetes es va deixar perdre la influència del catalanisme sobre Andorra.

–IA: Vostè es va vendre al govern de Madrid i a Alejandro Lerroux...

–AM: Ho demanava el bé d'Andorra i el meu sentit d'equilibri. En un país tan petit no es pot permetre que unes influències s'imposin imperiosament damunt les altres. El catalanisme a Andorra no deixava de ser el braç armat de la Mitra. El bisbe i els catalans volien monopolitzar l'educació pública a Andorra.

–AG: Vostè hi havia contribuït...

–AM: En tots dos casos el que vaig fer va ser potenciar la independència del Consell respecte els coprínceps. Vaig ser un ferm defensor de la sobirania andorrana, de l'esperit dels padrins d'aquestes Valls...

–IA: Vostè el que és és el típic estranger aprofitat...

– AM: ¿I vostès no? ¿Volen fer-me creure que un català i una soviètica s'estan a Andorra només perquè els agrada el paisatge? ¡Au va! La història d'Andorra està farcida d'estrangers aprofitats. I els culpables són els andorrans mateixos: volen fer creure al món amb el seu Manual Digest que es malfien dels estrangers, es volen autoenganyar amb una política d'immigració molt restrictiva, però arriba qualsevol perdulari, qualsevol venedor d'elixirs, i l'entronitzen com si es tractés del Messies.

–AG: Això està canviant...

–AM: Pitjor per a vostè, senyora, però no s'ho pensi: Jo, si visqués a l'Andorra actual, no dubtaria a presentar-me a candidat a cap de Govern.

«Les parròquies van fer Andorra i les parròquies l'han desfeta»

Il·lustració: Jordi Casamajor

Andreu d'Alàs, comissionat de les parròquies andorranes davant la Mitra per a la creació del Consell de la Terra

Quan al Periòdic comença un nou fotògraf sol demanar que li indiquis el nom de les persones que surten a les seves fotos. Amb l'Àlex Lara, que és andorrà, passa poc, però també passa. «Qui és aquest que va disfressat?», va preguntar fa un parell de setmanes quan miràvem les fotografies que havia fet del tancament de llistes electorals. Efectivament, entre la multitud de polítics que anaven –sempre un xic a contrarrellotge- al Govern per presentar les candidatures hi havia un home de mitjana edat que semblava sortit de Els Pilars de la Terra. No sabíem qui era i vam sortir pels carrers d'Andorra a buscar-lo. El vam trobar comprant un perfum a l'avinguda Meritxell.

–AG: ¿A l'Edat Mitjana s'usaven perfums? 

–AA: Per anar a negociar amb la Mitra sí.

–IA: Creia que la cicuta era més efectiva. 

–AA: Sí, sens dubte, pensin que el nom de Segudet prové del llatí cicutetum, que vol dir lloc on hi abunda la cicuta. Però no sóc tan temerari com per pretendre competir en aquestes arts amb els prínceps de l'Església.

–AG: Cicutes a banda ¿va ser molt complicada la negociació amb la Mitra per a la creació del Consell de la Terra? 

–AA: No gaire, no es pensin. Els andorrans els va passar aleshores el que ara els ha passat amb l'acord monetari: es van entusiasmar amb una negociació que convenia més als de fora que als de dins. Però quan se'n van adonar ja hi estaven ficats fins al coll. El bisbe va estar encantat amb la creació del Consell, recordo que va dir: «Per fi podré parlar amb un de sol i no amb sis a la vegada». Perquè pensin que en aquella època, els parlo del segle XV, a Andorra tothom mirava només pel campanar de la seva parròquia.

–IA: ¿Veu diferents les coses, ara? 

–AA: Vull pensar que en 600 anys alguna cosa ha canviat. Encara que el Consell de la Terra tingués una composició parroquial, les sinergies que s'hi crearien portaven a pensar que acabaria imposant-se l'interès nacional i el sentit d'Estat. I més des del 1993 quan les parròquies han vist reduït el seu poder a la meitat del Consell.

–AG: Però les candidatures nacionals segueixen un ordre parroquial... 

–AA: ¿Ah si? [rumia uns segons] ¡Sí! Tenen raó! Quina decepció, doncs...

–IA: Al capdavall és el que ens recorden alguns: les parròquies van fer el Consell... 

–AA: Sí, les parròquies van fer Andorra i les parròquies l'han desfeta.

–AG: No hi ha solució, doncs... 

–AA: Sí que n'hi ha, el 1419 ja havíem dissenyat un pla B preveient que això podria passar.

–IA: ¿Quin pla? 

–AA: Un Govern d'unitat, o com a mínim de gran coalició entre els dos grans. És evident que a les cúpules dels dos grans partits, del PS i de DA, els que manen tenen un sentiment nacional, si no ja no hi serien, però es veuen irremeiablement condemnats a arrossegar el pesat llast de les parròquies. Tothom té les seves servituds i estic segur que a les últimes eleccions Jaume Bartumeu hagués sacrificat amb molt de gust Encamp si a canvi li hagués caigut a les mans la Massana. De la mateixa manera, molts dels que porten la veu cantant a DA veurien amb molt bons ulls una derrota d'UL a Sant Julià si la poguessin compensar amb victòries a altres llocs.

–AG: ¿I en tot això que hi té a veure la gran coalició 

–AA: Doncs perquè deixaria les parròquies amb molt poc poder i fins i tot es podria abordar una reforma constitucional per canviar de socarrel el sistema electoral. Si volen, m'ofereixo a fer d'assessor.

«Cal que els grans despatxos jurídics s'instal·lin aquí»

Il·lustració: Jordi Casamajor

Caterina de Foix-Orleans, reina destronada de Navarra i coprincesa d'Andorra

Caterina I de Navarra estava a la perruqueria Fascinació, a l'avinguda Doctor Mitjavila, el carrer menys semblant a una avinguda que hi ha a tota Europa. Asseguda en una butaca davant de la finestra, llegia alguna cosa a la pantalla d'un ordinador petit. Si la miraves dissimuladament, podies distingir-hi les paraules Llei d'inversions estrangeres. No ens ho vam poder perdre i vam decidir entrevistar-la allà mateix, tot i que la música andalusa a la ràdio i la senyora amb un assecador vermell que entonava «Ahora vete con ella, que ella es más joven que yo» ens feien perdre el fil de tant en tant.

–AG: ¿Divertida, la lectura? 

–C: Quan tens l'eternitat a la teva disposició, acabes estudiant la legislació andorrana.

–IA: Estudiar el dret andorrà és un luxe que només es poden permetre els éssers eterns i Ladislau Baró.
–C: Això és discutible. De toutes façons, l'altre dia em van fer saber que hi havia només 65 societats amb un capital forà superior al 50%, i vaig decidir assabentar-me del perquè de tot plegat.


–AG: ¿I què li sembla, la llei? 

–C: Per ara tinc la sensació que m'hauria quedat amb l'obertura controlada que es va sotmetre al Consell el 1983 i es va rebutjar per un vot. Adaptada, naturalment. Ara bé, també és cert que fa anys que no consulto aquells documents, i ara no els trobo. Quan surti de la perruqueria, aniré a l'Arxiu Nacional, a veure si els localitzo.


–AG: ¿Donem la benvinguda als capitals estrangers? 

–C: Avui en dia tothom està a favor de l'obertura, perquè ens quedem sense diners i sense negoci. Em temo que massa sovint les proclames a favor de l'obertura amaguen la voluntat encoberta de vendre el negoci abans no s'acabi d'enfonsar.

–IA: ¿Quines empreses aniria a buscar, clíniques d'estètica? 

–C: ¿És una indirecta, això? [riu] Seria lògic que les clíniques d'estètica i els seus complements de benestar es poguessin instal·lar aquí, sobretot a Escaldes, per poder aprofitar el poder curatiu de les aigües termals. Però el que trobo més important és que els grans despatxos jurídics, els millors del món, es puguin instal·lar aquí.

–AG: ¿Els grans despatxos jurídics? Però a Andorra no pot exercir cap advocat de fora. 

–C: Hauran d'agafar advocats d'aquí, però cadascun d'ells s'haurà d'especialitzar en una cosa distinta: dret financer, dret laboral, dret de família... Avui en dia tothom és especialista en tot i en res, tots agafen qualsevol feina que els entri per la porta, i en conseqüència... ¡hi ha tanta mediocritat!

–IA: No hi estic d'acord. Els millors advocats de la història han estat advocats generalistes. 

–C: Però és molt més complicat formar un bon advocat generalista, especialment des del declivi del ius comune i la proliferació de lleis a tort i a dret. Un bon despatx d'advocats fa la funció d'una ment superior, una mena d'advocat generalista ideal.

–IA: Què tenen a veure els advocats amb les inversions estrangeres? 

–C: El prestigi d'un país depèn del prestigi dels seus advocats. El primer que troba a faltar una empresa estrangera que es vol instal·lar a Andorra és un despatx d'advocats que s'especialitzi en totes les qüestions que li poden interessar. L'inversor estranger necessita algú que l'orienti, i més en un país en què la diferència entre la realitat que dibuixen les lleis i la situació de facto és tan gran...

–AG: Tornant a la llei: ¿li sembla bé el grau d'obertura o en voldria més? 

–C: Això és el que estava intentant esbrinar quan m'han interromput. Per lògica, si en tres anys només s'han constituït 65 empreses, hom s'inclina a pensar que el grau d'obertura podria ser major.


–IA: A l'annex de la llei hi ha un llistat molt extens de sectors oberts a l inversió estrangera... 

–C: Els llistats extensos són propis de lleis restrictives. Una llei d'obertura comme il faut tindria un llistat –breu i concís- de matèries reservades al capital nacional. Llegint aquesta llei fa la impressió que no estem davant el típic esquema liberal en què tot està permès excepte allò que està expressament prohibit, sinó més aviat al contrari: és evident que aquí tot està prohibit, excepte el que queda explícitament permès.

«A Andorra el que li cal és una oposició forta i estructurada»

Il·lustració: Jordi Casamajor

Antoni Puig, capellà d'Escaldes, politòleg, autor del Politar Andorrà el 1763

Com mitja Andorra –l'altra mitja està tancant llistes electorals- fa dies que no ens podem despenjar del twitter. Enmig de la voràgine de comentaris ens va sorprendre un escrit en català antic. El signava un tal Antoni Puig, que afirmava ser l'autor del Politar Andorrà. «És important tenir un Govern fort, però encara ho és més tenir una oposició forta #andorravota». Resulta que mossèn Puig té el twitter vinculat al facebook i a través d'aquesta altra xarxa social vam poder quedar amb ell a la cafeteria del Plaza un parell de dies després.

–AG: Quina alegria finalment poder parlar del ‘Politar'... 

–AP: Del Politar no penso parlar-ne, és una obra de joventut totalment desfasada. Ara la política es juga a les xarxes socials. De fet, el meu bon amic Maquiavel està elaborant una versió de El Príncep via twitter. No el seguiu? Doncs ho hauríeu de fer, i al doctor Fiter i Rossell, també.

–IA: ¿Ell també és a twitter? 

–AP: Sí és clar, va ser un dels primers. ¿No us hi heu fixat mai que les màximes del Manual Digest tenen format de tweets? En termes de política via twitter Andorra sempre ha estat un país pioner. ¡Bones crítiques vam rebre al segle XVIII per això!

–AG: Parli'ns una mica més d'aquella polèmica del segle XVIII. 

–AP: Haver nascut 200 anys abans que vosaltres és un mer accident, no un mèrit. No té sentit ressuscitar polèmiques del passat sobre la comunicació política que al segle XXI haurien d'estar totalment superades.

–IA: Parlem del seu comentari a twitter. ¿Per què és més necessària una oposició forta que un Govern fort? 

–AP: Més necessària, no ho sé, però sí més fàcil d'aconseguir. Un govern fort es pot demanar, però no es pot prometre, dependrà de l'aritmètica al Consell i, per tant, de la voluntat dels electors. En canvi, una oposició forta sí que es pot assegurar a priori.

–AG: ¿Com? 

–AP: Amb partits estructurats.

–IA: Hem tingut una oposició forta amb partits gens estructurats 

–AP: No, potser heu tingut una oposició bel·ligerant, però en cap cas forta. L'oposició estava formada per dues plataforma heterogènies amb múltiples discrepàncies internes. I si bé les discrepàncies són censurables al si d'un Govern, encara ho són més en qui ostenta la responsabilitat de fer oposició.

–AG: Tot això ja ho sabem, però ¿quina utilitat tindria una oposició forta? 

–AP: Mirin, vostès potser no ho saben, perquè hi ha molts moviments polítics que no surten del tot a la llum. Quan a la legislatura 2005-2009 el gabinet d'Albert Pintat només tenia majoria relativa al Consell hi havia algun ministre que s'anticipava als problemes que podien sorgir i buscava l'aquiescència del principal partit de l'oposició, aleshores el PS, abans de tramitar alguns textos. Fins i tot hi havia assumptes que passaven abans per l'avinguda Meritxell que per la sala del Consell de Ministres.

–IA: Virtut del ministre en qüestió, que diria el seu amic Maquiavel... 

–AP: Sí és clar, però també deia Maquiavel que si bé els grans homes de la història no són deutors de la fortuna, sí que ho són de l'oportunitat. I en el cas que els explico, el ministre en qüestió es trobava amb l'oportunitat que ofereix una oposició estructurada i on saps perfectament qui mana.

–AG: I ara no l'han tingut, és clar... 

–AP: Quan el Govern del PS acordava alguna cosa amb Ladislau Baró i Joan Gabriel la dinamitava; o al contrari. I si a això hi afegim ApC... imagini's.

–IA: Aleshores ¿li augura un bon futur als partits estructurats i forts? 

–AP: Si tots són estructurats, sí; però en l'estat actual de coses, presumir de partit estructurat és perfilar-se com l'oposició perfecta. El PS hauria de vigilar amb segons quins lemes. El vell principi divide et impera està desfasat i ha donat pas al nou principi: estructura'ls i guanyaràs. Quina sap si darrere l'estructuració del PS no hi ha l'ombra allargada del PLA.

–AG: No m'ho crec. Això no té sentit. 

–AP: Jo no pontificaria sobre el que té sentit o no si estigués parlant amb un home del segle XVIII al qual hagués trobat a twitter.

«Res beneficiaria tant Andorra com una Catalunya amb veu i vot a Europa»

il·lustració: Jordi Casamajor

Pere el Gran, rei d'Aragó, València i Sicília, comte de Barcelona i promotor del primer Pariatge

D'ençà de la democratització de l'esquí hom troba les coses més curioses a les pistes: gent que esquia amb barrets de bufó, orelles de Mickey Mouse, perruques de colors llampants i fins i tot gent que no esquia, que fa snow. Tot i així és inevitable fixar-se en un home alt, corpulent, amb corona, vesteix capa d'ermini, porta els dos pals a la mà esquerra, perquè a la dreta i du un ceptre, i llisca sobre un esquís llarguíssims, de fusta i sense carving. «Un altre boig, pensem», però de seguida en adonem que és alguna cosa més que un boig quan veiem que el precedeixen dos esquiadors baixets que fan sonar unes llargues trompetes i criden a intèrvals: «pas al rei en Pere!».

–AG: ¿Quin Pere: el Catòlic, el Gran, el Cerimoniós? 

–PG: El Gran, ¿que no ho veuen? Però no es confongui amb el tsar rus, senyora, que jo hi era abans.

–IA: ¿El renom és per l'estatura? 

–PG: No, és per l'abast del meu imperi: Des d'Aragó fins a Sicília, des del Rosselló fins a Alacant. Per poder nedar tranquils pel Mediterrani, a la meva època els peixos havien de dur les quatre barres gravades al dors.

–AG: ¿Les truites del Valira també? 

–PG: No, es van quedar desprotegides, pobretes. Va ser un dels efectes col·laterals dels Pariatges.

–IA: ¿Per què els va fer signar, doncs? 

–PG: Per la mateixa raó que un pare ha d'evitar disputes entre els seus fills. Però en aquest cas un dels meus fills era un fillastre, mig fill meu, mig fill dels francesos.

–AG: Com els andorrans... 

–PG: No. Andorra és un invent català: vaig ser jo que els vaig fer signar el Pariatge, vaig ser jo que els vaig fer posar d'acord, no el rei de França. Els francesos s'han limitat a aprofitar-se d'una situació que jo vaig contribuir a crear.

–IA: Els andorrans encara n'han tret més profit. 

–PG: Però els andorrans són fills meus. Andorra és de cultura catalana. I això ho dic jo que sóc el rei i a més és veritat.

–AG: A alguns andorrans no els agradarà gaire, això... 

–PG: No n'estigui tan segura. Tot el contrari: res beneficiaria tant a Andorra com una Catalunya independent amb veu i vot a Europa.

–IA: ¿No hi hauria un risc evident d'annexió? 

–PG: ¿Annexió? ¿Pot el tot annexionar-se una de les seves parts? És conceptualment inconcebible. El meu coetani Tomàs d'Aquino els ho hauria explicat molt bé.

–AG: ¿I més enllà de les subtileses metafísiques? 

–PG: ¿Quantes vegades Barcelona ha maltractat Andorra? Si els andorrans trobessin a París, Madrid i Brussel·les la meitat de la comprensió que troben a Barcelona, viurien molt més tranquils i se sentirien més part d'Europa.

–IA: ¿Els catalans tolerarien el secret bancari? 

–PG: Primer hauríem de definir què entenem per evasió fiscal: ¿la fuga de capitals més enllà de les pròpies fronteres sense haver pagat els corresponents tributs? Tècnicament hi pot haver evasió de Catalunya a Andorra, perquè hi hauria una frontera jurídica al mig, però no hi ha cap frontera sentimental. Mirin, ras i curt, si l'evasió fos moderada, jo com a rei no hi posaria cap impediment. ¿De què em serviria que els diners fugissin de la germana Andorra per anar raure al llunyà Singapur?

–AG: Majestat, a l a seva època Singapur no havia estat descobert... 

–PG: Perquè les coses es feien com cal. Jo mai no hauria permès que es descobrís una cosa així.

–IA: Que tingui una bona esquiada. 

–PG: Podeu retirar-vos. Gràcies.

«L'INAF ha de poder intervenir ràpid quan cal»

il·lustració: Jordi Casamajor

Jaume Orig, notari de Puigcerdà, redactor del segon Pariatge el 1288

A Andorra cada cop hi ha més russos, diuen; però pensem que n'hi hauria d'haver més. Perquè resulta que, al capdavall, quan hom necessita un rus en aquestes Valls, costa trobar-lo. Estàvem a la redacció de EL PERIÒDIC quan vam rebre una trucada del Park Hotel demanant un intèrpret de rus. Està comprovat: la gent quan no sap què fer, truca als diaris. Ens hi vam dirigir de seguida. A la tercera planta, tothom estava pendent d'un home a qui ningú entenia. Era rus deien; però només d'escoltar-lo es feia evident que parlava en català, en un català tancat i antic, però català al capdavall.

–AG: ¿Què busqueu, bon home?
–JO: Una cafeteria amb vistes al jardí. M'havien comentat que era molt bona i a l'ascensor hi diu: a la tercera planta, cafeteria i vistes. Fins i tot en anglès ho deia: coffee and views. Trobar una cafeteria amb vistes al centre d'Andorra, comprendran que és complicat.

Preguntem al personal de la tercera planta on és la cafeteria inexistent i ens informen que ja no hi és, que si volem trobar una cafeteria hem d'anar a la planta baixa. Ens hi adrecem.

–JO: Ja que han vingut, els convidaré a un te. Em feia il·lusió prendre'n un, perquè d'allà on vinc no n'hi ha.

–IA: ¿I d'on ve?
–JO: La qüestió no és d'on, sinó de quan. Sóc Jaume Orig i vinc del segle XIII, però entenc que a uns periodistes unes històries tan passades de moda no els interessin. No els entretindré.

–IA: No és la primera persona del segle XIII a qui entrevistem. I sempre ens fa il·lusió. ¿Quina relació teníeu amb Andorra?
–JO: Era àrbitre.

–IA: ¿De futbol?
–JO: No, de senyors feudals. Els asseguro que és força més complicat. Jo vaig ser un dels mediadors i artífex dels Pariatges.

–IA: Hi ha moments històrics en què els àrbitres són molt importants.
–JO: Sempre són molt importants.

–AG: Si hi ha bones lleis, no calen àrbitres.
–JO: És habitual pensar això, però és equivocat. Mirin la crisi financera de fa dos o tres anys: les lleis espanyoles no eren pas gaire diferents de les angleses, les franceses o les holandeses, però bancs molt importants d'aquests països van caure i cap gran banc espanyol no ha caigut. ¿Saben per què? Perquè tenen un bon àrbitre.

–AG: El poder de l'àrbitre també emana de la llei.
–JO: Sí, però el prestigi se l'ha de guanyar. I el prestigi es guanya no només observant estrictament les teves atribucions legals, sinó també imposant-te per la via dels fets. El governador del Banc d'Espanya no dóna ordres als banquers, sinó recomanacions i consells; però qualsevol banquer, per poderós que sigui, ja pot estar ben carregat d'arguments si s'atreveix a no observar algun d'aquests consells.

–IA: Aquí parlen de convertir l'INAF en un veritable banc central...
–JO: Sí, s'han fet les lleis. Me les he mirat una mica pers sobre i veig que es fa massa èmfasi en la concessió de llicències, les condicions i la regulació per atorgar-les... Quan l'important seria garantir que el supervisor pugui intervenir d'una manera ràpida, inqüestionable i amb criteris tècnics independents. I que aquestes garanties es plasmin en fets.

–AG: Però Espanya i Andorra són països molt diferents, ni que només sigui per la mida
–JO: Pensin en Luxemburg: el marc regulatori és relativament ampli, no és cap secret que el sector financer és allà molt més complex que aquí, perquè a les entitats se'ls permet fer moltes més coses. Però qui s'aparta de les directrius del supervisor és sancionat, sempre. Molt sovint, la certesa del càstig és més efectiva que el càstig en si mateix.

«La pèrdua de valors és més greu que la del paisatge»

il·lustració: Jordi Casamajor

Tomàs Junoy, vicari d'Anyós autor de la 'Relació de les Valls d'Andorra' el 1839

Un gloriós diumenge de sol i neu, cap al migdia, estàvem caminant pel camí de les Pardines, després d'un brunch al costat del quasi totalment glaçat llac d'Engolasters. A la meitat de la ruta, vam parar davant del mapa explicatiu dels pics. El mapa estava gelat i no s'hi veia gairebé res. Tot just ens havíem posat a netejar-lo quan vam sentir una entusiàstica veu darrere nostre. Era un senyor d'edat avançada, amb una llarga sotana negra, botes de muntanya i pals d'esquí. De seguida ens vam adonar que era Tomàs Junoy, el frare d'Anyós. Feia temps que el volíem entrevistar.

–TJ: Aquí, a la dreta del Casamanya, hi ha el pic de l'Estanyó, i després, el de la Serrera, i el de la Cabaneta. Fa poc vaig fer aquests tres pics en un sol dia.

–AG: No cal tanta proesa per acabar fent el camí de les Pardines...
–TJ: A l'hivern, és normal que m'hi trobeu. Amb cinc centímetres de neu, és un lloc ideal per caminar. No he après mai a esquiar, però em sento millor al cor de les muntanyes que al malson asfaltat dels centres urbans.

–IA: Vaja, un altre a qui no agraden les botigues...
–TJ: No en sé gran cosa, de botigues; suposo que n'hi ha que amaguen sorpreses dignes d'un esperit inquiet i culte. Al que no m'acostumo és a veure els pobles d'Andorra convertits en microciutats. El 1835, quan hi vaig arribar, aquestes Valls no eren més poblades que la resta de muntanyes de Catalunya. Així les estimava: ni tan desertes com les de l'Arieja, ni tan atapeïdes com avui.

–AG: ¿Andorra li recordava a la seva Cerdanya natal?

–TJ: Sí, i encara ara me la recorda una mica. A les Valls d'Andorra hi ha tots els arbres, arbustos i plantes comestibles i medicinals que trobem a tot el Pirineu. Les cases, però, ja no estan envoltades de noguers i roures, alzines i castanyers, com quan jo escrivia sobre el país d'un cel serè i formós, menjars gustosos i terreny saludable.

–IA: ¿No troba que entristir-se per l'Andorra suposadament idílica és un manierisme d'estil?
–TJ: No m'entristeix; simplement no m'agrada. Però sí que hi ha coses que m'entristeixen, i la més gran n'és la despreocupació de la gent benestant amb la pobresa al país. No en sou conscients. Fa dos segles, a les cases principals de tots els pobles s'acollia a aquells que ho necessitaven, donant-los de sopar a la nit i esmorzar al matí. Ara això ja és història. La pèrdua de valors i de solidaritat és més greu que la del paisatge.

–AG: Cal que vingui un senyor del XIX a dir-nos que no som solidaris...
–TJ: Que hauríeu de ser-ho més. L'estudi de Càritas afirma que el 20% de les famílies a Andorra estan al llindar de la pobresa, i moltes viuen en situació de pobresa extrema. Llegeixo la vostra contraportada cada setmana, i ¿què heu fet per ajudar-los? Els andorrans que jo coneixia eren caritatius amb els pobres; i eren senzills, però no gens maliciosos. Ara us veig més maliciosos, i no gens senzills.

–IA: No s'hi amoïni, nosaltres no som andorrans.
–TJ: I jo no sóc el Servei d'Immigració, jove. Sóc el frare d'Anyós i vaig néixer a Alp. M'és indiferent el que posa el vostre passaport. ¿Us importa Andorra? ¿Coneixeu les seves llegendes? ¿Parleu català? ¿Ajudeu els necessitats? ¿Serviu d'utilitat al país? Això és l'important.

–AG: Les llegendes que explica al seu llibre m'agraden...
–TJ: Normal. Recordo que vaig explicar que a la dreta del Pont Pla hi havia una pedra de forma estranya. Deien que feia segles, el gran Carlemany li va donar un cop de colze, i s'hi va quedar una concavitat on va posar la grana pel seu cavall. A l'altra pedra li va etzibar una puntada de peu i hi va deixar emmotllada la seva sabata.

–IA: I l'altra pedra representava una óssa amb els cadells entre les urpes, però això ¿què té a veure amb la solidaritat?
–TJ: Us agraden les pedres. Jo també les estimo. Però les pedres no són res si no representen res per a les persones. Si no ajudem a les persones, si no valorem a les persones, no som cristians, ni som poetes, no som ni humans: no som res. Les pedres parlen si les fem parlar; però parlar no forma part de la seva naturalesa. En canvi, l'essència, el destí d'un ésser humà és posar-se a prop dels altres que el necessiten.

–AG: És curiós que ens ho indiqui algú que escrivia sota el pseudònim de «Peripatètic Solitari».
–TJ: Lo Peripatètic Solitari. I no m'importa dir-ho. Algú ho havia de dir.

«L'especulador necessita un ideal al qual servir»

il·lustració: Jordi Casamajor

Cèsar Martinell, arquitecte constructor de la Torre dels Russos i restaurador d'esglésies romàniques

Fa temps que volíem parlar d'arquitectura andorrana amb un expert en la matèria. Vam pensar en Puig i Cadafalch, però està molt ocupat amb la causa catalana i encara no ens ha donat hora. Estàvem a punt d'entrevistar Frank Ghery, però ens vam adonar que encara era viu i tenia bloquejades les trucades provinents d'Andorra. Finalment l'escollit va ser Cèsar Martinell, que dina habitualment a Cal Travé de Solivella, en companyia del poeta Joan Margarit i de l'amo de la casa i productor d'uns dels vins més afamats de la Conca de Barberà.

–CM: Per parlar de l'arquitectura d'un poble ens cal saber primer què vol ser aquest poble, quin esperit vol tenir. I tal vegada els desgavells arquitectònics que s'han fet a Andorra en les darreres dècades tenen a veure amb què Andorra no sap ben bé què vol ser.

–AG: Expliqui'ns una mica més.
–CM: Els andorrans d'una banda volen ser un poble idílic, la quintaessència de l'europeisme d'alta muntanya; però de l'altra volen ser una ciutat moderna, cosmopolita, densa, claustrofòbica, una mena de Hong Kong dels Pirineus.

–IA: Més que faltar un model de país sembla que el que sobra és especulació...
–CM: No ho crec, d'especulació n'hi ha hagut sempre i a tot arreu i hom pot especular tant amb xalets de luxe com amb pisos barats. L'Eixample de Barcelona també va ser un niu d'especuladors, però d'especuladors regits per un projecte que sabia on anava, per una ciutat que sabia què volia ser. Els especuladors andorrans necessiten un ideal al qual servir.

–AG: Vostè que s'ha dedicat tant a la restauració d'esglésies andorranes ¿creu que podem trobar en el passat l'esperit que ens falta?
–CM: Potser sí que el passat us pot donar unes guies per planificar el territori. El primer que sorprèn de les esglésies andorranes és la seva dimensió reduïda i això podria marcar les dimensions dels pobles. Potser Andorra s'hauria d'estructurar en petits pobles, tan petits com per fer que tots els caps de casa d'un poble es poguessin reunir dins una d'aquestes petites esglésies.

–IA: Això implicaria reduir molt la població...
–CM: O repartir-la en pobles petits, alguns de nova creació si es vol.

–AG: ¿Quin tipus d'arquitectura hi hauria d'haver en aquests pobles?
–CM: Com hauran vist en els meus cellers cooperatius d'aquestes terres, jo aposto per integrar els edificis en el paisatge, per usar els materials de la terra, introduint innovacions estructurals, si es vol, però sempre al servei d'una finalitat, sense meres acrobàcies arquitectòniques.

–IA: ¿Però això vol dir cases o blocs de pisos?
–CM: En el meu cas seria partidari de petites cases, sense grans pretensions, cadascuna amb un tros d'hort. Això implica fer un ús més extensiu que intensiu del territori.

–AG: No li agraden els blocs de pisos que s'han fet, doncs...
–CM: No gaire, però no pel fet de ser blocs de pisos, sinó perquè els manca estil. M'agraden algunes coses que s'han fet darrerament, com les que fa el Grup Guem, per exemple, perquè han recuperat l'ideal modernista i noucentista de viure el territori, d'inspirar-se en allò que els envolta. No es tracta necessàriament d'imitar la natura, sinó d'extreure d'ella la força creativa.

«Andorra va acabar amb els meus somnis utòpics»

il·lustració: Jordi Casamajor

Fiske Warren, filantrop nord-americà i promotor de l'enclavament Sant Jordi

Fiske Warren és aquell home solitari que cada dimecres al matí es passeja pels volts de Santa Coloma. Arriba fins a la reixa de la Torre dels Russos i es mira la casa amb posat nostàlgic, sospira i emprèn el camí de tornada. Un dimecres al matí ens hem decidit a entrevistar-lo, davant mateix de la casa.

–AG: ¿Per què aquesta nostàlgia?
–FW: Aquesta casa és l’únic vestigi que queda dels meus somnis utòpics en aquestes Valls. Hi vaig arribar el 1916 provinent d’Estats Units amb la idea de traslladar a Europa els Fairhope Single Tax Enclaves que havia posat en marxa amb molt d’èxit a Alabama.

–IA: ¿Què són aquests enclavaments de justa esperança?
–FW: Són una manera de dignificar la vida humana. El món és injust i l’economista Henry George havia trobat la manera de corregir-lo: comprant les terres que no aportaven cap benefici als seus propietaris i organitzant cooperatives que redistribuïen els beneficis equitativament. La manera d’aconseguir un món just no és parlar-ne, sinó fer-lo. I el temps ha demostrat que l’únic socialisme viable és el que es fa des de la propietat privada.

–AG: ¿És això el socialisme a l’andorrana?
–FW: Bé el temps també ha demostrat que qui vulgui fer socialisme a Andorra s’ha de fer dir qualsevol cosa menys socialista.

–IA: Detectem cert ressentiment amb Andorra... ¿és cert?
–FW: Aquest país ha confós les meves millors intencions. A Alabama la gent es barallava per formar part de les meves colònies, hi havia cua. En canvi aquí, tot i que algunes persones es van interessar pel meu projecte, la majoria s’ho mirava amb malfiança, i preferia seguir rosegant pa sec a la seva borda abans que formar part de la nostra cooperativa.

–AG: El que funcionava a Amèrica no va funcionar a Andorra...
–FW: Els americans tenim més fe en la intrínseca bondat humana. En un heroi salvador completament altruista. En canvi els andorrans tenen el mite de l’estranger altruista que portarà sota el braç el corn de l’abundància, que farà realitat el somni de tenir-ho tot pagat, però quan se’l troben a la llinda de casa en desconfien.

–IA: ¿I què feien a la cooperativa?
–FW: En aquells primers anys ens vam centrar en la venda de bacallà sec. En plena Primera Guerra Mundial hi havia aliments que escassejaven a França, entre ells el bacallà; i Andorra, gràcies als impostos baixos, era el lloc ideal per vendre als francesos el bacallà que als espanyols els sobrava.

–AG: Perdoni però això si no és contraban, s’hi assembla molt...
–FW: Sí, el poder d’integració d’Andorra és brutal. Però tenen raó a fer-me aquest retret: vaig arribar aquí volent transformar el país i el país em va transformar a mi. Andorra ha acabat amb els meus somnis utòpics. Me’n vaig adonar quan ja havia marxat; mentre era aquí estava fermament convençut que aprofitar-me de la situació creada per la Guerra podia millorar el benestar dels meus conciutadans i contribuir així al progrés de la humanitat. Va ser com si les muntanyes n’haguessin embruixat i en el mateix moment de creuar la frontera l’encanteri es va esvair; el mateix va passar entre la senyora Popova i jo.

–IA: ¿La senyora Popova?
–FW: Sí, la dona del meu soci, Nikolai Popov. Les conviccions socialistes del senyor Popov eren més febles que les meves; ell no estava disposat compartir-ho tot i a la senyora Popova i a mi no ens va quedar més remei que fugir.

–AG: Va ser una dona, no Andorra, qui va frustrar els seus ideals...
–FW: Andorra és una dona, no ho dubtin. No han entès res. Adéu.

«L'home sempre perd la lluita amb la naturalesa»

il·lustració: Jordi Casamajor

Gaston Vuillier, viatger, escriptor i gravador, va visitar les Valls d'Andorra el 1887

Als carrers gairebé deserts d'Encamp, un dilluns a mig matí, hem vist un senyor francès que ho dibuixava tot. Recolzant-se incòmodament en una jardinera al costat de l'hotel La Mola, estava esbossant una parella de russos vestits d'esquí, botes incloses, acompanyats d'una nena que duia un barret de llana amb orelles de conill. A l costat de la jardinera hi jeia una carpeta oberta amb uns quants dibuixos acabats: una parella fent-se la foto al costat del ninot de neu d'Andorra la Vella, dues persones en cadires de rodes intentant creuar el carrer davant d'Armetisa, fins i tot una família mirant la sessió del Consell General a la televisió de casa seva. 

–AG: No sabíem que hi hagués algú important dibuixant al país...

–GV: Intento estudiar aquest país sense parlar de política ni ficar-me en els afers interns. Recordo com abans del meu primer viatge a les Valls, un bell amic, el senyor Pierre Vidal, em va aconsellar que deixés entendre que era un artista que viatjava lliurement, que volia retratar tots els racons d'aquest país sense ànims de jutjar, ni enutjar, ni emprenyar-me, ni alliçonar, ni canviar-hi res. Encara segueixo el seu savi consell. 

–IA: Posats a no ficar-se en els afers dels andorrans ¿per què no es limita a pintar paisatges?

–GV: No es pot separar la naturalesa de la gent que l'habita. Avui en dia sempre diem que la riquesa d'un país és el seu entorn natural, i és cert, però per a mi és encara més satisfactori veure la lluita dels humans amb la geografia que els rodeja. En la lluita amb la naturalesa, sempre hi perd l'ésser humà. El paisatge sempre triomfa sobre els instints naturals de les persones. La terra transforma aquell que la treballa. Agafeu un pescador mediterrani, porteu-lo a la muntanya, i vint anys més tard té un caràcter profundament muntanyenc. Un portuguès que viu a Andorra des de fa tres dècades és molt més andorrà que portuguès, per molt que li desagradi. 

–AG: Molta gent preferiria el que va pintar el 1887 que el que pinta ara...

–GV: L'essència és la mateixa. L'encís que hi veieu és l'encís del passat. El 1887 hi vaig veure pobles tristos que jeien melangiosos sobre promontoris rocallosos, formats de cases d'aspecte sòrdid i miserable, i ara són altres temps i altres cases, però la seva essència és tan punyent i única com sempre. Gent grisa, treballadora i valenta viu en edificis de trista aparença que contrasten amb el bell espectacle de les valls. El fons d'algunes fondes encara pot resultar repulsiu per a un viatger despistat; el 1887 ningú entenia el meu francès als carrers de Soldeu, i crec que majoritàriament segueixen sense entendre allò que dic; el 1887 vaig tenir seriosos problemes per obtenir alguna cosa per menjar d'una vella i indolent hostalera, i juraria que quan vaig tornar 120 anys més tard, l'hostalera semblava més jove, però la indolència i els problemes per obtenir menjar eren els mateixos. 

–IA: ¿No hi veu cap canvi 124 anys després?

–GV: Faut pas exagérer, quand-même! Els nens ja no van descalços, ni tenen l'aspecte malaltís, no pateixen tant la misèria. N'hi ha que encara la pateixen, sobretot en aquests temps de crisi, però no és tan universal, tan evident. A la sortida de l'església, no es veu cap condemnat amb el dur collar de ferro al coll. Ja no es menja pa de sègol florit i cebes crues; per poder dormir tranquil·lament ja no calen dotze pots d'insecticida ni metres de gasa, i no t'ataquen els horribles xinxes. Per arribar-hi no he hagut de passar un viarany codolós i arriscat – tot i que sembla que a Catalunya el mot Andorra encara significa «un país aspre i perdut». Ara bé, les truites del Valira tampoc no són les mateixes... però jo les pesco i me les menjo igualment. 

–AG: ¿Quin canvi li sobta més?

–GV: El tractament de les queixes. Fa 120 anys quan et queixaves, et deien: «Aneu al diable si no esteu contents». Ara et fan apuntar totes les queixes en un paperet i te'l intercanvien per un fulletó que diu: «Cuidem el turisme».

«Un Govern que afronti els problemes mai té un mandat plàcid»

il·lustració: Jordi Casamajor

Guillem d'Areny i de Plandolit, baró de Senaller i de Gramenet, síndic de les Valls d'Andorra

Trobar-nos amb Don Guillem Maria d'Areny Plandolit té un punt de sorprenent. Passa per ser el paradigma de certa andorranitat, la persona en la qual s'emmirallaria tot home públic; però el cert és que amb els seus pantalons curts à la mode, amb les sabates de saló i mitges blanques amb lliga-cames sembla més aviat un rus o un anglès, un noble de la mateixa època però desplaçat en l'espai. 

–IA: ¿Està dolgut amb Andorra per haver acabat a l'exili a Tolosa?

–GAP: No, ho tenia assumit. Cap governant que afronti els veritables problemes del seu temps no té un mandat plàcid, sinó turbulent, i a més, sovint, molt curt. Si el que voleu és mantenir-vos en el poder, el primer que heu de fer és oblidar-vos que esteu al capdavant d'un Govern. Penseu que presidiu un superajuntament i dediqueu-vos purament a qüestions administratives sense prendre cap gran decisió. Si ho feu així, estareu anys i panys en el poder. 

–AG: Va promoure una reforma perquè votessin tots els caps de casa i vostè ja tenia dret a vot. ¿Per què complicar-se la vida?

–GAP: Sóc com Don Quixot, m'invento passions per exercitar-me [riu]. Bé, pensin que qualsevol persona que es dediqui a la política ha d'intentar ultrapassar, ni que sigui només de tant en tant, la seva circumstància personal, si no, més val dedicar-se a una altra cosa. A més, jo sempre he estat de la ferma convicció que quantes més persones participin en una decisió, menys risc hi ha d'equivocar-se. 

–IA: ¿Per què promovia la democràcia a Andorra si de frontera en avall era carlí?

–GAP: El que em feia por de frontera en avall no era la democratització de la societat, sinó l'estat de desprotecció en què el liberalisme deixava les persones. També hi havia una qüestió de compensació: a la meva època el que Espanya necessitava era calma i moderació; i en canvi a Andorra li feia falta una bona sacsejada. 

–AG: I en aquest cas ¿per què es va oposar a un projecte de casino a Escaldes?

–GAP: Hi havia andorrans a la meva època que s'enlluernaven fàcilment amb tot el que vingués de fora, sempre i quan portés les butxaques ben plenes. Vivien en la creença equivocada que per crear riquesa calen diners, i no és ben bé així: primer cal crear riquesa i després venen els diners, i la riquesa només es crea si s'aporta creativitat, imaginaciçó, esforç, talent. I a mi senzillament no em va semblar que aquella inversió del casino –no perquè fos un casino– ens hagués de portar alguna cosa més que diners. 

–IA: Molts andorrans avui en dia continuen pensant el mateix....

–GAP: Sí, ho he deduït llegint la vostra Llei d'Inversions Estrangeres, que més aviat s'hauria d'anomenar Llei de Captació de Passius Estrangers d'Origen Incert. Un consell, andorrans: els diners són molt més fàcils de guanyar que la riquesa, però també molt més fàcils de perdre. 

–AG: ¿Què li sembla l'actual reforma fiscal?

–GAP: A mi, personalment, no m'ha agradat mai pagar impostos, ni directes ni indirectes, però quan sustentes responsabilitats públiques, l'honestedat amb un mateix i amb el país obliga a passar per damunt de les consideracions personals i, si cal, per damunt del que ara es qualifica com a políticament correcte. 

–IA: ¿Però això vol dir que hi està d'acord o no?

–GAP: Més enllà dels detalls, comparteixo la filosofia que hi ha al darrere: fer que tothom contribueixi a sufragar l'Estat en la mesura de les seves possibilitats és raonable. Jo hauria començat per l'impost general indirecte i després hauria introduït la fiscalitat directa. 

–AG: Calen els impostos directes per aixecar la doble imposició...

–GAP: Sí, és clar, perquè les reformes es van aturar durant massa temps i la història ens ha passat al davant i som nosaltres els que ara hi correm al darrere. Andorra ha perdut la capacitat d'anticipar-se als esdeveniments i això per a un país tan petit és letal.