«Res beneficiaria tant Andorra com una Catalunya amb veu i vot a Europa»

il·lustració: Jordi Casamajor

Pere el Gran, rei d'Aragó, València i Sicília, comte de Barcelona i promotor del primer Pariatge

D'ençà de la democratització de l'esquí hom troba les coses més curioses a les pistes: gent que esquia amb barrets de bufó, orelles de Mickey Mouse, perruques de colors llampants i fins i tot gent que no esquia, que fa snow. Tot i així és inevitable fixar-se en un home alt, corpulent, amb corona, vesteix capa d'ermini, porta els dos pals a la mà esquerra, perquè a la dreta i du un ceptre, i llisca sobre un esquís llarguíssims, de fusta i sense carving. «Un altre boig, pensem», però de seguida en adonem que és alguna cosa més que un boig quan veiem que el precedeixen dos esquiadors baixets que fan sonar unes llargues trompetes i criden a intèrvals: «pas al rei en Pere!».

–AG: ¿Quin Pere: el Catòlic, el Gran, el Cerimoniós? 

–PG: El Gran, ¿que no ho veuen? Però no es confongui amb el tsar rus, senyora, que jo hi era abans.

–IA: ¿El renom és per l'estatura? 

–PG: No, és per l'abast del meu imperi: Des d'Aragó fins a Sicília, des del Rosselló fins a Alacant. Per poder nedar tranquils pel Mediterrani, a la meva època els peixos havien de dur les quatre barres gravades al dors.

–AG: ¿Les truites del Valira també? 

–PG: No, es van quedar desprotegides, pobretes. Va ser un dels efectes col·laterals dels Pariatges.

–IA: ¿Per què els va fer signar, doncs? 

–PG: Per la mateixa raó que un pare ha d'evitar disputes entre els seus fills. Però en aquest cas un dels meus fills era un fillastre, mig fill meu, mig fill dels francesos.

–AG: Com els andorrans... 

–PG: No. Andorra és un invent català: vaig ser jo que els vaig fer signar el Pariatge, vaig ser jo que els vaig fer posar d'acord, no el rei de França. Els francesos s'han limitat a aprofitar-se d'una situació que jo vaig contribuir a crear.

–IA: Els andorrans encara n'han tret més profit. 

–PG: Però els andorrans són fills meus. Andorra és de cultura catalana. I això ho dic jo que sóc el rei i a més és veritat.

–AG: A alguns andorrans no els agradarà gaire, això... 

–PG: No n'estigui tan segura. Tot el contrari: res beneficiaria tant a Andorra com una Catalunya independent amb veu i vot a Europa.

–IA: ¿No hi hauria un risc evident d'annexió? 

–PG: ¿Annexió? ¿Pot el tot annexionar-se una de les seves parts? És conceptualment inconcebible. El meu coetani Tomàs d'Aquino els ho hauria explicat molt bé.

–AG: ¿I més enllà de les subtileses metafísiques? 

–PG: ¿Quantes vegades Barcelona ha maltractat Andorra? Si els andorrans trobessin a París, Madrid i Brussel·les la meitat de la comprensió que troben a Barcelona, viurien molt més tranquils i se sentirien més part d'Europa.

–IA: ¿Els catalans tolerarien el secret bancari? 

–PG: Primer hauríem de definir què entenem per evasió fiscal: ¿la fuga de capitals més enllà de les pròpies fronteres sense haver pagat els corresponents tributs? Tècnicament hi pot haver evasió de Catalunya a Andorra, perquè hi hauria una frontera jurídica al mig, però no hi ha cap frontera sentimental. Mirin, ras i curt, si l'evasió fos moderada, jo com a rei no hi posaria cap impediment. ¿De què em serviria que els diners fugissin de la germana Andorra per anar raure al llunyà Singapur?

–AG: Majestat, a l a seva època Singapur no havia estat descobert... 

–PG: Perquè les coses es feien com cal. Jo mai no hauria permès que es descobrís una cosa així.

–IA: Que tingui una bona esquiada. 

–PG: Podeu retirar-vos. Gràcies.