divendres, 14 de gener de 2011

«L'home sempre perd la lluita amb la naturalesa»

il·lustració: Jordi Casamajor
Gaston Vuillier, viatger, escriptor i gravador, va visitar les Valls d'Andorra el 1887

Als carrers gairebé deserts d'Encamp, un dilluns a mig matí, hem vist un senyor francès que ho dibuixava tot. Recolzant-se incòmodament en una jardinera al costat de l'hotel La Mola, estava esbossant una parella de russos vestits d'esquí, botes incloses, acompanyats d'una nena que duia un barret de llana amb orelles de conill. A l costat de la jardinera hi jeia una carpeta oberta amb uns quants dibuixos acabats: una parella fent-se la foto al costat del ninot de neu d'Andorra la Vella, dues persones en cadires de rodes intentant creuar el carrer davant d'Armetisa, fins i tot una família mirant la sessió del Consell General a la televisió de casa seva. 

–AG: No sabíem que hi hagués algú important dibuixant al país...
–GV: Intento estudiar aquest país sense parlar de política ni ficar-me en els afers interns. Recordo com abans del meu primer viatge a les Valls, un bell amic, el senyor Pierre Vidal, em va aconsellar que deixés entendre que era un artista que viatjava lliurement, que volia retratar tots els racons d'aquest país sense ànims de jutjar, ni enutjar, ni emprenyar-me, ni alliçonar, ni canviar-hi res. Encara segueixo el seu savi consell. 

–IA: Posats a no ficar-se en els afers dels andorrans ¿per què no es limita a pintar paisatges?
–GV: No es pot separar la naturalesa de la gent que l'habita. Avui en dia sempre diem que la riquesa d'un país és el seu entorn natural, i és cert, però per a mi és encara més satisfactori veure la lluita dels humans amb la geografia que els rodeja. En la lluita amb la naturalesa, sempre hi perd l'ésser humà. El paisatge sempre triomfa sobre els instints naturals de les persones. La terra transforma aquell que la treballa. Agafeu un pescador mediterrani, porteu-lo a la muntanya, i vint anys més tard té un caràcter profundament muntanyenc. Un portuguès que viu a Andorra des de fa tres dècades és molt més andorrà que portuguès, per molt que li desagradi. 

–AG: Molta gent preferiria el que va pintar el 1887 que el que pinta ara...
–GV: L'essència és la mateixa. L'encís que hi veieu és l'encís del passat. El 1887 hi vaig veure pobles tristos que jeien melangiosos sobre promontoris rocallosos, formats de cases d'aspecte sòrdid i miserable, i ara són altres temps i altres cases, però la seva essència és tan punyent i única com sempre. Gent grisa, treballadora i valenta viu en edificis de trista aparença que contrasten amb el bell espectacle de les valls. El fons d'algunes fondes encara pot resultar repulsiu per a un viatger despistat; el 1887 ningú entenia el meu francès als carrers de Soldeu, i crec que majoritàriament segueixen sense entendre allò que dic; el 1887 vaig tenir seriosos problemes per obtenir alguna cosa per menjar d'una vella i indolent hostalera, i juraria que quan vaig tornar 120 anys més tard, l'hostalera semblava més jove, però la indolència i els problemes per obtenir menjar eren els mateixos. 

–IA: ¿No hi veu cap canvi 124 anys després?
–GV: Faut pas exagérer, quand-même! Els nens ja no van descalços, ni tenen l'aspecte malaltís, no pateixen tant la misèria. N'hi ha que encara la pateixen, sobretot en aquests temps de crisi, però no és tan universal, tan evident. A la sortida de l'església, no es veu cap condemnat amb el dur collar de ferro al coll. Ja no es menja pa de sègol florit i cebes crues; per poder dormir tranquil·lament ja no calen dotze pots d'insecticida ni metres de gasa, i no t'ataquen els horribles xinxes. Per arribar-hi no he hagut de passar un viarany codolós i arriscat – tot i que sembla que a Catalunya el mot Andorra encara significa «un país aspre i perdut». Ara bé, les truites del Valira tampoc no són les mateixes... però jo les pesco i me les menjo igualment. 

–AG: ¿Quin canvi li sobta més?
–GV: El tractament de les queixes. Fa 120 anys quan et queixaves, et deien: «Aneu al diable si no esteu contents». Ara et fan apuntar totes les queixes en un paperet i te'l intercanvien per un fulletó que diu: «Cuidem el turisme».



Cap comentari:

Publica un comentari