divendres, 19 de novembre de 2010

«A Andorra els pobres s'han venut als rics»

Iulian Semiònov, escriptor soviètic visitant d'Andorra el 1973

A la Plaça del Poble d'Andorra la Vella ens va semblar veure a l'escriptor rus soviètic Iulian Semiònov (1931– 1993), autor del llibre El començament del setanta-tres: Espanya, França, Andorra, assegut en un dels bancs vermells, jove i ple d'energia. No estàvem segurs si havíem tornat a l'any 1973 o si ell estava aquí amb nosaltres. Al final vam optar per la segona opció.

–AG: ¿Veu Andorra molt canviada des de la seva visita el 1973?
–IS: En les coses superficials ha canviat, però en el fons la meva impressió segueix essent la mateixa. S'ha modernitzat molt, s'hi han fet nous edificis, la població ha crescut exponencialment però sembla que les noves generacions estiguin reproduint l'esperit dels temps passats. Quan vaig venir a aquest país ja pensava que els pobres s'havien venut als rics: s'hi volien assemblar a la primera oportunitat que tenien en lloc d'obrir els ulls i construir un país just per a tots.

–IA: Sempre és millor que els pobres es vulguin assemblar als rics que no pas que els rics es vulguin assemblar als pobres, ¿oi?
–IS: El problema és que la gent vulgui semblar allò que no és. No entenc del tot el que vostè diu sobre els rics que es volen assemblar als pobres, perquè d'aquests no en conec gaires i de totes formes són inofensius. Hi ha rics que vesteixen com a pobres i això pot ofendre el seu gust refinat però no limita en cap moment la llibertat d'esperit humà. Recordo un senyor de Nova Zelanda que vaig trobar en aquestes Valls que somiava amb una revolució permanent quan, de fet, ell mateix era un capitalista com qualsevol altre que mai no havia fet un dia de treball útil a la seva vida.

–AG: No m'imaginava que vostè volgués prendre a la gent el seu dret a somiar...
–IS: Té raó. Els rics que juguen a fer de pobres són somiadors que poden fer gràcia o fer nosa, però no són l'enemic real. L'enemic real de les persones honestes, treballadores, responsables, és la seva incapacitat de ser lliures, l'esclavatge que s'imposen elles mateixes. Se senten inferiors pel mer fet de no tenir milions al banc; i, en lloc de construir una societat justa per a tothom, idolatren els que n'hi tenen. No pel simple fet de tenir molts diners un és necessàriament digne d'admiració; des del meu punt de vista, més aviat al contrari. Però vet aquí que tots els treballadors se sacrifiquen per semblar adinerats.

–IA: Sí, fins i tot n'hi ha algun que se sacrifica per ser-ho...
–De fet, tot això s'ha agreujat des de la meva última visita. El culte als diners ja hi era, el que no es notava tant era el culte a les persones que en tenien. Ara es pensen que la virtut consisteix a tenir una segona residència a la platja i a conduir un 4x4 d'una marca alemanya. En aquest país els únics que tenen consciència de classe i són realment rojos han adoptat el nom de Verds, com si s'avergonyssin del color que porten al cor.

–AG: Tenir cura de la natura també és una causa noble...
–Sí, però sembla que amb aquest nom vulguin amagar la seva essència comunista. Sembla que estiguin donant més valor als animals i a les plantes que a la consciència social.

–IA: L'Antònia Escoda dirà que no s'ha llegit el seu programa
–No, si llegir-me'l me l'he llegit, és per això que conec l'essència roja que hi ha en ells. I també conec el cas concret de la camarada Escoda, educada en veritables valors igualitaris. Però jo parlava de la seva imatge i de la percepció que la gent del carrer -que no sol llegir els programes dels partits polítics- en té.

–AG: Vol dir que és responsabilitat seva per no haver sabut projectar la imatge adequada?
–No és tan simple com això, però per canviar la ment de les persones enfonsades en petiteses burgeses cal parlar clar. Per tal que els pobres, els oprimits, no se sentin orgullosos de votar a la dreta perquè la consideren superior a ells mateixos, cal donar una imatge de força, de veritat inequívoca, a l'ideal llibertari. Cal que la gent vulgui treure la teva bandera al carrer perquè creu que és una causa justa, encara que de moment no sigui una causa guanyadora. Cal tenir fe en la gent i és el que m'està costant a mi quan veig tota aquesta roba de marca i tots aquests rellotges suïssos que m'envolten. Cal que el poble estigui orgullós de si mateix pel sol fet de defensar una causa justa en lloc d'anar a votar el partit que pensa que té més possibilitats de guanyar, com si això de la política fos una cursa de cavalls. Espero i desitjo que els meus camarades andorrans aviat siguin capaços de canviar aquesta mentalitat oportunista.

Cap comentari:

Publica un comentari