divendres, 8 d’abril de 2011

«L'amor sempre és lliure ¡l'amor ens fa lliures!»

il·lustració: Jordi Casamajor
Josep Caixal, bisbe d'Urgell i copríncep d'Andorra, promotor de la Nova Reforma
Assegut en un banc vermell de tons cardenalicis, amb la mitra al cap i el bàcul lleugerament reposat a l'espatlla dreta, s'estava el bisbe Caixal a la plaça del Poble d'Andorra la Vella l'endemà de les eleccions generals de diumenge passat. Consultava un ordinador portàtil i feia cara de preocupació. Volíem ajudar-lo però no sabíem com adreçar-nos-hi: si il·lustríssim, excel·lentíssim, eminència... Però un cop de telèfon i una breu conversa amb la Cristina Orduña ens va ajudar: «Davant del dubte, sempre monsenyor, tant us serveix per un bisbe ras com per un cardenal». 
–AG: Monsenyor ¿té problemes amb la connexió wifi? 
–JC: Amb el wifi no, però la web d'eleccions.ad no s'obre bé. Deu estar molt saturada aquests dies... 
–IA: ¿Ha provat d'obrir-la amb l'Explorer en comptes del Firefox? 
–JC: No, bona idea, ho provaré. [ho prova] Perfecte, ara sí que funciona. M'estava mirant això del 28è conseller, consellera vaja, que al final ha estat per al PS. L'assumpte aquest dels restos és interessant. A la meva època ja vaig elaborar uns algoritmes per atribuir consellers en cas que s'hagués de passar de l'antic sistema parroquial a un sistema proporcional nacional. 
–AG: ¿Vostè ja va pensar en això al segle XIX? 
–JC: ¡I tant! Com deia Julià Reig, cal saber anticipar-se als temps. Però a mi m'agrada més aquella altra frase que se li atribueix: els de la festa major no són els de les eleccions. 
–IA: Doncs aquest cop sembla que ha estat així... 
–JC: Sí, és que Andorra ha canviat molt i les seves lleis molt poc. 
–AG: ¡Sí que han canviat les lleis! 
–JC: Em referia a la llei electoral. ¿Com pot ser que els dos consellers de Canillo costin menys vots que el còmput total obtingut pels Verds, que s'han quedat molt lluny d'entrar al Consell? Alguna cosa falla. 
–IA: ¿I què proposa? 
–JC: Us diria que canviéssiu la llei, però com que ja no esteu sotmesos a la tutela dels coprínceps, això no és tan fàcil de fer. El 1866, vaig decidir canviar la llei i la vaig canviar. I punt. Per iniciativa dels andorrans, és cert, però la vaig canviar perquè vaig voler. Però ara depèn de la voluntat de la majoria del Consell, una majora escollida amb aquest sistema electoral i que, per tant, no el canviarà. 
–AG ¿I doncs? ¿Retornem poders als coprínceps? 
–JC: ¡Bona idea! Però aquest és un altre debat. De moment, pel que fa a la qüestió dels Verds, proposo una mesura radical, inspirada en les comunitats dels primers temps del cristianisme: que els votants verds marxin tots a viure en pau i germanor a Canillo. Que s'hi estableixin en una comunitat on tots s'ajudin els uns als altres, on ningú estigui per sobre de ningú, on compartir l'esperança de la fe que no mor mai, vivint en harmonia amb l'obra del creador... 
–IA: Monsenyor, això seria una comuna hippy... 
–JC: No sé què és això, però suposo que deu ser alguna cosa per l'estil. El nom no fa la cosa, li pot dir comuna hippy, si vol. 
–AG: Sense amor lliure, suposo... 
–JC: L'amor sempre és lliure. És més: ¡l'amor ens fa lliures! 
–IA: ¿I l'objectiu d'aquesta comuna? 
–JC: És prou clar: obtenir els dos consellers de la circumscripció parroquial de Canillo. 
–AG: ¿Ja sap que els Verds són republicans? 
–JC: Ah si? ¡Tan bons nois que semblaven! Bé, com diu la Noe: ningú és perfecte. Però no us amoïneu: els aires de Canillo ho curen tot.

Cap comentari:

Publica un comentari