«Un Govern que afronti els problemes mai té un mandat plàcid»

il·lustració: Jordi Casamajor

Guillem d'Areny i de Plandolit, baró de Senaller i de Gramenet, síndic de les Valls d'Andorra

Trobar-nos amb Don Guillem Maria d'Areny Plandolit té un punt de sorprenent. Passa per ser el paradigma de certa andorranitat, la persona en la qual s'emmirallaria tot home públic; però el cert és que amb els seus pantalons curts à la mode, amb les sabates de saló i mitges blanques amb lliga-cames sembla més aviat un rus o un anglès, un noble de la mateixa època però desplaçat en l'espai. 

–IA: ¿Està dolgut amb Andorra per haver acabat a l'exili a Tolosa?

–GAP: No, ho tenia assumit. Cap governant que afronti els veritables problemes del seu temps no té un mandat plàcid, sinó turbulent, i a més, sovint, molt curt. Si el que voleu és mantenir-vos en el poder, el primer que heu de fer és oblidar-vos que esteu al capdavant d'un Govern. Penseu que presidiu un superajuntament i dediqueu-vos purament a qüestions administratives sense prendre cap gran decisió. Si ho feu així, estareu anys i panys en el poder. 

–AG: Va promoure una reforma perquè votessin tots els caps de casa i vostè ja tenia dret a vot. ¿Per què complicar-se la vida?

–GAP: Sóc com Don Quixot, m'invento passions per exercitar-me [riu]. Bé, pensin que qualsevol persona que es dediqui a la política ha d'intentar ultrapassar, ni que sigui només de tant en tant, la seva circumstància personal, si no, més val dedicar-se a una altra cosa. A més, jo sempre he estat de la ferma convicció que quantes més persones participin en una decisió, menys risc hi ha d'equivocar-se. 

–IA: ¿Per què promovia la democràcia a Andorra si de frontera en avall era carlí?

–GAP: El que em feia por de frontera en avall no era la democratització de la societat, sinó l'estat de desprotecció en què el liberalisme deixava les persones. També hi havia una qüestió de compensació: a la meva època el que Espanya necessitava era calma i moderació; i en canvi a Andorra li feia falta una bona sacsejada. 

–AG: I en aquest cas ¿per què es va oposar a un projecte de casino a Escaldes?

–GAP: Hi havia andorrans a la meva època que s'enlluernaven fàcilment amb tot el que vingués de fora, sempre i quan portés les butxaques ben plenes. Vivien en la creença equivocada que per crear riquesa calen diners, i no és ben bé així: primer cal crear riquesa i després venen els diners, i la riquesa només es crea si s'aporta creativitat, imaginaciçó, esforç, talent. I a mi senzillament no em va semblar que aquella inversió del casino –no perquè fos un casino– ens hagués de portar alguna cosa més que diners. 

–IA: Molts andorrans avui en dia continuen pensant el mateix....

–GAP: Sí, ho he deduït llegint la vostra Llei d'Inversions Estrangeres, que més aviat s'hauria d'anomenar Llei de Captació de Passius Estrangers d'Origen Incert. Un consell, andorrans: els diners són molt més fàcils de guanyar que la riquesa, però també molt més fàcils de perdre. 

–AG: ¿Què li sembla l'actual reforma fiscal?

–GAP: A mi, personalment, no m'ha agradat mai pagar impostos, ni directes ni indirectes, però quan sustentes responsabilitats públiques, l'honestedat amb un mateix i amb el país obliga a passar per damunt de les consideracions personals i, si cal, per damunt del que ara es qualifica com a políticament correcte. 

–IA: ¿Però això vol dir que hi està d'acord o no?

–GAP: Més enllà dels detalls, comparteixo la filosofia que hi ha al darrere: fer que tothom contribueixi a sufragar l'Estat en la mesura de les seves possibilitats és raonable. Jo hauria començat per l'impost general indirecte i després hauria introduït la fiscalitat directa. 

–AG: Calen els impostos directes per aixecar la doble imposició...

–GAP: Sí, és clar, perquè les reformes es van aturar durant massa temps i la història ens ha passat al davant i som nosaltres els que ara hi correm al darrere. Andorra ha perdut la capacitat d'anticipar-se als esdeveniments i això per a un país tan petit és letal.