«Andorra ja no té interès per als romàntics»

Frederick Harold Deverell, aventurer anglès de finals del segle XIX, pioner de la fotografia a Andorra

La primavera incita al dolce far niente. Últimament, quan quedem al Plaza per transcriure les entrevistes dels divendres acabem feisbuquejant amb dos portàtils fent comentaris sobre els articles de l'un i de l'altre. Fa unes setmanes vam veure simultàniament com un tal Deverell va marcar m'agrada al perfil de facebook d'Andorra Antiga. També a la vegada el vam afegir com a amic, ens va acceptar i vam veure que al seu perfil hi constava un número de telèfon amb el prefix +44 al davant. Vam trucar (des del mòbil del Periòdic) i va despenjar el seu majordom des de la manor house a Oxfordshire. Vam concertar una entrevista telefònica i al cap d'uns dies vam poder parlar amb el cèlebre fotògraf.

–IA: És una llàstima que haguem de parlar per telèfon. Amb la il·lusió que ens faria que vingués a fer fotos de l'Andorra moderna...

–FHD: M'agrada com pensa. Així, la Bellesa morta parlaria al poeta, sabent que no és morta perquè viu en ell... És una idea curiosa, però crec que l'Andorra actual no té el més mínim interès per a un romàntic: és com Canary Warf col·locat entre les muntanyes. Si hagués viscut avui no hauria anat mai a Andorra, me n'hauria anat a l'Àfrica.

–AG: Expliqui... Tothom se'n va a l'Àfrica i jo no en sé res

–FHD: No es preocupi, ningú no en sap res: per això hi volen anar. L'important no és tant el que l'Àfrica és, sinó el concepte que d'ella ens hem forjat: Hi trobem societats que s'han vist obligades a guardar la seva autenticitat per manca de recursos. La Bellesa encara hi és viva i xiuxiueja en el vent: ‘atura't, encara sóc aquí'.

–IA: ¿Què hi ha d'atractiu en la pobresa?

–FHD: Res. Però quan adquirim coses és inevitable perdre'n d'altres. Entenc l'afany dels andorrans del segle XX per voler enriquir-se i progressar. La gent que ha patit l'autenticitat no hi vol tornar.

–AG: Però vostè, en canvi, busca l'autenticitat

–FHD: Sí, és clar, perquè jo no l'he patida, n'he gaudit com a espectador. Recordo que una vegada, no sabria dir si en aquestes Valls o en algunes altres, vaig veure un escudeller deixat de qualsevol manera a la porta d'una casa. Vaig pensar que si l'amo no el volia, el podia comprar i fer-lo servir d'atrezzo al meu estudi de fotografia d'Anglaterra. No recordo el preu que em van demanar, però sé que el vaig comprar per dos rals. Em semblava tan injusta la transacció que no vaig poder evitar preguntar a l'amo per què es venia una antigalla tan preciosa per tan poc. «Mireu-vos l'escudeller», em va dir l'amo, «què hi veieu?». «Un escudeller antic i molt maco», vaig contestar. La seva resposta va ser molt eloqüent: «Jo només hi veig la gana».

–IA: No li agradaria venir a Andorra a comprar una càmera nova?

–FHD: No sé per què, però m'esperava que avui em fessin aquesta pregunta. Ja sé que en venen moltes i de molt barates, i els interessaria tenir turistes britànics més enllà d'Arinsal, però no em veig capaç de comprar una càmera de rebaixes. És la meva companya de viatge i ha de ser cara, i a poder ser japonesa. Ni que fos tres vegades més costosa, prefereixo escollir-la a Londres. Els burgesos estan condemnats a fer tants diners com puguin; l'artista, en canvi, està obligat a seguir la seva vocació fins al final.

«El catarisme era una cosa molt zen»

il·lustració: Jordi Casamajor

Ermessenda, senyora de Caboet, vescomtessa de Castellbò, comtessa de Foix, feudatària de les Valls d'Andorra

Estàvem gaudint del bon temps al costat del vaixell pirata varat al clot d'Emprivat quan ens van sorprendre aquestes paraules: «Els nous vents que bufen a Andorra porten cendres del passat». En un primer moment, vam sospitar de la Laura i la seva imaginació plena de dracs, bruixes i follets; però era evident que la veu que havia pronunciat aquelles paraules no era la d'una nena de sis anys. Era una veu de dona adulta, una veu solcada pel pas del temps.

–AG: ¿Qui parla?

–EC: Qui parla és l'esperit d'Ermessenda de Castellbò i Caboet, comtessa de Foix i feudatària de les Valls d'Andorra. No sou vosaltres aquells que parleu amb els que ja no hi són? Doncs jo he tornat de l'altra banda del temps per dir-vos que els nous vents que bufen a Andorra porten cendres del passat.

–IA: La metàfora és una mica tronada i, de totes maneres, ¿on és vostè?

–EC: No és metàfora; és el que sóc. Fa 744 anys que el vent bressola les meves cendres. El 1267, quan feia 43 anys que era morta i enterrada, l'inquisidor general de Catalunya, Pere de Cadireta, va fer desenterrar les meves restes i les del meu marit, Roger Bernat II de Foix, i les va fer cremar i escampar-les al vent.

–AG: ¿Per quina raó?

–EC: Van dir que érem càtars, i naturalment ho érem; bé, només érem càtars de dilluns a divendres, comprendran que ser càtar els 365 dies de l'any és molt cansat. Però això del catarisme només va ser una excusa. La veritat és que no em podien veure...

–IA: ¿Qui no la podia veure?

–EC: Ells! El comte i el bisbe d'Urgell. No em van perdonar mai que em casés en contra de la seva voluntat.

–AG: Vaja... ¿i per això la van cremar?

–EC: Recordi: van cremar el meu cadàver. Un procediment que, tot sigui de passada, em va fer il·lusió. Havia pensat a incloure-ho al meu testament, però a l'últim moment no hi vaig pensar, coses de les presses. Sort que els meus enemics íntims van tenir la delicadesa de cremar-me. Pensi que el catarisme està emparentat amb les noves tendències espirituals orientalitzants: érem vegetarians, introspectius... tot plegat, molt zen.

–IA: ¿Va ser una precursora de tot això?

–EC: Sí, sens dubte; però jo vaig ser sobretot una precursora de l'emancipació femenina. I el vent m'ha portat a Andorra per celebrar el 40 anys de sufragi femení amb la sorpresa afegida de veure com el poble escollia el primer Consell de la Terra paritari de la història. El temps ho posa tot al seu lloc i no hi ha com ser-hi per gaudir-ne.

–AG: ¿Ara ja està plenament satisfeta?

–EC: Tot el contrari, he tornat per esperonar consciències. ¿Quina utilitat tindríem els fantasmes si no tornéssim per moure els mortals a l'acció? El pare de Hamlet torna a Elsinore després de mort per executar la venjança i la destrucció. El general Franco reviu a Polònia perquè els catalans se'n puguin riure. Jo he tornat per recordar-vos –¡oh andorranes!– que heu de perseverar.

–IA: ¿Quina és la prioritat més urgent?

–EC: ¿Que potser us penseu que n'hi ha prou de tenir un Consell paritari? ¿Que potser us conformareu amb el Govern paritari que, n'estic segura, sortirà d'aquesta nova manera de fer política? Veig que hi ha un estament on la paritat mai no és tinguda en compte.

–AG: ¿Quin d'ells?

–EC: El més important de tots, el dels caps d'Estat. Una interpretació generosa de l'article 44 de la Constitució, on s'afirma que els coprínceps representen «la independència d'Andorra i el manteniment de l'esperit paritari», porta a la necessitat de garantir que un d'ells sigui una dona.

–IA: Però els coprínceps no els trien els andorrans...

–EC: Per això proposo dues opcions: La primera és que una delegació del Consell visiti tots i cadascun dels partits polítics francesos per demanar-los humilment que presentin dones com a candidates a presidir la República. L'altra opció seria fer veure a la Santa Seu que la prohibició que les dones puguin exercir el sacerdoci és retrògrada i contraproduent i aconseguir que el Vaticà sempre nomeni una dona com a bisbessa d'Urgell.

–AG: ¿No creu que en temps de crisi ens hauríem de dedicar a coses amb més repercussió pràctica?

–EC: Sempre són temps de crisi i ser pràctic és ser paritari. El que cal són accions, les paraules se l'emporta el vent.

«L'amor sempre és lliure ¡l'amor ens fa lliures!»

il·lustració: Jordi Casamajor

Josep Caixal, bisbe d'Urgell i copríncep d'Andorra, promotor de la Nova Reforma

Assegut en un banc vermell de tons cardenalicis, amb la mitra al cap i el bàcul lleugerament reposat a l'espatlla dreta, s'estava el bisbe Caixal a la plaça del Poble d'Andorra la Vella l'endemà de les eleccions generals de diumenge passat. Consultava un ordinador portàtil i feia cara de preocupació. Volíem ajudar-lo però no sabíem com adreçar-nos-hi: si il·lustríssim, excel·lentíssim, eminència... Però un cop de telèfon i una breu conversa amb la Cristina Orduña ens va ajudar: «Davant del dubte, sempre monsenyor, tant us serveix per un bisbe ras com per un cardenal». 

–AG: Monsenyor ¿té problemes amb la connexió wifi? 

–JC: Amb el wifi no, però la web d'eleccions.ad no s'obre bé. Deu estar molt saturada aquests dies... 

–IA: ¿Ha provat d'obrir-la amb l'Explorer en comptes del Firefox? 

–JC: No, bona idea, ho provaré. [ho prova] Perfecte, ara sí que funciona. M'estava mirant això del 28è conseller, consellera vaja, que al final ha estat per al PS. L'assumpte aquest dels restos és interessant. A la meva època ja vaig elaborar uns algoritmes per atribuir consellers en cas que s'hagués de passar de l'antic sistema parroquial a un sistema proporcional nacional. 

–AG: ¿Vostè ja va pensar en això al segle XIX? 

–JC: ¡I tant! Com deia Julià Reig, cal saber anticipar-se als temps. Però a mi m'agrada més aquella altra frase que se li atribueix: els de la festa major no són els de les eleccions. 

–IA: Doncs aquest cop sembla que ha estat així... 

–JC: Sí, és que Andorra ha canviat molt i les seves lleis molt poc. 

–AG: ¡Sí que han canviat les lleis! 

–JC: Em referia a la llei electoral. ¿Com pot ser que els dos consellers de Canillo costin menys vots que el còmput total obtingut pels Verds, que s'han quedat molt lluny d'entrar al Consell? Alguna cosa falla. 

–IA: ¿I què proposa? 

–JC: Us diria que canviéssiu la llei, però com que ja no esteu sotmesos a la tutela dels coprínceps, això no és tan fàcil de fer. El 1866, vaig decidir canviar la llei i la vaig canviar. I punt. Per iniciativa dels andorrans, és cert, però la vaig canviar perquè vaig voler. Però ara depèn de la voluntat de la majoria del Consell, una majora escollida amb aquest sistema electoral i que, per tant, no el canviarà. 

–AG ¿I doncs? ¿Retornem poders als coprínceps? 

–JC: ¡Bona idea! Però aquest és un altre debat. De moment, pel que fa a la qüestió dels Verds, proposo una mesura radical, inspirada en les comunitats dels primers temps del cristianisme: que els votants verds marxin tots a viure en pau i germanor a Canillo. Que s'hi estableixin en una comunitat on tots s'ajudin els uns als altres, on ningú estigui per sobre de ningú, on compartir l'esperança de la fe que no mor mai, vivint en harmonia amb l'obra del creador... 

–IA: Monsenyor, això seria una comuna hippy... 

–JC: No sé què és això, però suposo que deu ser alguna cosa per l'estil. El nom no fa la cosa, li pot dir comuna hippy, si vol. 

–AG: Sense amor lliure, suposo... 

–JC: L'amor sempre és lliure. És més: ¡l'amor ens fa lliures! 

–IA: ¿I l'objectiu d'aquesta comuna? 

–JC: És prou clar: obtenir els dos consellers de la circumscripció parroquial de Canillo. 

–AG: ¿Ja sap que els Verds són republicans? 

–JC: Ah si? ¡Tan bons nois que semblaven! Bé, com diu la Noe: ningú és perfecte. Però no us amoïneu: els aires de Canillo ho curen tot.

«La història d'Andorra és plena d'estrangers aprofitats»

Il·lustració: Jordi Casamajor

Andreu Massó, assessor del Consell General i espia de la Generalitat i el govern de la IIa República espanyola

Andreu Massó és el que tècnicament s'anomena una font compulsiva. Hi ha persones a les que has de pregar que et facin declaracions o que es deixin entrevistar. N'hi ha que s'ofereixen a la primera de canvi, que els encanta sortir als diaris. Aquest és el cas de Massó, que va venir a trobar-nos amb l'argument que una galeria de personatges històrics andorrans no podia prescindir de la seva presència.

–IA: ¿Per què creu que és important que l'entrevistem?

–AM: Perquè jo he remogut moltes coses en aquestes Valls: vaig assessorar el Consell en un escenari internacional molt complicat, pensin en l'Europa dels anys trenta... i el resultat sempre va ser profitós per a Andorra. En certa manera, podríem dir que la Revolució de 1933 va ser obra meva.

–AG: ¿Obra seva? ¿En quin sentit?

–AM: La Revolució, stricto sensu, la van fer els andorrans, és clar; però aquest poble sempre ha necessitat algú que l'esperoni des de fora.

–IA: ¿I vostè com els esperonava?

–AM: L'abril de 1931 vaig portar a aquestes Valls la flama de republicanisme i llibertat que s'havia encès a Espanya amb la proclamació de la Segona República. En pocs mesos vaig aconseguir que el Consell General agafés més confiança en ell mateix i s'atrevís a passar per sobre l'autoritat dels coprínceps per millorar una cosa tan bàsica com l'educació dels infants d'aquestes Valls.

–AG: ¿Com ho va fer?

–AM: Negociant hàbilment amb el nou govern de la Generalitat creat a Barcelona. El setembre de 1931 vaig aconseguir del president Macià una subvenció de 16.000 pessetes per a la millora de les escoles andorranes.

–IA: ¿Els catalans subvencionaven Andorra ‘gratis et amore'?

–AM: ¿Per què no? Al capdavall s'han passat la vida subvencionant Espanya sense rebre gran cosa a canvi. Bé, diguem que els interessava l'expansió dels valors catalanistes i republicans en aquestes Valls.

–AG: ¿Per què aquesta subvenció no es va mantenir al llarg del temps?

–AM: Enveges personals, Barcelona sempre ha estat plena d'envejosos i provincians de via estreta... Diguem que la Generalitat no va veure amb bons ulls l'assignació que el Consell em va atorgar en tant que inspector del sistema d'ensenyament que s'estava creant a Andorra.

–IA: ¿De quina quantitat parlem?

–AM: 6.000 pessetes de l'època.

–AG: Això és quasi la meitat dels diners que va donar la Generalitat...

–AM: Sí, aquest va ser l'argument que van utilitzar des de Barcelona per retirar la subvenció a l'educació andorrana. ¡Un error estratègic monumental! Els andorrans ho van entendre bé: em donaven 6.000 pessetes a mi i ells es quedaven només amb 10.000, però val més 10.000 que res. A més, un bon assessorament té un cost i un petit país com Andorra no es pot permetre el luxe de prescindir de bons assessors internacionals. Però encara va ser pitjor per a la Generalitat, per 6.000 miserables pessetes es va deixar perdre la influència del catalanisme sobre Andorra.

–IA: Vostè es va vendre al govern de Madrid i a Alejandro Lerroux...

–AM: Ho demanava el bé d'Andorra i el meu sentit d'equilibri. En un país tan petit no es pot permetre que unes influències s'imposin imperiosament damunt les altres. El catalanisme a Andorra no deixava de ser el braç armat de la Mitra. El bisbe i els catalans volien monopolitzar l'educació pública a Andorra.

–AG: Vostè hi havia contribuït...

–AM: En tots dos casos el que vaig fer va ser potenciar la independència del Consell respecte els coprínceps. Vaig ser un ferm defensor de la sobirania andorrana, de l'esperit dels padrins d'aquestes Valls...

–IA: Vostè el que és és el típic estranger aprofitat...

– AM: ¿I vostès no? ¿Volen fer-me creure que un català i una soviètica s'estan a Andorra només perquè els agrada el paisatge? ¡Au va! La història d'Andorra està farcida d'estrangers aprofitats. I els culpables són els andorrans mateixos: volen fer creure al món amb el seu Manual Digest que es malfien dels estrangers, es volen autoenganyar amb una política d'immigració molt restrictiva, però arriba qualsevol perdulari, qualsevol venedor d'elixirs, i l'entronitzen com si es tractés del Messies.

–AG: Això està canviant...

–AM: Pitjor per a vostè, senyora, però no s'ho pensi: Jo, si visqués a l'Andorra actual, no dubtaria a presentar-me a candidat a cap de Govern.

«Les parròquies van fer Andorra i les parròquies l'han desfeta»

Il·lustració: Jordi Casamajor

Andreu d'Alàs, comissionat de les parròquies andorranes davant la Mitra per a la creació del Consell de la Terra

Quan al Periòdic comença un nou fotògraf sol demanar que li indiquis el nom de les persones que surten a les seves fotos. Amb l'Àlex Lara, que és andorrà, passa poc, però també passa. «Qui és aquest que va disfressat?», va preguntar fa un parell de setmanes quan miràvem les fotografies que havia fet del tancament de llistes electorals. Efectivament, entre la multitud de polítics que anaven –sempre un xic a contrarrellotge- al Govern per presentar les candidatures hi havia un home de mitjana edat que semblava sortit de Els Pilars de la Terra. No sabíem qui era i vam sortir pels carrers d'Andorra a buscar-lo. El vam trobar comprant un perfum a l'avinguda Meritxell.

–AG: ¿A l'Edat Mitjana s'usaven perfums? 

–AA: Per anar a negociar amb la Mitra sí.

–IA: Creia que la cicuta era més efectiva. 

–AA: Sí, sens dubte, pensin que el nom de Segudet prové del llatí cicutetum, que vol dir lloc on hi abunda la cicuta. Però no sóc tan temerari com per pretendre competir en aquestes arts amb els prínceps de l'Església.

–AG: Cicutes a banda ¿va ser molt complicada la negociació amb la Mitra per a la creació del Consell de la Terra? 

–AA: No gaire, no es pensin. Els andorrans els va passar aleshores el que ara els ha passat amb l'acord monetari: es van entusiasmar amb una negociació que convenia més als de fora que als de dins. Però quan se'n van adonar ja hi estaven ficats fins al coll. El bisbe va estar encantat amb la creació del Consell, recordo que va dir: «Per fi podré parlar amb un de sol i no amb sis a la vegada». Perquè pensin que en aquella època, els parlo del segle XV, a Andorra tothom mirava només pel campanar de la seva parròquia.

–IA: ¿Veu diferents les coses, ara? 

–AA: Vull pensar que en 600 anys alguna cosa ha canviat. Encara que el Consell de la Terra tingués una composició parroquial, les sinergies que s'hi crearien portaven a pensar que acabaria imposant-se l'interès nacional i el sentit d'Estat. I més des del 1993 quan les parròquies han vist reduït el seu poder a la meitat del Consell.

–AG: Però les candidatures nacionals segueixen un ordre parroquial... 

–AA: ¿Ah si? [rumia uns segons] ¡Sí! Tenen raó! Quina decepció, doncs...

–IA: Al capdavall és el que ens recorden alguns: les parròquies van fer el Consell... 

–AA: Sí, les parròquies van fer Andorra i les parròquies l'han desfeta.

–AG: No hi ha solució, doncs... 

–AA: Sí que n'hi ha, el 1419 ja havíem dissenyat un pla B preveient que això podria passar.

–IA: ¿Quin pla? 

–AA: Un Govern d'unitat, o com a mínim de gran coalició entre els dos grans. És evident que a les cúpules dels dos grans partits, del PS i de DA, els que manen tenen un sentiment nacional, si no ja no hi serien, però es veuen irremeiablement condemnats a arrossegar el pesat llast de les parròquies. Tothom té les seves servituds i estic segur que a les últimes eleccions Jaume Bartumeu hagués sacrificat amb molt de gust Encamp si a canvi li hagués caigut a les mans la Massana. De la mateixa manera, molts dels que porten la veu cantant a DA veurien amb molt bons ulls una derrota d'UL a Sant Julià si la poguessin compensar amb victòries a altres llocs.

–AG: ¿I en tot això que hi té a veure la gran coalició 

–AA: Doncs perquè deixaria les parròquies amb molt poc poder i fins i tot es podria abordar una reforma constitucional per canviar de socarrel el sistema electoral. Si volen, m'ofereixo a fer d'assessor.

«Cal que els grans despatxos jurídics s'instal·lin aquí»

Il·lustració: Jordi Casamajor

Caterina de Foix-Orleans, reina destronada de Navarra i coprincesa d'Andorra

Caterina I de Navarra estava a la perruqueria Fascinació, a l'avinguda Doctor Mitjavila, el carrer menys semblant a una avinguda que hi ha a tota Europa. Asseguda en una butaca davant de la finestra, llegia alguna cosa a la pantalla d'un ordinador petit. Si la miraves dissimuladament, podies distingir-hi les paraules Llei d'inversions estrangeres. No ens ho vam poder perdre i vam decidir entrevistar-la allà mateix, tot i que la música andalusa a la ràdio i la senyora amb un assecador vermell que entonava «Ahora vete con ella, que ella es más joven que yo» ens feien perdre el fil de tant en tant.

–AG: ¿Divertida, la lectura? 

–C: Quan tens l'eternitat a la teva disposició, acabes estudiant la legislació andorrana.

–IA: Estudiar el dret andorrà és un luxe que només es poden permetre els éssers eterns i Ladislau Baró.
–C: Això és discutible. De toutes façons, l'altre dia em van fer saber que hi havia només 65 societats amb un capital forà superior al 50%, i vaig decidir assabentar-me del perquè de tot plegat.


–AG: ¿I què li sembla, la llei? 

–C: Per ara tinc la sensació que m'hauria quedat amb l'obertura controlada que es va sotmetre al Consell el 1983 i es va rebutjar per un vot. Adaptada, naturalment. Ara bé, també és cert que fa anys que no consulto aquells documents, i ara no els trobo. Quan surti de la perruqueria, aniré a l'Arxiu Nacional, a veure si els localitzo.


–AG: ¿Donem la benvinguda als capitals estrangers? 

–C: Avui en dia tothom està a favor de l'obertura, perquè ens quedem sense diners i sense negoci. Em temo que massa sovint les proclames a favor de l'obertura amaguen la voluntat encoberta de vendre el negoci abans no s'acabi d'enfonsar.

–IA: ¿Quines empreses aniria a buscar, clíniques d'estètica? 

–C: ¿És una indirecta, això? [riu] Seria lògic que les clíniques d'estètica i els seus complements de benestar es poguessin instal·lar aquí, sobretot a Escaldes, per poder aprofitar el poder curatiu de les aigües termals. Però el que trobo més important és que els grans despatxos jurídics, els millors del món, es puguin instal·lar aquí.

–AG: ¿Els grans despatxos jurídics? Però a Andorra no pot exercir cap advocat de fora. 

–C: Hauran d'agafar advocats d'aquí, però cadascun d'ells s'haurà d'especialitzar en una cosa distinta: dret financer, dret laboral, dret de família... Avui en dia tothom és especialista en tot i en res, tots agafen qualsevol feina que els entri per la porta, i en conseqüència... ¡hi ha tanta mediocritat!

–IA: No hi estic d'acord. Els millors advocats de la història han estat advocats generalistes. 

–C: Però és molt més complicat formar un bon advocat generalista, especialment des del declivi del ius comune i la proliferació de lleis a tort i a dret. Un bon despatx d'advocats fa la funció d'una ment superior, una mena d'advocat generalista ideal.

–IA: Què tenen a veure els advocats amb les inversions estrangeres? 

–C: El prestigi d'un país depèn del prestigi dels seus advocats. El primer que troba a faltar una empresa estrangera que es vol instal·lar a Andorra és un despatx d'advocats que s'especialitzi en totes les qüestions que li poden interessar. L'inversor estranger necessita algú que l'orienti, i més en un país en què la diferència entre la realitat que dibuixen les lleis i la situació de facto és tan gran...

–AG: Tornant a la llei: ¿li sembla bé el grau d'obertura o en voldria més? 

–C: Això és el que estava intentant esbrinar quan m'han interromput. Per lògica, si en tres anys només s'han constituït 65 empreses, hom s'inclina a pensar que el grau d'obertura podria ser major.


–IA: A l'annex de la llei hi ha un llistat molt extens de sectors oberts a l inversió estrangera... 

–C: Els llistats extensos són propis de lleis restrictives. Una llei d'obertura comme il faut tindria un llistat –breu i concís- de matèries reservades al capital nacional. Llegint aquesta llei fa la impressió que no estem davant el típic esquema liberal en què tot està permès excepte allò que està expressament prohibit, sinó més aviat al contrari: és evident que aquí tot està prohibit, excepte el que queda explícitament permès.

«A Andorra el que li cal és una oposició forta i estructurada»

Il·lustració: Jordi Casamajor

Antoni Puig, capellà d'Escaldes, politòleg, autor del Politar Andorrà el 1763

Com mitja Andorra –l'altra mitja està tancant llistes electorals- fa dies que no ens podem despenjar del twitter. Enmig de la voràgine de comentaris ens va sorprendre un escrit en català antic. El signava un tal Antoni Puig, que afirmava ser l'autor del Politar Andorrà. «És important tenir un Govern fort, però encara ho és més tenir una oposició forta #andorravota». Resulta que mossèn Puig té el twitter vinculat al facebook i a través d'aquesta altra xarxa social vam poder quedar amb ell a la cafeteria del Plaza un parell de dies després.

–AG: Quina alegria finalment poder parlar del ‘Politar'... 

–AP: Del Politar no penso parlar-ne, és una obra de joventut totalment desfasada. Ara la política es juga a les xarxes socials. De fet, el meu bon amic Maquiavel està elaborant una versió de El Príncep via twitter. No el seguiu? Doncs ho hauríeu de fer, i al doctor Fiter i Rossell, també.

–IA: ¿Ell també és a twitter? 

–AP: Sí és clar, va ser un dels primers. ¿No us hi heu fixat mai que les màximes del Manual Digest tenen format de tweets? En termes de política via twitter Andorra sempre ha estat un país pioner. ¡Bones crítiques vam rebre al segle XVIII per això!

–AG: Parli'ns una mica més d'aquella polèmica del segle XVIII. 

–AP: Haver nascut 200 anys abans que vosaltres és un mer accident, no un mèrit. No té sentit ressuscitar polèmiques del passat sobre la comunicació política que al segle XXI haurien d'estar totalment superades.

–IA: Parlem del seu comentari a twitter. ¿Per què és més necessària una oposició forta que un Govern fort? 

–AP: Més necessària, no ho sé, però sí més fàcil d'aconseguir. Un govern fort es pot demanar, però no es pot prometre, dependrà de l'aritmètica al Consell i, per tant, de la voluntat dels electors. En canvi, una oposició forta sí que es pot assegurar a priori.

–AG: ¿Com? 

–AP: Amb partits estructurats.

–IA: Hem tingut una oposició forta amb partits gens estructurats 

–AP: No, potser heu tingut una oposició bel·ligerant, però en cap cas forta. L'oposició estava formada per dues plataforma heterogènies amb múltiples discrepàncies internes. I si bé les discrepàncies són censurables al si d'un Govern, encara ho són més en qui ostenta la responsabilitat de fer oposició.

–AG: Tot això ja ho sabem, però ¿quina utilitat tindria una oposició forta? 

–AP: Mirin, vostès potser no ho saben, perquè hi ha molts moviments polítics que no surten del tot a la llum. Quan a la legislatura 2005-2009 el gabinet d'Albert Pintat només tenia majoria relativa al Consell hi havia algun ministre que s'anticipava als problemes que podien sorgir i buscava l'aquiescència del principal partit de l'oposició, aleshores el PS, abans de tramitar alguns textos. Fins i tot hi havia assumptes que passaven abans per l'avinguda Meritxell que per la sala del Consell de Ministres.

–IA: Virtut del ministre en qüestió, que diria el seu amic Maquiavel... 

–AP: Sí és clar, però també deia Maquiavel que si bé els grans homes de la història no són deutors de la fortuna, sí que ho són de l'oportunitat. I en el cas que els explico, el ministre en qüestió es trobava amb l'oportunitat que ofereix una oposició estructurada i on saps perfectament qui mana.

–AG: I ara no l'han tingut, és clar... 

–AP: Quan el Govern del PS acordava alguna cosa amb Ladislau Baró i Joan Gabriel la dinamitava; o al contrari. I si a això hi afegim ApC... imagini's.

–IA: Aleshores ¿li augura un bon futur als partits estructurats i forts? 

–AP: Si tots són estructurats, sí; però en l'estat actual de coses, presumir de partit estructurat és perfilar-se com l'oposició perfecta. El PS hauria de vigilar amb segons quins lemes. El vell principi divide et impera està desfasat i ha donat pas al nou principi: estructura'ls i guanyaràs. Quina sap si darrere l'estructuració del PS no hi ha l'ombra allargada del PLA.

–AG: No m'ho crec. Això no té sentit. 

–AP: Jo no pontificaria sobre el que té sentit o no si estigués parlant amb un home del segle XVIII al qual hagués trobat a twitter.