«Andorra té els xacres mal col·locats»

il·lustració: Jordi Casamajor

Ortiga, bruixa remeiera de Sorteny

Alguns pensen en una bruixa i veuen una senyora d'edat avançada, amb els cabells blancs i una berruga al nas. Res a veure amb l'entrevistada d'avui: Algú que domina les forces de la natura el mínim que pot fer és mantenir-se jove i guapa. Ortiga s'ha especialitzat en l'estudi dels camps energètics i aspira a ser ministra d'Ordenament Territorial per poder aplicar les seves teories. 

–IA: ¿És tan important, això de camps energètics?

–OS: ¿No us heu preguntat mai per què hi ha carrers i voreres que funcionen molt millor que els altres? ¿Per què Escaldes ha anat amunt i Andorra la Vella ha anat avall? 

–AG: ¿Per què?

–OS: Les localitats es divideixen en sectors diferenciats, com si fossin formatges. A cada sector li correspon una activitat i, per tant, una energia concreta. Passa el mateix amb les cases i les persones. Amb el temps, però, pot ser que els pols energètics canviïn, i això modifica les activitats de cada zona. No és innòcua la manera en què el pol energètic està situat, perquè pot estar més o menys en consonància amb el fluir de l'energia universal. 

–IA: ¿Com està el pol energètic a Andorra?

–OS: Desequilibrat, i bona prova en són les comunicacions viàries. Quan a Andorra s'hi arribava per camins, les entrades eren molt més diverses que avui. El riu Runer i el Port d'Envalira eren passos importants, però també n'hi havia d'altres i no era pas tan estrany entrar a les Valls pel Port Siguer a Ordino o pel Port de Cabús a La Massana. Les energies estaven més equilibrades; i ara s'ha estructurat tot el país al voltant d'un únic eix. Això ha condicionat i ha anquilosat les activitats, la imaginació i la vida. ¿No tenen la impressió que a Andorra les coses no acaben de fluir, que la creativitat està encallada, està...? ¿Ho veuen? Ni tan sols a mi em surten les paraules precises. Andorra té els xacres mal col·locats. 

–AG: ¿Els xacres?

–OS: Sí, un país és com un cos humà, i de la mateixa manera que el cos i l'ànima es divideixen en les tres parts que va identificar Plató: la racional, la irascible i la concupiscible, també el territori es divideix en tres parts: la intel·lectual, la de la força i l'organització i la de l'instint. Ordino és un exemple molt clar de canvi de camp energètic. 

– IA: Ordino ha canviat molt poc en els últims 100 anys...

–OS: Ha canviat poc en aparença, però molt quant al camp energètic, perquè fins al segle XIX d'Ordino se'n treia ferro i hi havia fargues. Era la parròquia més industrialitzada d'Andorra; ara, en canvi, es presumeix de tot el contrari. Ubicar la zona més industrial a Santa Coloma va ser un error. 

–AG: Digui'ns com s'ha d'orientar l'eix industrial a Andorra

–OS: ¡Ep! Per això cobro. Un altre aspecte que potser Andorra no ha sabut digerir del tot és l'eclosió de les classes socials que porta aparellada la modernitat. A l'Andorra antiga i mítica rics i pobres vivien absolutament barrejats. I en canvi, ara tothom és capaç d'identificar zones i pobles d'aquest país on tendeix a acumular-se la gent més desfavorida i zones on volen viure les persones adinerades. 

–IA: Però això és el que passa a la majoria de les ciutats occidentals...

–OS: Fixeu-vos que els models d'èxit d'aquestes ciutats tendeixen a promoure una certa barreja de classes socials: Antigues naus industrials es converteixen en lofts per a la gent més o menys rica, es construeixen pisos de protecció oficial a les zones tradicionalment benestants... però en qualsevol cas, jo estava parlant de les mancances que té Andorra; això no vol dir que no les tingui qualsevol altre lloc. 

–AG: ¿Què ens recomana?

–OS: Que en lloc de fer el mapa d'infraestructures viàries es fes un mapa de canals energètics. Necessiteu un professional expert en camps d'energia, una assessoria d'un valor... diguem de... 487.296 euros que reorganitzi energèticament Andorra.

«Xiuxiuejo coses a l'orella dels polítics i després les repeteixen en veu alta»

il·lustració: Jordi Casamajor

Fredolic, menairó del bosc de Segudet especialitzat en retòrica política

Trobar un menairó és més fàcil del que la gent es pensa. És creença generalment estesa que aquests petits esperits silvestres fugen de la mirada dels homes i de les dones, però només ho fan veure. En el fons, els encanta que els trobin. Per entrevistar-ne un només ens ha calgut endinsar-nos una mica al bosc de Segudet i desviar-nos uns quants metres del camí abans d'arribar a les bordes de Redort. En Fredolic habita a l'escorça d'un avet centenari en un cau des del qual es domina tota la vall fins al Carroi. Les parets del seu cau estan folrades de llibres. Ens hi movem amb dificultat.

–AG: ¿Què és un menairó, quina és la seva essència?

–F: Això seria com preguntar-vos a vosaltres què és un humà. Mireu tots aquests llibres, els he llegit tots, però en ells no he trobat la meva essència. Des dels finestrals d'aquest cau ho veig pràcticament tot, però no sóc capaç de saber qui sóc.

–IA: ¿Aquests llibres que ha llegit també són escrits pels menairons?

–F: Tots els bons llibres del món els hem escrit els menairons. Les persones esteu massa pendents del que diran els altres per ser capaços d'escriure alguna cosa amb cara i ulls. És per això que nosaltres estem tan enfeinats. No podem aclucar l'ull. I no tan sols escrivim llibres, hem d'estar pendents de tot. Sempre s'ha dit que són les fades les que posen les gotes de rosada a les fulles de matinada. I és cert. També són elles les que fan fluir els rius, les que recorden a la neu que ha arribat la primavera i toca desglaçar-se, les que desperten els bolets i fan hivernar les marmotes. Els menairons ens ocupem de les coses més tècniques i, és clar, d'ençà de la revolució industrial, se'ns ha girat feina: hem de fer que els llums s'encenguin, que els motors carburin, que el correu arribi puntual...

–AG: Vostè té fama d'haver remogut moltes coses ¿En què creu que la seva influència ha millorat el país? ¿No hauria estat millor deixar-ho tot en mans de les fades?

–F: Potser sí, però jo estaria molt més avorrit. A vegades xiuxiuejo coses a cau d'orella de les persones, dels polítics sobretot, i després escolto com les repeteixen en veu alta quan tenen un micròfon al davant. També m'agrada agafar les frases que diuen a mitges, les seves idees inconnexes, el seu discurs tallat i donar-los la forma adequada per fer dir a les persones no allò que diuen, sinó allò que volen dir.

–IA: Però això pot crear problemes...

–F: Visc en la creença que a l'últim moment sempre hi haurà alguna fada que ho arreglarà.

–AG: ¿Com sé a l'hora d'escriure que sóc jo mateixa o és un menairó que parla a través meu?

–F: Sí t'ho dic deixarà de ser divertit parlar a través teu i mai més no escriuràs res de bo. Escolta el teu sentit d'estil. Si les paraules venen soles, si tot el que dius adquireix una harmonia comprensible per als altres, segur que ha sigut obra meva.

–IA: Com veu el futur d'Andorra?

–F: Complicat, molt complicat. Però m'agradaria fer-me gran i poderós, lluny d'aquí i aleshores ajudar Andorra. En aquest país hi ha dies en què fa l'efecte que ningú no valora el que fa un menairó com jo, però és perquè estic acostumat a no aturar-me, a no callar mai i penso equivocadament que tothom és així. I no. Però quan menys t'ho esperes algú valora allò que fas, t'elogia desinteressadament, té en compte el teu punt de vista. Mai no m'hi acabaré d'acostumar.

–AG: Diu que no calla mai i és el primer cop que l'escolto parlar ¿per què ha decidit sortir a la llum pública com vostè mateix i no a través dels altres?

–F: Perquè la gent s'estava forjant una imatge equivocada de mi. No els culpo, sóc jo que així ho he donat a entendre. Jo mateix he dit que em diverteix parlar a través dels altres, fer a través dels altres. Però no és així; a mi el que m'agrada és fer coses pels altres. De fet, tot el que faig ho faig sempre pensant en algú concret. Quan llegeixo penso que hi ha algú llegint amb mi, quan escric penso com ho rebrà aquest o l'altre, quan toco el violí penso que hi ha algú escoltant-me... m'agrada fer regals. Si un matí us desperteu feliços sense cap raó en particular, si teniu un dia que sembla que estigui fet per a vosaltres expressament, com si us l'hagués regalat algú, recordeu que és un regal meu, un regal d'un menairó de Segudet.

«Sense ambició napoleònica no hi ha Estat de dret»

Napoleó Bonaparte, emperador revolucionari dels francesos i copríncep francès dels andorrans

Escriure les contraportades dels divendres sempre porta alguna sorpresa agradable, però hi ha sorpreses d'una magnitud que supera totes les expectatives. Un diumenge assolellat, l'endemà de les Jornades de la SAC, Napoleó Bonaparte es va posar en contacte amb nosaltres. No vam voler deixar passar l'oportunitat d'entrevistar-lo.

–AG: ¿A què devem l'honor d'aquesta entrevista?
–NB: Com probablement sabreu actualment estic retirat de la política activa, de tal manera que fins i tot trobo el temps suficient per fullejar la premsa andorrana. La setmana passada vaig llegir a les pàgines de la vostra gaseta les declaracions d'un notari de Lleida amb idees clarament medievals sobre el sentit del dret i de la justícia. He pensat que era responsabilitat meva com a copríncep vostre deixar clar el meu posicionament al respecte.

–IA: ¿Quin és el seu posicionament?
–NB: El notari Arnau de Vall-llebrera es mostrava contrari a la promulgació d'un Codi Civil a Andorra, cosa que jo considero prioritària. Dono per descomptat que tothom està d'acord en què la llei ens iguala a tots i protegeix als oprimits contra el poder arbitrari del més fort. Una llei escrita, pública i sistemàtica que està a l'abast del ciutadà i pot ser llegida i compresa per tothom ens dóna armes per defensar els nostres drets.

–AG: Que el batlle jutgi conforme a l'equitat no sembla mala idea...
–NB: No, el jutge ha de ser la boca de la llei, que deia el vell baró de Montesquieu. A més a més, la llei no es limita a ser únicament la creació i l'instrument d'aplicació del poder polític. També és l'expressió de la voluntat del poble. El dret no és només un simple reflex o ombra del poder.

–IA: Hi ha qui diu que aquest sistema és coherent, però poc realista...
–NB: El que no és realista és deixar la justícia i l'equitat en mans d'un jutge. Això suposaria la necessitat d'una preparació tècnica i moral dels jutges que actualment és impossible d'aconseguir. Hi ha qui ens acusa de fer servir una pirotècnia conceptual i a canvi només ens ofereix la foscor que provoca l'absència de conceptes clars.

–AG: D'acord, però per què creu que és necessari fer un codi exhaustiu?
–NB: Per no deixar-nos cap llacuna. La indeterminació jurídica minva els drets de les persones que, dins d'un sistema jurídic modern, han de ser definides com a titulars de drets i obligacions precisament per garantir l'equitat.

–IA: Una perspectiva molt napoleònica, la seva.
–NB: M'agrada ser conseqüent. Avui se sol qualificar la codificació com una ambició napoleònica en un sentit despectiu, com si es tractés d'una aspiració vana i inútil, però l'Estat només existeix en la mesura i en la forma en què s'expressa en el Dret. Si no fos per aquesta ambició napoleònica vosaltres no tindríeu l'Estat democràtic i de dret que teniu ara. I em sorprèn que el qüestioneu quan no fa ni 20 anys que us vàreu dotar d'una Constitució. ¡Ja és cert que la memòria dels pobles és ben curta!

–AG: Vostè va donar una Constitució als espanyols i no als andorrans. ¿Per què va mantenir una estructura heretada del ius comune medieval?
–NB: Admeto que va ser una decisió purament tàctica. Els andorrans em van demanar que restaurés el coprincipat i no vaig poder dir que no. Tenia molts fronts oberts; comprendran que no podia mantenir una guerra amb Rússia i Andorra a la vegada.

–IA: ¿Li sap greu que no hi hagi cap carrer dedicat a vostè al Principat?
–NB: Els andorrans sempre han tingut una imatge poc precisa de la meva persona. No els culpo: Durant els anys i panys que Andorra va estar sota l'imperi de dos sistemes educatius, l'espanyol i el francès, i els nens anaven a l'escola francesa al matí i a l'espanyola a la tarda, jo guanyava les batalles al matí i les perdia a la tarda. Comprendran que així és molt difícil suscitar l'admiració necessària entre la població com perquè a hom li dediquin un carrer.

«Algun dia la modernitat ens semblarà antiga»

Arnau de Vall-llebrera, notari i redactor del primer Pariatge el 1278

Arnau de Vall-llebrera fa l'efecte de no estar gaire enfeinat a la seva notaria de Lleida. No és que no tingui feina, senzillament no deixa que la feina el superi. Sembla un d'aquests homes que ens fan somiar amb les paraules.

–AG: Deu estar molt orgullós d'haver redactat el primer Pariatge...
–AV: Vaig fer l'únic que el sentit comú permetia fer, però he d'admetre que el resultat final va ser molt satisfactori; potser el retret que ens faria, a mi i a tots els que vam participar en aquell negoci, és que no vam ser capaços de donar a l'estructura institucional les eines per fer-la evolucionar. I, és clar, al final als andorrans no els va quedar més remei que optar per la ruptura.

–IA: ¿Ho diu per la Constitució?
–AV: Sí, la Constitució va ser una ruptura jurídica de primera magnitud. El poder va passar d'estar concentrat en mans dels senyors a quedar en mans del poble. I això no significa necessàriament que el poble tingui ara més llibertats que abans. Penseu que els andorrans durant molts segles van ser molt més lliures que els seus veïns malgrat seguir jurídicament subjectes a un sistema feudal.

–AG: ¿Es podia entrar al segle XXI amb els Pariatges?
–AV: Amb els Pariatges del segle XIII no, és clar, ja he dit que mancaven els mecanismes per fer-los evolucionar. És obvi que s'havia de fer la separació de poders i assegurar la supremacia del Parlament ¿però realment calia una Constitució per a tot això? Una Constitució és pròpia d'un poble com el francès que ha fet tabula rasa amb la Revolució, o com l'espanyol, que té necessitat de fer net després de tantes dictadures, revoltes, abdicacions i retorns de monarques, però no em sembla pròpia dels andorrans. En aquests 700 anys els andorrans mai no van perdre el sentit de la raó moderada per l'equitat i matisada per les tradicions i els costums locals.

–IA: ¿Hauria votat contra la Constitució si hagués pogut?
–AV: No. Vaig seguir amb molta atenció el procés constituent i me'n vaig alegrar. En aquells moments no vaig saber veure el trencament que allò suposava, i ara, cada cop més, sovint m'envaeixen els dubtes. ¿Realment és més justa Andorra ara que quan els prínceps tenien més poder?

–AG: El poder ha d'estar en mans del poble.
–AV: No em malinterpreteu: és clar que sí. Això que estic dient qüestiona l'essència mateixa de la democràcia; agafeu-vos-ho simplement com una reflexió. En un país tan petit és massa fàcil que tothom quedi contaminat per relacions d'amistat i enemistat. Quan els prínceps nomenaven els seus veguers i els seus batlles, sobretot per part francesa, eren persones independents, no contaminades per la turbulenta realitat de les Valls. Dels episcopals no es pot dir el mateix, perquè estaven massa a prop. Potser hagués estat millor que, en lloc de ser el bisbe de la Seu, el copríncep hagués estat l'arquebisbe de Tarragona...

–IA: ¿Per què segueix interessat en Andorra?
–AV: Penseu en el dret civil. ¿Us podeu imaginar amb quina alegria la meva ànima contempla aquesta illa del ius comune, d'allò que estudiàvem a Bolonya quan érem joves? Últimament algú ha parlat de fer un Codi Civil andorrà; no estic segur que sigui una bona idea. És evident que cal emprendre la necessària tasca de l'elaboració d'una nova legislació civil, però allunyada del dogmatisme codificador. Cal mirar amb una mica de recança la pirotècnia conceptual que va acompanyar el procés codificador continental.

–AG: ¿Quins arguments té contra la promulgació d'un Codi Civil?
–AV: Semblaria lògic que, un cop agafada la via del constitucionalisme, Andorra emprengués també la via de la codificació, però aquesta lògica ens portaria a una nova ruptura, qui sap si encara més irreparable que la primera. El ius comune, que ara sembla una antigalla, a la meva època era innovador. No s'ha de perdre mai de vista que allò que ara sembla tan modern algun dia serà vist com una andròmina desgastada pel pas del temps.

–IA: Qui hauria dit que vostè acabaria arrenglerat amb els conservadors...
–AV: De fet jo vaig ser un modernitzador. És cert que no tinc el mateix entusiasme per la modernitat que tenia fa temps. Per la mateixa raó que la tradició per la tradició no té sentit, també és descabellada la modernitat per la modernitat. I Andorra, a diferència d'altres països, encara té possibilitats de construir una modernitat no violenta, que no limiti els individus a ser mers titulars de drets i obligacions. I això no s'evita sent un conservador, sinó reformant, però reformant bé.

«L’individualisme dóna peu a la corrupció»

Antoni Fiter i Rossell, jurista, veguer episcopal i autor del Manual Digest

Antoni Fiter i Rossell ens rep un gèlid matí de novembre al jardí de casa seva –ara de propietat pública– a Ordino. Ha estat nevant tota la nit i el fred del matí és intents; tant que, després de deixar-se fer les fotografies de rigor, el jurista ens convida a prosseguir l’entrevista a la fleca Font, entre cafès i coques de xocolata.

–AG: Diu que no s’han d’afillar forasters ¿per què concedeix la primera entrevista a una russa i a un català?
–AFR: Ara que hi penso potser no ha sigut bona idea. Però de fet, quan em vau demanar de fer l’entrevista no vaig pensar en vosaltres com a forasters exactament. Avui en dia un foraster és una persona aliena als interessos d’Andorra, que no la coneix ni s’hi interessa, per bé que potser en vulgui treure algun profit. Foraster no és aquell que vol viure a Andorra, sinó aquell que vol viure d’Andorra.

–IA: Parla de seguir els estils dels avantpassats, però Andorra va ser fundada al segle XIII i aleshores ningú duia perruca
–AFR: No em referia a les particularitats del vestit. El més gran mal de la modernitat és l’adveniment de l’individualisme que ha aconseguit arraconar els valors més essencials, sempre observats pels avantpassats, els valors tribals, locals, comunitaris, de família. L’únic dret vàlid és el dret col·lectiu, l’individualisme dóna peu a la corrupció, a la tergiversació de la naturalesa humana.

–AG: Sorprenen aquestes paraules en algú del segle XVIII, més que un home del seu temps és un home contra el seu temps...
–AFR: Qualsevol que ha escrit alguna cosa rellevant per a un poble en particular ha anat contra el temps. Ningú no pensa només en el seu temps. El poble està format per totes les generacions passades i futures i cal pensar en els que vindran després sense oblidar mai els lloables estils dels avantpassats. Regla segura per no errar, ja sabeu...

–IA: El seu sistema no té consistència: vostè pontifica amb grans màximes, però després commina a fer-se el desentès en determinades ocasions.
–AFR: Tant a la meva època com avui en dia, és l’única garantia de la supervivència d’un país petit i independent. És l’única manera de procurar el benefici de la terra. El que és decisiu no és l’observança rígida dels pactes, sinó la satisfacció dels interessos públics. La meva intenció, més que pontificar, era la de formular una via d’acció que prendria una persona de sentit comú. Per la mateixa raó deia i dic que no és bo demostrar mai riqueses.

–AG: ¿Ja advertia als andorrans d’avui dia pels seus excessos?
–AFR: No, no he volgut mai ser un profeta. De fet, la tendència a presumir del que s’és –encara que sigui poc-  ja hi era al meu temps. La independència de les Valls, sobre tot temps enrere, quan no hi havia mecanismes internacionals per garantir-la, es fonamentava en un equilibri delicat. No ens podíem permetre excessos que el posessin en entredit.

–IA: En una de les seves màximes diu que cal protegir els treballadors i patrocinar els mercaders ¿ho hem d’entendre com a conciliació laboral i familiar avant la lettre?
–AFR: Heus ací l’error dels vostres temps. En una societat fonamentada en l’individualisme com la vostra els interessos dels treballadors i del comerç poden estar contraposats; en canvi en una societat regida per l’esperit comunitari tots els interessos són confluents. No hi ha contraposició d’egoismes, no hi ha diferències entre els treballadors i els amos, perquè tant la terra com les persones formen part d’una mateixa casa i totes les cases en el seu conjunt conformen la terra andorrana.

–AG: Vostè ens adverteix del risc que arrelin bàndols i enemistats i demana que imperi una “santa i cristiana pau”. ¿És això el consens previ que predica Òscar Ribas?
–AFR: El que passa és que tots volen ser reis d’Andorra i com que a Andorra no hi ha reis s’acontenten amb erigir-se en cabdills de bàndols i faccions. Però jo no parlava de l’acord entre els bàndols sinó de no deixar que els bàndols es formessin: de la mateixa manera que quan més es parla de la pau és en temps de guerra, quan més es parla del consens és quan impera la discòrdia.