«Xiuxiuejo coses a l'orella dels polítics i després les repeteixen en veu alta»

il·lustració: Jordi Casamajor

Fredolic, menairó del bosc de Segudet especialitzat en retòrica política

Trobar un menairó és més fàcil del que la gent es pensa. És creença generalment estesa que aquests petits esperits silvestres fugen de la mirada dels homes i de les dones, però només ho fan veure. En el fons, els encanta que els trobin. Per entrevistar-ne un només ens ha calgut endinsar-nos una mica al bosc de Segudet i desviar-nos uns quants metres del camí abans d'arribar a les bordes de Redort. En Fredolic habita a l'escorça d'un avet centenari en un cau des del qual es domina tota la vall fins al Carroi. Les parets del seu cau estan folrades de llibres. Ens hi movem amb dificultat.

–AG: ¿Què és un menairó, quina és la seva essència?

–F: Això seria com preguntar-vos a vosaltres què és un humà. Mireu tots aquests llibres, els he llegit tots, però en ells no he trobat la meva essència. Des dels finestrals d'aquest cau ho veig pràcticament tot, però no sóc capaç de saber qui sóc.

–IA: ¿Aquests llibres que ha llegit també són escrits pels menairons?

–F: Tots els bons llibres del món els hem escrit els menairons. Les persones esteu massa pendents del que diran els altres per ser capaços d'escriure alguna cosa amb cara i ulls. És per això que nosaltres estem tan enfeinats. No podem aclucar l'ull. I no tan sols escrivim llibres, hem d'estar pendents de tot. Sempre s'ha dit que són les fades les que posen les gotes de rosada a les fulles de matinada. I és cert. També són elles les que fan fluir els rius, les que recorden a la neu que ha arribat la primavera i toca desglaçar-se, les que desperten els bolets i fan hivernar les marmotes. Els menairons ens ocupem de les coses més tècniques i, és clar, d'ençà de la revolució industrial, se'ns ha girat feina: hem de fer que els llums s'encenguin, que els motors carburin, que el correu arribi puntual...

–AG: Vostè té fama d'haver remogut moltes coses ¿En què creu que la seva influència ha millorat el país? ¿No hauria estat millor deixar-ho tot en mans de les fades?

–F: Potser sí, però jo estaria molt més avorrit. A vegades xiuxiuejo coses a cau d'orella de les persones, dels polítics sobretot, i després escolto com les repeteixen en veu alta quan tenen un micròfon al davant. També m'agrada agafar les frases que diuen a mitges, les seves idees inconnexes, el seu discurs tallat i donar-los la forma adequada per fer dir a les persones no allò que diuen, sinó allò que volen dir.

–IA: Però això pot crear problemes...

–F: Visc en la creença que a l'últim moment sempre hi haurà alguna fada que ho arreglarà.

–AG: ¿Com sé a l'hora d'escriure que sóc jo mateixa o és un menairó que parla a través meu?

–F: Sí t'ho dic deixarà de ser divertit parlar a través teu i mai més no escriuràs res de bo. Escolta el teu sentit d'estil. Si les paraules venen soles, si tot el que dius adquireix una harmonia comprensible per als altres, segur que ha sigut obra meva.

–IA: Com veu el futur d'Andorra?

–F: Complicat, molt complicat. Però m'agradaria fer-me gran i poderós, lluny d'aquí i aleshores ajudar Andorra. En aquest país hi ha dies en què fa l'efecte que ningú no valora el que fa un menairó com jo, però és perquè estic acostumat a no aturar-me, a no callar mai i penso equivocadament que tothom és així. I no. Però quan menys t'ho esperes algú valora allò que fas, t'elogia desinteressadament, té en compte el teu punt de vista. Mai no m'hi acabaré d'acostumar.

–AG: Diu que no calla mai i és el primer cop que l'escolto parlar ¿per què ha decidit sortir a la llum pública com vostè mateix i no a través dels altres?

–F: Perquè la gent s'estava forjant una imatge equivocada de mi. No els culpo, sóc jo que així ho he donat a entendre. Jo mateix he dit que em diverteix parlar a través dels altres, fer a través dels altres. Però no és així; a mi el que m'agrada és fer coses pels altres. De fet, tot el que faig ho faig sempre pensant en algú concret. Quan llegeixo penso que hi ha algú llegint amb mi, quan escric penso com ho rebrà aquest o l'altre, quan toco el violí penso que hi ha algú escoltant-me... m'agrada fer regals. Si un matí us desperteu feliços sense cap raó en particular, si teniu un dia que sembla que estigui fet per a vosaltres expressament, com si us l'hagués regalat algú, recordeu que és un regal meu, un regal d'un menairó de Segudet.