Arnalda de Caboet, senyora de les valls de Caboet, Sant Joan i Andorra
La nostra primera convidada d’aquests tête à tête ens rep al clot d’Emprivat d’Escaldes un matí lluminós dels primers dies de la tardor. Sembla atrafegada, més pel seu posat que no pas per la velocitat dels seus moviments, sempre excessivament pausats. Parla ràpid i amb familiaritat de les coses del present, una familiaritat poc comuna en algú del segle XII.
La nostra primera convidada d’aquests tête à tête ens rep al clot d’Emprivat d’Escaldes un matí lluminós dels primers dies de la tardor. Sembla atrafegada, més pel seu posat que no pas per la velocitat dels seus moviments, sempre excessivament pausats. Parla ràpid i amb familiaritat de les coses del present, una familiaritat poc comuna en algú del segle XII.
–Arnaldeta és un nom germànic...
–No, Arnaldeta és un nom odiós i jo ja n’estic farta.
–¿No li agrada el seu nom?
–Sí, el meu nom sí que m’agrada, però el meu nom és Arnalda, Arnaua pels de la ceba... Això d’Arnaldeta a mi sempre m’ha semblat masclista. Al meu marit ningú no li ha dit mai Arnauet de Castellbò ni al bisbe Ermengol ningú l’anomena Ermengolet. I jo fa 800 anys que he d’aguantar que em diguin Arnaldeta. Esperava que la secretària d’Estat d’Igualtat hi fes alguna cosa, suposo que un dia d’aquests s’hi posarà...
–¿Parlar de masclisme al segle XII és una mica prematur, no li sembla?
–Què voleu dir?
–Doncs que a l’Edat Mitjana no hi havia masclisme, feminisme i aquests conceptes moderns...
–¡No! El que no hi havia a l’Edat Mitjana era feminisme, però de masclisme n’hi havia, ¡i molt! És com quan alguns diuen que abans de la Revolució Francesa no hi havia dretes i esquerres... és clar, d’esquerres potser no n’hi havia, però les dretes estaven a tot arreu. Bé, a tot arreu, no, només al poder.
–Òscar Ribas va dir fa uns anys que a Andorra només hi havia la dreta, la dreta de la dreta i la dreta de la dreta de la dreta...
–Sí, és una tradició de les Valls molt nostrada que a la meva època ja existia. Però sospito que al senyor Ribas ja li estava bé, perquè així ell podia ser el més progre sense deixar de ser conservador.
–¿Podríem dir el mateix de Jaume Bartumeu?
–Potser sí... però bé, és fill de la seva època, com vostès i com jo. Tot i que mai no sabem si el nostre temps ens fa a nosaltres o si nosaltres fem el temps. Mirin-me a mi, em vaig casar sent del tot inconscient que estava fundant un microestat.
–I un paradís fiscal...
–¡I tant! Però això ho trobo molt positiu. Al meu temps, les ciutats que prosperaven es deien totes Vilanova o Vilafranca, i es deien així perquè s’hi pagaven pocs impostos.
–¿Com ha canviat el món,oi?
–Gens ni mica, el que passa és que ara no es diuen així. Ara el millor paradís fiscal és aquell que no està considerat com a tal, sinó que passa per ser capdavanter del progrés o últim reducte de la tradició, cor de la cultura o quinta essència de l’europeisme. Al cap i a la fi, tot és una qüestió de posicionament de marca.
–Tornem a coses més mundanes: ¿això de portar el pollastre a l’entrevista també és una tradició?
–La veritat és que des de fa un temps aquest pollastre el porto a tot arreu. Va ser una nit de Nadal que va coincidir amb una vaga de cuiners i jo em vaig haver de fer el pollastre. L’Arnau passaria amb qualsevol cosa, com que és mig càtar... Però a mi m’agrada fer les coses com Déu mana. Vaig anar a obrir el forn i el pollastre, que feia dues hores que hi era, em va saltar viu a les mans, va cantar i se’m va quedar enganxat. Hi ha qui diu que són coses de bruixes, però jo no crec en fenòmens paranormals...
–Dona, vostè és una estàtua que parla...
–Sí, i el cònsol d’Encamp és socialista. Passa a les millors famílies. Això del pollastre el Sergi Mas va dir que ja li estava bé perquè coincidia amb l’escut de la casa Caboet.
–¿Algun consell per als andorrans del segle XXI?
–Sí, que abans de ficar un pollastre al forn s’assegurin que el pollastre és ben mort i el forn està encès.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada