divendres, 29 d’abril de 2011

«Andorra ja no té interès per als romàntics»

Frederick Harold Deverell, aventurer anglès de finals del segle XIX, pioner de la fotografia a Andorra

La primavera incita al dolce far niente. Últimament, quan quedem al Plaza per transcriure les entrevistes dels divendres acabem feisbuquejant amb dos portàtils fent comentaris sobre els articles de l'un i de l'altre. Fa unes setmanes vam veure simultàniament com un tal Deverell va marcar m'agrada al perfil de facebook d'Andorra Antiga. També a la vegada el vam afegir com a amic, ens va acceptar i vam veure que al seu perfil hi constava un número de telèfon amb el prefix +44 al davant. Vam trucar (des del mòbil del Periòdic) i va despenjar el seu majordom des de la manor house a Oxfordshire. Vam concertar una entrevista telefònica i al cap d'uns dies vam poder parlar amb el cèlebre fotògraf.

–IA: És una llàstima que haguem de parlar per telèfon. Amb la il·lusió que ens faria que vingués a fer fotos de l'Andorra moderna...
–FHD: M'agrada com pensa. Així, la Bellesa morta parlaria al poeta, sabent que no és morta perquè viu en ell... És una idea curiosa, però crec que l'Andorra actual no té el més mínim interès per a un romàntic: és com Canary Warf col·locat entre les muntanyes. Si hagués viscut avui no hauria anat mai a Andorra, me n'hauria anat a l'Àfrica.

–AG: Expliqui... Tothom se'n va a l'Àfrica i jo no en sé res
–FHD: No es preocupi, ningú no en sap res: per això hi volen anar. L'important no és tant el que l'Àfrica és, sinó el concepte que d'ella ens hem forjat: Hi trobem societats que s'han vist obligades a guardar la seva autenticitat per manca de recursos. La Bellesa encara hi és viva i xiuxiueja en el vent: ‘atura't, encara sóc aquí'.

–IA: ¿Què hi ha d'atractiu en la pobresa?
–FHD: Res. Però quan adquirim coses és inevitable perdre'n d'altres. Entenc l'afany dels andorrans del segle XX per voler enriquir-se i progressar. La gent que ha patit l'autenticitat no hi vol tornar.

–AG: Però vostè, en canvi, busca l'autenticitat
–FHD: Sí, és clar, perquè jo no l'he patida, n'he gaudit com a espectador. Recordo que una vegada, no sabria dir si en aquestes Valls o en algunes altres, vaig veure un escudeller deixat de qualsevol manera a la porta d'una casa. Vaig pensar que si l'amo no el volia, el podia comprar i fer-lo servir d'atrezzo al meu estudi de fotografia d'Anglaterra. No recordo el preu que em van demanar, però sé que el vaig comprar per dos rals. Em semblava tan injusta la transacció que no vaig poder evitar preguntar a l'amo per què es venia una antigalla tan preciosa per tan poc. «Mireu-vos l'escudeller», em va dir l'amo, «què hi veieu?». «Un escudeller antic i molt maco», vaig contestar. La seva resposta va ser molt eloqüent: «Jo només hi veig la gana».

–IA: No li agradaria venir a Andorra a comprar una càmera nova?
–FHD: No sé per què, però m'esperava que avui em fessin aquesta pregunta. Ja sé que en venen moltes i de molt barates, i els interessaria tenir turistes britànics més enllà d'Arinsal, però no em veig capaç de comprar una càmera de rebaixes. És la meva companya de viatge i ha de ser cara, i a poder ser japonesa. Ni que fos tres vegades més costosa, prefereixo escollir-la a Londres. Els burgesos estan condemnats a fer tants diners com puguin; l'artista, en canvi, està obligat a seguir la seva vocació fins al final.

Cap comentari:

Publica un comentari