Boris Skossyreff, rei d'Andorra durant 14 dies el 1934Per entrevistar al rei destronat de les Valls d’Andorra hem hagut de fer un viatge pel qual aquest rotatiu no ens pagarà dietes. Per trobar Borís I hem resseguit les platges de la Costa Blava, l’hem buscat per les tavernes de Marsella, pel Promenade des Anglais de Niça i fins i tot hem arribat al fantàstic poble fronterer de Menton. Però hem après que el destí porta els monarques destronats a les cases de joc. Ens trobem a Montecarlo i ens hem gastat els últims cèntims que teníem per comprar un quart d’hora d’entrevista: La condició que ens ha posat Borís I per poder gaudir del seu valuós temps passa per un grapat de fitxes de casino.
–AG: ¿No troba a faltar les Valls?
–BS: ¿Per què les hauria de trobar a faltar? ¿Que potser ja hi teniu un casino? ¿I quin casino hi heu posat, si no és demanar massa? ¿En una borda, en un assecador de tabac?
–AG: No, de casino no n’hi ha i de bordes pràcticament no en queden.
–BS: Millor, millor... poseu-hi gratacels. Allà al costat de Caldea quedaran la mar de bé.
–AG: ¿Com sap que existeix Caldea? ¿Té persones que l’informen dels afers d’Andorra?
–BS: No, no... és que els vostres fulletons turístics estan per tot arreu. Una pèrdua de paper impressionant.
–AG: La promoció és important...
–BS: ¡Nonsense! Si la dinastia Skossyreff s’hagués perpetuat a Andorra no necessitaríeu tants fulletons i tanta campanya publicitària. ¿En què es diferenciaria Andorra de Mònaco? En res: Els pocs feliços passarien un dolç estiu a Montecarlo i un hivern d’ensomni a Soldeu. ¿Us imagineu Rainier i Grace Kelly baixant per la pista de l’Avet?
–IA: Sí, però Andorra té tanta mala sort que en lloc de la Grace Kelly ens hagués tocat la Bette Davis...
–BS: No! No teniu mala sort, però en un cert moment vau fer l’elecció equivocada. Si jo hagués continuat com a rei d’Andorra avui Lauren Bacall seria andorrana. L’avinguda Mertixell seria una successió de botigues de Chanel i d’Armani. Les places, l’escenari de les pel·lícules de Visconti. I de les fonts en rajaria xampany de la vídua.
–AG: Però vostè se’n devia alegrar quan, al cap de tants anys, després de la seva primera iniciativa, finalment es va adoptar la Constitució...
–BS: ¡Massa tard! ¿Que no ho veus? Massa tard... Tot hi arriba tard! El dia que em diguin que el món s’acaba tornaré a Andorra: totes les coses hi passen un segle després. ¡Van al revés del sentit del progrés! Mira aquest fulletó! ¡Ara hi posen un parc d’animals! ¿Com esperen fer-hi arribar els visitants? Amb una màquina del temps que els vagi a buscar 30 anys enrere? El dia que hi arribin les clíniques d’estètica ser jove i guapo ja no estarà de moda.
–IA: Però ser jove i guapo no passarà mai de moda...
–BS: Doncs aleshores les clíniques d’estètica no hi arribaran mai.
–IA: ¿S’ha plantejat promoure un partit monàrquic a Andorra?
–BS: Segur que ja en teniu un d’aquests i segur que es fa dir democràtic. Mira quina ironia, que tots els partits monàrquics en el seu nom tenen alguna cosa a veure amb la democràcia o, encara millor, amb la democràcia social. ¿De debò que no en teniu cap, de partit monàrquic?
–IA: No, que es faci dir monàrquic no n’hi ha cap.
–BS: Llàstima! Tot plegat és una llàstima... Aquell país tenia unes flors blanques i grogues que encara recordo tot i no saber com es deien. Però, tinguin el nom que tinguin, sempre tindran el mateix aroma. ¡Quins poetes no hauria pagat jo per a què cantessin la glòria de les meves Valls! ¡Quins pintors no hi hauria portat!
–IA: Quins diners no hi hauria malgastat...
–BS: Per què hi són els diners, sinó per malgastar-los?
–AG: Però ¿no se sent millor com a ciutadà anònim sense els maldecaps del poder?
–BS: Sí, això és el que vaig pensar quan la Guàrdia Civil em va detenir i em va portar a Barcelona. Aquest pensament em va consolar durant aquells primers dies. Però no... Em van arrencar de les mans el ceptre i del cap la corona, però ningú no ha estat capaç d’arrencar-me de l’ànima la tristesa. D’ella encara en sóc rei.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada