divendres, 10 de desembre de 2010

«Algun dia la modernitat ens semblarà antiga»

Arnau de Vall-llebrera, notari i redactor del primer Pariatge el 1278

Arnau de Vall-llebrera fa l'efecte de no estar gaire enfeinat a la seva notaria de Lleida. No és que no tingui feina, senzillament no deixa que la feina el superi. Sembla un d'aquests homes que ens fan somiar amb les paraules.

–AG: Deu estar molt orgullós d'haver redactat el primer Pariatge...
–AV: Vaig fer l'únic que el sentit comú permetia fer, però he d'admetre que el resultat final va ser molt satisfactori; potser el retret que ens faria, a mi i a tots els que vam participar en aquell negoci, és que no vam ser capaços de donar a l'estructura institucional les eines per fer-la evolucionar. I, és clar, al final als andorrans no els va quedar més remei que optar per la ruptura.

–IA: ¿Ho diu per la Constitució?
–AV: Sí, la Constitució va ser una ruptura jurídica de primera magnitud. El poder va passar d'estar concentrat en mans dels senyors a quedar en mans del poble. I això no significa necessàriament que el poble tingui ara més llibertats que abans. Penseu que els andorrans durant molts segles van ser molt més lliures que els seus veïns malgrat seguir jurídicament subjectes a un sistema feudal.

–AG: ¿Es podia entrar al segle XXI amb els Pariatges?
–AV: Amb els Pariatges del segle XIII no, és clar, ja he dit que mancaven els mecanismes per fer-los evolucionar. És obvi que s'havia de fer la separació de poders i assegurar la supremacia del Parlament ¿però realment calia una Constitució per a tot això? Una Constitució és pròpia d'un poble com el francès que ha fet tabula rasa amb la Revolució, o com l'espanyol, que té necessitat de fer net després de tantes dictadures, revoltes, abdicacions i retorns de monarques, però no em sembla pròpia dels andorrans. En aquests 700 anys els andorrans mai no van perdre el sentit de la raó moderada per l'equitat i matisada per les tradicions i els costums locals.

–IA: ¿Hauria votat contra la Constitució si hagués pogut?
–AV: No. Vaig seguir amb molta atenció el procés constituent i me'n vaig alegrar. En aquells moments no vaig saber veure el trencament que allò suposava, i ara, cada cop més, sovint m'envaeixen els dubtes. ¿Realment és més justa Andorra ara que quan els prínceps tenien més poder?

–AG: El poder ha d'estar en mans del poble.
–AV: No em malinterpreteu: és clar que sí. Això que estic dient qüestiona l'essència mateixa de la democràcia; agafeu-vos-ho simplement com una reflexió. En un país tan petit és massa fàcil que tothom quedi contaminat per relacions d'amistat i enemistat. Quan els prínceps nomenaven els seus veguers i els seus batlles, sobretot per part francesa, eren persones independents, no contaminades per la turbulenta realitat de les Valls. Dels episcopals no es pot dir el mateix, perquè estaven massa a prop. Potser hagués estat millor que, en lloc de ser el bisbe de la Seu, el copríncep hagués estat l'arquebisbe de Tarragona...

–IA: ¿Per què segueix interessat en Andorra?
–AV: Penseu en el dret civil. ¿Us podeu imaginar amb quina alegria la meva ànima contempla aquesta illa del ius comune, d'allò que estudiàvem a Bolonya quan érem joves? Últimament algú ha parlat de fer un Codi Civil andorrà; no estic segur que sigui una bona idea. És evident que cal emprendre la necessària tasca de l'elaboració d'una nova legislació civil, però allunyada del dogmatisme codificador. Cal mirar amb una mica de recança la pirotècnia conceptual que va acompanyar el procés codificador continental.

–AG: ¿Quins arguments té contra la promulgació d'un Codi Civil?
–AV: Semblaria lògic que, un cop agafada la via del constitucionalisme, Andorra emprengués també la via de la codificació, però aquesta lògica ens portaria a una nova ruptura, qui sap si encara més irreparable que la primera. El ius comune, que ara sembla una antigalla, a la meva època era innovador. No s'ha de perdre mai de vista que allò que ara sembla tan modern algun dia serà vist com una andròmina desgastada pel pas del temps.

–IA: Qui hauria dit que vostè acabaria arrenglerat amb els conservadors...
–AV: De fet jo vaig ser un modernitzador. És cert que no tinc el mateix entusiasme per la modernitat que tenia fa temps. Per la mateixa raó que la tradició per la tradició no té sentit, també és descabellada la modernitat per la modernitat. I Andorra, a diferència d'altres països, encara té possibilitats de construir una modernitat no violenta, que no limiti els individus a ser mers titulars de drets i obligacions. I això no s'evita sent un conservador, sinó reformant, però reformant bé.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada