 |
| il·lustració: Jordi Casamajor |
Fa temps que volíem parlar d'arquitectura andorrana amb un expert en la matèria. Vam pensar en Puig i Cadafalch, però està molt ocupat amb la causa catalana i encara no ens ha donat hora. Estàvem a punt d'entrevistar Frank Ghery, però ens vam adonar que encara era viu i tenia bloquejades les trucades provinents d'Andorra. Finalment l'escollit va ser Cèsar Martinell, que dina habitualment a Cal Travé de Solivella, en companyia del poeta Joan Margarit i de l'amo de la casa i productor d'uns dels vins més afamats de la Conca de Barberà.
–CM: Per parlar de l'arquitectura d'un poble ens cal saber primer què vol ser aquest poble, quin esperit vol tenir. I tal vegada els desgavells arquitectònics que s'han fet a Andorra en les darreres dècades tenen a veure amb què Andorra no sap ben bé què vol ser.
–CM: Per parlar de l'arquitectura d'un poble ens cal saber primer què vol ser aquest poble, quin esperit vol tenir. I tal vegada els desgavells arquitectònics que s'han fet a Andorra en les darreres dècades tenen a veure amb què Andorra no sap ben bé què vol ser.
–AG: Expliqui'ns una mica més.
–CM: Els andorrans d'una banda volen ser un poble idílic, la quintaessència de l'europeisme d'alta muntanya; però de l'altra volen ser una ciutat moderna, cosmopolita, densa, claustrofòbica, una mena de Hong Kong dels Pirineus.
–CM: Els andorrans d'una banda volen ser un poble idílic, la quintaessència de l'europeisme d'alta muntanya; però de l'altra volen ser una ciutat moderna, cosmopolita, densa, claustrofòbica, una mena de Hong Kong dels Pirineus.
–IA: Més que faltar un model de país sembla que el que sobra és especulació...
–CM: No ho crec, d'especulació n'hi ha hagut sempre i a tot arreu i hom pot especular tant amb xalets de luxe com amb pisos barats. L'Eixample de Barcelona també va ser un niu d'especuladors, però d'especuladors regits per un projecte que sabia on anava, per una ciutat que sabia què volia ser. Els especuladors andorrans necessiten un ideal al qual servir.
–AG: Vostè que s'ha dedicat tant a la restauració d'esglésies andorranes ¿creu que podem trobar en el passat l'esperit que ens falta?
–CM: Potser sí que el passat us pot donar unes guies per planificar el territori. El primer que sorprèn de les esglésies andorranes és la seva dimensió reduïda i això podria marcar les dimensions dels pobles. Potser Andorra s'hauria d'estructurar en petits pobles, tan petits com per fer que tots els caps de casa d'un poble es poguessin reunir dins una d'aquestes petites esglésies.
–IA: Això implicaria reduir molt la població...
–CM: O repartir-la en pobles petits, alguns de nova creació si es vol.
–AG: ¿Quin tipus d'arquitectura hi hauria d'haver en aquests pobles?
–CM: Com hauran vist en els meus cellers cooperatius d'aquestes terres, jo aposto per integrar els edificis en el paisatge, per usar els materials de la terra, introduint innovacions estructurals, si es vol, però sempre al servei d'una finalitat, sense meres acrobàcies arquitectòniques.
–IA: ¿Però això vol dir cases o blocs de pisos?
–CM: En el meu cas seria partidari de petites cases, sense grans pretensions, cadascuna amb un tros d'hort. Això implica fer un ús més extensiu que intensiu del territori.
–AG: No li agraden els blocs de pisos que s'han fet, doncs...
–CM: No gaire, però no pel fet de ser blocs de pisos, sinó perquè els manca estil. M'agraden algunes coses que s'han fet darrerament, com les que fa el Grup Guem, per exemple, perquè han recuperat l'ideal modernista i noucentista de viure el territori, d'inspirar-se en allò que els envolta. No es tracta necessàriament d'imitar la natura, sinó d'extreure d'ella la força creativa.
–CM: No ho crec, d'especulació n'hi ha hagut sempre i a tot arreu i hom pot especular tant amb xalets de luxe com amb pisos barats. L'Eixample de Barcelona també va ser un niu d'especuladors, però d'especuladors regits per un projecte que sabia on anava, per una ciutat que sabia què volia ser. Els especuladors andorrans necessiten un ideal al qual servir.
–AG: Vostè que s'ha dedicat tant a la restauració d'esglésies andorranes ¿creu que podem trobar en el passat l'esperit que ens falta?
–CM: Potser sí que el passat us pot donar unes guies per planificar el territori. El primer que sorprèn de les esglésies andorranes és la seva dimensió reduïda i això podria marcar les dimensions dels pobles. Potser Andorra s'hauria d'estructurar en petits pobles, tan petits com per fer que tots els caps de casa d'un poble es poguessin reunir dins una d'aquestes petites esglésies.
–IA: Això implicaria reduir molt la població...
–CM: O repartir-la en pobles petits, alguns de nova creació si es vol.
–AG: ¿Quin tipus d'arquitectura hi hauria d'haver en aquests pobles?
–CM: Com hauran vist en els meus cellers cooperatius d'aquestes terres, jo aposto per integrar els edificis en el paisatge, per usar els materials de la terra, introduint innovacions estructurals, si es vol, però sempre al servei d'una finalitat, sense meres acrobàcies arquitectòniques.
–IA: ¿Però això vol dir cases o blocs de pisos?
–CM: En el meu cas seria partidari de petites cases, sense grans pretensions, cadascuna amb un tros d'hort. Això implica fer un ús més extensiu que intensiu del territori.
–AG: No li agraden els blocs de pisos que s'han fet, doncs...
–CM: No gaire, però no pel fet de ser blocs de pisos, sinó perquè els manca estil. M'agraden algunes coses que s'han fet darrerament, com les que fa el Grup Guem, per exemple, perquè han recuperat l'ideal modernista i noucentista de viure el territori, d'inspirar-se en allò que els envolta. No es tracta necessàriament d'imitar la natura, sinó d'extreure d'ella la força creativa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada