divendres, 21 de gener de 2011

«Andorra va acabar amb els meus somnis utòpics»

il·lustració: Jordi Casamajor
Fiske Warren, filantrop nord-americà i promotor de l'enclavament Sant Jordi

Fiske Warren és aquell home solitari que cada dimecres al matí es passeja pels volts de Santa Coloma. Arriba fins a la reixa de la Torre dels Russos i es mira la casa amb posat nostàlgic, sospira i emprèn el camí de tornada. Un dimecres al matí ens hem decidit a entrevistar-lo, davant mateix de la casa.

–AG: ¿Per què aquesta nostàlgia?
–FW: Aquesta casa és l’únic vestigi que queda dels meus somnis utòpics en aquestes Valls. Hi vaig arribar el 1916 provinent d’Estats Units amb la idea de traslladar a Europa els Fairhope Single Tax Enclaves que havia posat en marxa amb molt d’èxit a Alabama.

–IA: ¿Què són aquests enclavaments de justa esperança?
–FW: Són una manera de dignificar la vida humana. El món és injust i l’economista Henry George havia trobat la manera de corregir-lo: comprant les terres que no aportaven cap benefici als seus propietaris i organitzant cooperatives que redistribuïen els beneficis equitativament. La manera d’aconseguir un món just no és parlar-ne, sinó fer-lo. I el temps ha demostrat que l’únic socialisme viable és el que es fa des de la propietat privada.

–AG: ¿És això el socialisme a l’andorrana?

–FW: Bé el temps també ha demostrat que qui vulgui fer socialisme a Andorra s’ha de fer dir qualsevol cosa menys socialista.

–IA: Detectem cert ressentiment amb Andorra... ¿és cert?

–FW: Aquest país ha confós les meves millors intencions. A Alabama la gent es barallava per formar part de les meves colònies, hi havia cua. En canvi aquí, tot i que algunes persones es van interessar pel meu projecte, la majoria s’ho mirava amb malfiança, i preferia seguir rosegant pa sec a la seva borda abans que formar part de la nostra cooperativa.

–AG: El que funcionava a Amèrica no va funcionar a Andorra...
–FW: Els americans tenim més fe en la intrínseca bondat humana. En un heroi salvador completament altruista. En canvi els andorrans tenen el mite de l’estranger altruista que portarà sota el braç el corn de l’abundància, que farà realitat el somni de tenir-ho tot pagat, però quan se’l troben a la llinda de casa en desconfien.

–IA: ¿I què feien a la cooperativa?
–FW: En aquells primers anys ens vam centrar en la venda de bacallà sec. En plena Primera Guerra Mundial hi havia aliments que escassejaven a França, entre ells el bacallà; i Andorra, gràcies als impostos baixos, era el lloc ideal per vendre als francesos el bacallà que als espanyols els sobrava.

–AG: Perdoni però això si no és contraban, s’hi assembla molt...
–FW: Sí, el poder d’integració d’Andorra és brutal. Però tenen raó a fer-me aquest retret: vaig arribar aquí volent transformar el país i el país em va transformar a mi. Andorra ha acabat amb els meus somnis utòpics. Me’n vaig adonar quan ja havia marxat; mentre era aquí estava fermament convençut que aprofitar-me de la situació creada per la Guerra podia millorar el benestar dels meus conciutadans i contribuir així al progrés de la humanitat. Va ser com si les muntanyes n’haguessin embruixat i en el mateix moment de creuar la frontera l’encanteri es va esvair; el mateix va passar entre la senyora Popova i jo.

–IA: ¿La senyora Popova?
–FW: Sí, la dona del meu soci, Nikolai Popov. Les conviccions socialistes del senyor Popov eren més febles que les meves; ell no estava disposat compartir-ho tot i a la senyora Popova i a mi no ens va quedar més remei que fugir.

–AG: Va ser una dona, no Andorra, qui va frustrar els seus ideals...
–FW: Andorra és una dona, no ho dubtin. No han entès res. Adéu.

Cap comentari:

Publica un comentari