«Les parròquies van fer Andorra i les parròquies l'han desfeta»

Il·lustració: Jordi Casamajor

Andreu d'Alàs, comissionat de les parròquies andorranes davant la Mitra per a la creació del Consell de la Terra

Quan al Periòdic comença un nou fotògraf sol demanar que li indiquis el nom de les persones que surten a les seves fotos. Amb l'Àlex Lara, que és andorrà, passa poc, però també passa. «Qui és aquest que va disfressat?», va preguntar fa un parell de setmanes quan miràvem les fotografies que havia fet del tancament de llistes electorals. Efectivament, entre la multitud de polítics que anaven –sempre un xic a contrarrellotge- al Govern per presentar les candidatures hi havia un home de mitjana edat que semblava sortit de Els Pilars de la Terra. No sabíem qui era i vam sortir pels carrers d'Andorra a buscar-lo. El vam trobar comprant un perfum a l'avinguda Meritxell.

–AG: ¿A l'Edat Mitjana s'usaven perfums? 

–AA: Per anar a negociar amb la Mitra sí.

–IA: Creia que la cicuta era més efectiva. 

–AA: Sí, sens dubte, pensin que el nom de Segudet prové del llatí cicutetum, que vol dir lloc on hi abunda la cicuta. Però no sóc tan temerari com per pretendre competir en aquestes arts amb els prínceps de l'Església.

–AG: Cicutes a banda ¿va ser molt complicada la negociació amb la Mitra per a la creació del Consell de la Terra? 

–AA: No gaire, no es pensin. Els andorrans els va passar aleshores el que ara els ha passat amb l'acord monetari: es van entusiasmar amb una negociació que convenia més als de fora que als de dins. Però quan se'n van adonar ja hi estaven ficats fins al coll. El bisbe va estar encantat amb la creació del Consell, recordo que va dir: «Per fi podré parlar amb un de sol i no amb sis a la vegada». Perquè pensin que en aquella època, els parlo del segle XV, a Andorra tothom mirava només pel campanar de la seva parròquia.

–IA: ¿Veu diferents les coses, ara? 

–AA: Vull pensar que en 600 anys alguna cosa ha canviat. Encara que el Consell de la Terra tingués una composició parroquial, les sinergies que s'hi crearien portaven a pensar que acabaria imposant-se l'interès nacional i el sentit d'Estat. I més des del 1993 quan les parròquies han vist reduït el seu poder a la meitat del Consell.

–AG: Però les candidatures nacionals segueixen un ordre parroquial... 

–AA: ¿Ah si? [rumia uns segons] ¡Sí! Tenen raó! Quina decepció, doncs...

–IA: Al capdavall és el que ens recorden alguns: les parròquies van fer el Consell... 

–AA: Sí, les parròquies van fer Andorra i les parròquies l'han desfeta.

–AG: No hi ha solució, doncs... 

–AA: Sí que n'hi ha, el 1419 ja havíem dissenyat un pla B preveient que això podria passar.

–IA: ¿Quin pla? 

–AA: Un Govern d'unitat, o com a mínim de gran coalició entre els dos grans. És evident que a les cúpules dels dos grans partits, del PS i de DA, els que manen tenen un sentiment nacional, si no ja no hi serien, però es veuen irremeiablement condemnats a arrossegar el pesat llast de les parròquies. Tothom té les seves servituds i estic segur que a les últimes eleccions Jaume Bartumeu hagués sacrificat amb molt de gust Encamp si a canvi li hagués caigut a les mans la Massana. De la mateixa manera, molts dels que porten la veu cantant a DA veurien amb molt bons ulls una derrota d'UL a Sant Julià si la poguessin compensar amb victòries a altres llocs.

–AG: ¿I en tot això que hi té a veure la gran coalició 

–AA: Doncs perquè deixaria les parròquies amb molt poc poder i fins i tot es podria abordar una reforma constitucional per canviar de socarrel el sistema electoral. Si volen, m'ofereixo a fer d'assessor.