«L’individualisme dóna peu a la corrupció»

Antoni Fiter i Rossell, jurista, veguer episcopal i autor del Manual Digest

Antoni Fiter i Rossell ens rep un gèlid matí de novembre al jardí de casa seva –ara de propietat pública– a Ordino. Ha estat nevant tota la nit i el fred del matí és intents; tant que, després de deixar-se fer les fotografies de rigor, el jurista ens convida a prosseguir l’entrevista a la fleca Font, entre cafès i coques de xocolata.

–AG: Diu que no s’han d’afillar forasters ¿per què concedeix la primera entrevista a una russa i a un català?
–AFR: Ara que hi penso potser no ha sigut bona idea. Però de fet, quan em vau demanar de fer l’entrevista no vaig pensar en vosaltres com a forasters exactament. Avui en dia un foraster és una persona aliena als interessos d’Andorra, que no la coneix ni s’hi interessa, per bé que potser en vulgui treure algun profit. Foraster no és aquell que vol viure a Andorra, sinó aquell que vol viure d’Andorra.

–IA: Parla de seguir els estils dels avantpassats, però Andorra va ser fundada al segle XIII i aleshores ningú duia perruca
–AFR: No em referia a les particularitats del vestit. El més gran mal de la modernitat és l’adveniment de l’individualisme que ha aconseguit arraconar els valors més essencials, sempre observats pels avantpassats, els valors tribals, locals, comunitaris, de família. L’únic dret vàlid és el dret col·lectiu, l’individualisme dóna peu a la corrupció, a la tergiversació de la naturalesa humana.

–AG: Sorprenen aquestes paraules en algú del segle XVIII, més que un home del seu temps és un home contra el seu temps...
–AFR: Qualsevol que ha escrit alguna cosa rellevant per a un poble en particular ha anat contra el temps. Ningú no pensa només en el seu temps. El poble està format per totes les generacions passades i futures i cal pensar en els que vindran després sense oblidar mai els lloables estils dels avantpassats. Regla segura per no errar, ja sabeu...

–IA: El seu sistema no té consistència: vostè pontifica amb grans màximes, però després commina a fer-se el desentès en determinades ocasions.
–AFR: Tant a la meva època com avui en dia, és l’única garantia de la supervivència d’un país petit i independent. És l’única manera de procurar el benefici de la terra. El que és decisiu no és l’observança rígida dels pactes, sinó la satisfacció dels interessos públics. La meva intenció, més que pontificar, era la de formular una via d’acció que prendria una persona de sentit comú. Per la mateixa raó deia i dic que no és bo demostrar mai riqueses.

–AG: ¿Ja advertia als andorrans d’avui dia pels seus excessos?
–AFR: No, no he volgut mai ser un profeta. De fet, la tendència a presumir del que s’és –encara que sigui poc-  ja hi era al meu temps. La independència de les Valls, sobre tot temps enrere, quan no hi havia mecanismes internacionals per garantir-la, es fonamentava en un equilibri delicat. No ens podíem permetre excessos que el posessin en entredit.

–IA: En una de les seves màximes diu que cal protegir els treballadors i patrocinar els mercaders ¿ho hem d’entendre com a conciliació laboral i familiar avant la lettre?
–AFR: Heus ací l’error dels vostres temps. En una societat fonamentada en l’individualisme com la vostra els interessos dels treballadors i del comerç poden estar contraposats; en canvi en una societat regida per l’esperit comunitari tots els interessos són confluents. No hi ha contraposició d’egoismes, no hi ha diferències entre els treballadors i els amos, perquè tant la terra com les persones formen part d’una mateixa casa i totes les cases en el seu conjunt conformen la terra andorrana.

–AG: Vostè ens adverteix del risc que arrelin bàndols i enemistats i demana que imperi una “santa i cristiana pau”. ¿És això el consens previ que predica Òscar Ribas?
–AFR: El que passa és que tots volen ser reis d’Andorra i com que a Andorra no hi ha reis s’acontenten amb erigir-se en cabdills de bàndols i faccions. Però jo no parlava de l’acord entre els bàndols sinó de no deixar que els bàndols es formessin: de la mateixa manera que quan més es parla de la pau és en temps de guerra, quan més es parla del consens és quan impera la discòrdia.