divendres, 18 de març del 2011

«La història d'Andorra és plena d'estrangers aprofitats»

Il·lustració: Jordi Casamajor
Andreu Massó, assessor del Consell General i espia de la Generalitat i el govern de la IIa República espanyola

Andreu Massó és el que tècnicament s'anomena una font compulsiva. Hi ha persones a les que has de pregar que et facin declaracions o que es deixin entrevistar. N'hi ha que s'ofereixen a la primera de canvi, que els encanta sortir als diaris. Aquest és el cas de Massó, que va venir a trobar-nos amb l'argument que una galeria de personatges històrics andorrans no podia prescindir de la seva presència.

–IA: ¿Per què creu que és important que l'entrevistem?
–AM: Perquè jo he remogut moltes coses en aquestes Valls: vaig assessorar el Consell en un escenari internacional molt complicat, pensin en l'Europa dels anys trenta... i el resultat sempre va ser profitós per a Andorra. En certa manera, podríem dir que la Revolució de 1933 va ser obra meva.

–AG: ¿Obra seva? ¿En quin sentit?
–AM: La Revolució, stricto sensu, la van fer els andorrans, és clar; però aquest poble sempre ha necessitat algú que l'esperoni des de fora.

–IA: ¿I vostè com els esperonava?
–AM: L'abril de 1931 vaig portar a aquestes Valls la flama de republicanisme i llibertat que s'havia encès a Espanya amb la proclamació de la Segona República. En pocs mesos vaig aconseguir que el Consell General agafés més confiança en ell mateix i s'atrevís a passar per sobre l'autoritat dels coprínceps per millorar una cosa tan bàsica com l'educació dels infants d'aquestes Valls.

–AG: ¿Com ho va fer?
–AM: Negociant hàbilment amb el nou govern de la Generalitat creat a Barcelona. El setembre de 1931 vaig aconseguir del president Macià una subvenció de 16.000 pessetes per a la millora de les escoles andorranes.

–IA: ¿Els catalans subvencionaven Andorra ‘gratis et amore'?
–AM: ¿Per què no? Al capdavall s'han passat la vida subvencionant Espanya sense rebre gran cosa a canvi. Bé, diguem que els interessava l'expansió dels valors catalanistes i republicans en aquestes Valls.

–AG: ¿Per què aquesta subvenció no es va mantenir al llarg del temps?
–AM: Enveges personals, Barcelona sempre ha estat plena d'envejosos i provincians de via estreta... Diguem que la Generalitat no va veure amb bons ulls l'assignació que el Consell em va atorgar en tant que inspector del sistema d'ensenyament que s'estava creant a Andorra.

–IA: ¿De quina quantitat parlem?
–AM: 6.000 pessetes de l'època.

–AG: Això és quasi la meitat dels diners que va donar la Generalitat...
–AM: Sí, aquest va ser l'argument que van utilitzar des de Barcelona per retirar la subvenció a l'educació andorrana. ¡Un error estratègic monumental! Els andorrans ho van entendre bé: em donaven 6.000 pessetes a mi i ells es quedaven només amb 10.000, però val més 10.000 que res. A més, un bon assessorament té un cost i un petit país com Andorra no es pot permetre el luxe de prescindir de bons assessors internacionals. Però encara va ser pitjor per a la Generalitat, per 6.000 miserables pessetes es va deixar perdre la influència del catalanisme sobre Andorra.

–IA: Vostè es va vendre al govern de Madrid i a Alejandro Lerroux...
–AM: Ho demanava el bé d'Andorra i el meu sentit d'equilibri. En un país tan petit no es pot permetre que unes influències s'imposin imperiosament damunt les altres. El catalanisme a Andorra no deixava de ser el braç armat de la Mitra. El bisbe i els catalans volien monopolitzar l'educació pública a Andorra.

–AG: Vostè hi havia contribuït...
–AM: En tots dos casos el que vaig fer va ser potenciar la independència del Consell respecte els coprínceps. Vaig ser un ferm defensor de la sobirania andorrana, de l'esperit dels padrins d'aquestes Valls...

–IA: Vostè el que és és el típic estranger aprofitat...
– AM: ¿I vostès no? ¿Volen fer-me creure que un català i una soviètica s'estan a Andorra només perquè els agrada el paisatge? ¡Au va! La història d'Andorra està farcida d'estrangers aprofitats. I els culpables són els andorrans mateixos: volen fer creure al món amb el seu Manual Digest que es malfien dels estrangers, es volen autoenganyar amb una política d'immigració molt restrictiva, però arriba qualsevol perdulari, qualsevol venedor d'elixirs, i l'entronitzen com si es tractés del Messies.

–AG: Això està canviant...
–AM: Pitjor per a vostè, senyora, però no s'ho pensi: Jo, si visqués a l'Andorra actual, no dubtaria a presentar-me a candidat a cap de Govern.

divendres, 11 de març del 2011

«Les parròquies van fer Andorra i les parròquies l'han desfeta»

Il·lustració: Jordi Casamajor
Andreu d'Alàs, comissionat de les parròquies andorranes davant la Mitra per a la creació del Consell de la Terra

Quan al Periòdic comença un nou fotògraf sol demanar que li indiquis el nom de les persones que surten a les seves fotos. Amb l'Àlex Lara, que és andorrà, passa poc, però també passa. «Qui és aquest que va disfressat?», va preguntar fa un parell de setmanes quan miràvem les fotografies que havia fet del tancament de llistes electorals. Efectivament, entre la multitud de polítics que anaven –sempre un xic a contrarrellotge- al Govern per presentar les candidatures hi havia un home de mitjana edat que semblava sortit de Els Pilars de la Terra. No sabíem qui era i vam sortir pels carrers d'Andorra a buscar-lo. El vam trobar comprant un perfum a l'avinguda Meritxell.

–AG: ¿A l'Edat Mitjana s'usaven perfums? 
–AA: Per anar a negociar amb la Mitra sí.

–IA: Creia que la cicuta era més efectiva. 
–AA: Sí, sens dubte, pensin que el nom de Segudet prové del llatí cicutetum, que vol dir lloc on hi abunda la cicuta. Però no sóc tan temerari com per pretendre competir en aquestes arts amb els prínceps de l'Església.

–AG: Cicutes a banda ¿va ser molt complicada la negociació amb la Mitra per a la creació del Consell de la Terra? 
–AA: No gaire, no es pensin. Els andorrans els va passar aleshores el que ara els ha passat amb l'acord monetari: es van entusiasmar amb una negociació que convenia més als de fora que als de dins. Però quan se'n van adonar ja hi estaven ficats fins al coll. El bisbe va estar encantat amb la creació del Consell, recordo que va dir: «Per fi podré parlar amb un de sol i no amb sis a la vegada». Perquè pensin que en aquella època, els parlo del segle XV, a Andorra tothom mirava només pel campanar de la seva parròquia.

–IA: ¿Veu diferents les coses, ara? 
–AA: Vull pensar que en 600 anys alguna cosa ha canviat. Encara que el Consell de la Terra tingués una composició parroquial, les sinergies que s'hi crearien portaven a pensar que acabaria imposant-se l'interès nacional i el sentit d'Estat. I més des del 1993 quan les parròquies han vist reduït el seu poder a la meitat del Consell.

–AG: Però les candidatures nacionals segueixen un ordre parroquial... 
–AA: ¿Ah si? [rumia uns segons] ¡Sí! Tenen raó! Quina decepció, doncs...

–IA: Al capdavall és el que ens recorden alguns: les parròquies van fer el Consell... 
–AA: Sí, les parròquies van fer Andorra i les parròquies l'han desfeta.

–AG: No hi ha solució, doncs... 
–AA: Sí que n'hi ha, el 1419 ja havíem dissenyat un pla B preveient que això podria passar.

–IA: ¿Quin pla? 
–AA: Un Govern d'unitat, o com a mínim de gran coalició entre els dos grans. És evident que a les cúpules dels dos grans partits, del PS i de DA, els que manen tenen un sentiment nacional, si no ja no hi serien, però es veuen irremeiablement condemnats a arrossegar el pesat llast de les parròquies. Tothom té les seves servituds i estic segur que a les últimes eleccions Jaume Bartumeu hagués sacrificat amb molt de gust Encamp si a canvi li hagués caigut a les mans la Massana. De la mateixa manera, molts dels que porten la veu cantant a DA veurien amb molt bons ulls una derrota d'UL a Sant Julià si la poguessin compensar amb victòries a altres llocs.

–AG: ¿I en tot això que hi té a veure la gran coalició 
–AA: Doncs perquè deixaria les parròquies amb molt poc poder i fins i tot es podria abordar una reforma constitucional per canviar de socarrel el sistema electoral. Si volen, m'ofereixo a fer d'assessor.

divendres, 4 de març del 2011

«Cal que els grans despatxos jurídics s'instal·lin aquí»

Il·lustració: Jordi Casamajor
Caterina de Foix-Orleans, reina destronada de Navarra i coprincesa d'Andorra

Caterina I de Navarra estava a la perruqueria Fascinació, a l'avinguda Doctor Mitjavila, el carrer menys semblant a una avinguda que hi ha a tota Europa. Asseguda en una butaca davant de la finestra, llegia alguna cosa a la pantalla d'un ordinador petit. Si la miraves dissimuladament, podies distingir-hi les paraules Llei d'inversions estrangeres. No ens ho vam poder perdre i vam decidir entrevistar-la allà mateix, tot i que la música andalusa a la ràdio i la senyora amb un assecador vermell que entonava «Ahora vete con ella, que ella es más joven que yo» ens feien perdre el fil de tant en tant.

–AG: ¿Divertida, la lectura? 
–C: Quan tens l'eternitat a la teva disposició, acabes estudiant la legislació andorrana.

–IA: Estudiar el dret andorrà és un luxe que només es poden permetre els éssers eterns i Ladislau Baró.
–C: Això és discutible. De toutes façons, l'altre dia em van fer saber que hi havia només 65 societats amb un capital forà superior al 50%, i vaig decidir assabentar-me del perquè de tot plegat.


–AG: ¿I què li sembla, la llei? 
–C: Per ara tinc la sensació que m'hauria quedat amb l'obertura controlada que es va sotmetre al Consell el 1983 i es va rebutjar per un vot. Adaptada, naturalment. Ara bé, també és cert que fa anys que no consulto aquells documents, i ara no els trobo. Quan surti de la perruqueria, aniré a l'Arxiu Nacional, a veure si els localitzo.


–AG: ¿Donem la benvinguda als capitals estrangers? 
–C: Avui en dia tothom està a favor de l'obertura, perquè ens quedem sense diners i sense negoci. Em temo que massa sovint les proclames a favor de l'obertura amaguen la voluntat encoberta de vendre el negoci abans no s'acabi d'enfonsar.

–IA: ¿Quines empreses aniria a buscar, clíniques d'estètica? 
–C: ¿És una indirecta, això? [riu] Seria lògic que les clíniques d'estètica i els seus complements de benestar es poguessin instal·lar aquí, sobretot a Escaldes, per poder aprofitar el poder curatiu de les aigües termals. Però el que trobo més important és que els grans despatxos jurídics, els millors del món, es puguin instal·lar aquí.

–AG: ¿Els grans despatxos jurídics? Però a Andorra no pot exercir cap advocat de fora. 
–C: Hauran d'agafar advocats d'aquí, però cadascun d'ells s'haurà d'especialitzar en una cosa distinta: dret financer, dret laboral, dret de família... Avui en dia tothom és especialista en tot i en res, tots agafen qualsevol feina que els entri per la porta, i en conseqüència... ¡hi ha tanta mediocritat!

–IA: No hi estic d'acord. Els millors advocats de la història han estat advocats generalistes. 
–C: Però és molt més complicat formar un bon advocat generalista, especialment des del declivi del ius comune i la proliferació de lleis a tort i a dret. Un bon despatx d'advocats fa la funció d'una ment superior, una mena d'advocat generalista ideal.

–IA: Què tenen a veure els advocats amb les inversions estrangeres? 
–C: El prestigi d'un país depèn del prestigi dels seus advocats. El primer que troba a faltar una empresa estrangera que es vol instal·lar a Andorra és un despatx d'advocats que s'especialitzi en totes les qüestions que li poden interessar. L'inversor estranger necessita algú que l'orienti, i més en un país en què la diferència entre la realitat que dibuixen les lleis i la situació de facto és tan gran...

–AG: Tornant a la llei: ¿li sembla bé el grau d'obertura o en voldria més? 
–C: Això és el que estava intentant esbrinar quan m'han interromput. Per lògica, si en tres anys només s'han constituït 65 empreses, hom s'inclina a pensar que el grau d'obertura podria ser major.


–IA: A l'annex de la llei hi ha un llistat molt extens de sectors oberts a l inversió estrangera... 
–C: Els llistats extensos són propis de lleis restrictives. Una llei d'obertura comme il faut tindria un llistat –breu i concís- de matèries reservades al capital nacional. Llegint aquesta llei fa la impressió que no estem davant el típic esquema liberal en què tot està permès excepte allò que està expressament prohibit, sinó més aviat al contrari: és evident que aquí tot està prohibit, excepte el que queda explícitament permès.