«Andorra ja no té interès per als romàntics»

Frederick Harold Deverell, aventurer anglès de finals del segle XIX, pioner de la fotografia a Andorra

La primavera incita al dolce far niente. Últimament, quan quedem al Plaza per transcriure les entrevistes dels divendres acabem feisbuquejant amb dos portàtils fent comentaris sobre els articles de l'un i de l'altre. Fa unes setmanes vam veure simultàniament com un tal Deverell va marcar m'agrada al perfil de facebook d'Andorra Antiga. També a la vegada el vam afegir com a amic, ens va acceptar i vam veure que al seu perfil hi constava un número de telèfon amb el prefix +44 al davant. Vam trucar (des del mòbil del Periòdic) i va despenjar el seu majordom des de la manor house a Oxfordshire. Vam concertar una entrevista telefònica i al cap d'uns dies vam poder parlar amb el cèlebre fotògraf.

–IA: És una llàstima que haguem de parlar per telèfon. Amb la il·lusió que ens faria que vingués a fer fotos de l'Andorra moderna...

–FHD: M'agrada com pensa. Així, la Bellesa morta parlaria al poeta, sabent que no és morta perquè viu en ell... És una idea curiosa, però crec que l'Andorra actual no té el més mínim interès per a un romàntic: és com Canary Warf col·locat entre les muntanyes. Si hagués viscut avui no hauria anat mai a Andorra, me n'hauria anat a l'Àfrica.

–AG: Expliqui... Tothom se'n va a l'Àfrica i jo no en sé res

–FHD: No es preocupi, ningú no en sap res: per això hi volen anar. L'important no és tant el que l'Àfrica és, sinó el concepte que d'ella ens hem forjat: Hi trobem societats que s'han vist obligades a guardar la seva autenticitat per manca de recursos. La Bellesa encara hi és viva i xiuxiueja en el vent: ‘atura't, encara sóc aquí'.

–IA: ¿Què hi ha d'atractiu en la pobresa?

–FHD: Res. Però quan adquirim coses és inevitable perdre'n d'altres. Entenc l'afany dels andorrans del segle XX per voler enriquir-se i progressar. La gent que ha patit l'autenticitat no hi vol tornar.

–AG: Però vostè, en canvi, busca l'autenticitat

–FHD: Sí, és clar, perquè jo no l'he patida, n'he gaudit com a espectador. Recordo que una vegada, no sabria dir si en aquestes Valls o en algunes altres, vaig veure un escudeller deixat de qualsevol manera a la porta d'una casa. Vaig pensar que si l'amo no el volia, el podia comprar i fer-lo servir d'atrezzo al meu estudi de fotografia d'Anglaterra. No recordo el preu que em van demanar, però sé que el vaig comprar per dos rals. Em semblava tan injusta la transacció que no vaig poder evitar preguntar a l'amo per què es venia una antigalla tan preciosa per tan poc. «Mireu-vos l'escudeller», em va dir l'amo, «què hi veieu?». «Un escudeller antic i molt maco», vaig contestar. La seva resposta va ser molt eloqüent: «Jo només hi veig la gana».

–IA: No li agradaria venir a Andorra a comprar una càmera nova?

–FHD: No sé per què, però m'esperava que avui em fessin aquesta pregunta. Ja sé que en venen moltes i de molt barates, i els interessaria tenir turistes britànics més enllà d'Arinsal, però no em veig capaç de comprar una càmera de rebaixes. És la meva companya de viatge i ha de ser cara, i a poder ser japonesa. Ni que fos tres vegades més costosa, prefereixo escollir-la a Londres. Els burgesos estan condemnats a fer tants diners com puguin; l'artista, en canvi, està obligat a seguir la seva vocació fins al final.

«El catarisme era una cosa molt zen»

il·lustració: Jordi Casamajor

Ermessenda, senyora de Caboet, vescomtessa de Castellbò, comtessa de Foix, feudatària de les Valls d'Andorra

Estàvem gaudint del bon temps al costat del vaixell pirata varat al clot d'Emprivat quan ens van sorprendre aquestes paraules: «Els nous vents que bufen a Andorra porten cendres del passat». En un primer moment, vam sospitar de la Laura i la seva imaginació plena de dracs, bruixes i follets; però era evident que la veu que havia pronunciat aquelles paraules no era la d'una nena de sis anys. Era una veu de dona adulta, una veu solcada pel pas del temps.

–AG: ¿Qui parla?

–EC: Qui parla és l'esperit d'Ermessenda de Castellbò i Caboet, comtessa de Foix i feudatària de les Valls d'Andorra. No sou vosaltres aquells que parleu amb els que ja no hi són? Doncs jo he tornat de l'altra banda del temps per dir-vos que els nous vents que bufen a Andorra porten cendres del passat.

–IA: La metàfora és una mica tronada i, de totes maneres, ¿on és vostè?

–EC: No és metàfora; és el que sóc. Fa 744 anys que el vent bressola les meves cendres. El 1267, quan feia 43 anys que era morta i enterrada, l'inquisidor general de Catalunya, Pere de Cadireta, va fer desenterrar les meves restes i les del meu marit, Roger Bernat II de Foix, i les va fer cremar i escampar-les al vent.

–AG: ¿Per quina raó?

–EC: Van dir que érem càtars, i naturalment ho érem; bé, només érem càtars de dilluns a divendres, comprendran que ser càtar els 365 dies de l'any és molt cansat. Però això del catarisme només va ser una excusa. La veritat és que no em podien veure...

–IA: ¿Qui no la podia veure?

–EC: Ells! El comte i el bisbe d'Urgell. No em van perdonar mai que em casés en contra de la seva voluntat.

–AG: Vaja... ¿i per això la van cremar?

–EC: Recordi: van cremar el meu cadàver. Un procediment que, tot sigui de passada, em va fer il·lusió. Havia pensat a incloure-ho al meu testament, però a l'últim moment no hi vaig pensar, coses de les presses. Sort que els meus enemics íntims van tenir la delicadesa de cremar-me. Pensi que el catarisme està emparentat amb les noves tendències espirituals orientalitzants: érem vegetarians, introspectius... tot plegat, molt zen.

–IA: ¿Va ser una precursora de tot això?

–EC: Sí, sens dubte; però jo vaig ser sobretot una precursora de l'emancipació femenina. I el vent m'ha portat a Andorra per celebrar el 40 anys de sufragi femení amb la sorpresa afegida de veure com el poble escollia el primer Consell de la Terra paritari de la història. El temps ho posa tot al seu lloc i no hi ha com ser-hi per gaudir-ne.

–AG: ¿Ara ja està plenament satisfeta?

–EC: Tot el contrari, he tornat per esperonar consciències. ¿Quina utilitat tindríem els fantasmes si no tornéssim per moure els mortals a l'acció? El pare de Hamlet torna a Elsinore després de mort per executar la venjança i la destrucció. El general Franco reviu a Polònia perquè els catalans se'n puguin riure. Jo he tornat per recordar-vos –¡oh andorranes!– que heu de perseverar.

–IA: ¿Quina és la prioritat més urgent?

–EC: ¿Que potser us penseu que n'hi ha prou de tenir un Consell paritari? ¿Que potser us conformareu amb el Govern paritari que, n'estic segura, sortirà d'aquesta nova manera de fer política? Veig que hi ha un estament on la paritat mai no és tinguda en compte.

–AG: ¿Quin d'ells?

–EC: El més important de tots, el dels caps d'Estat. Una interpretació generosa de l'article 44 de la Constitució, on s'afirma que els coprínceps representen «la independència d'Andorra i el manteniment de l'esperit paritari», porta a la necessitat de garantir que un d'ells sigui una dona.

–IA: Però els coprínceps no els trien els andorrans...

–EC: Per això proposo dues opcions: La primera és que una delegació del Consell visiti tots i cadascun dels partits polítics francesos per demanar-los humilment que presentin dones com a candidates a presidir la República. L'altra opció seria fer veure a la Santa Seu que la prohibició que les dones puguin exercir el sacerdoci és retrògrada i contraproduent i aconseguir que el Vaticà sempre nomeni una dona com a bisbessa d'Urgell.

–AG: ¿No creu que en temps de crisi ens hauríem de dedicar a coses amb més repercussió pràctica?

–EC: Sempre són temps de crisi i ser pràctic és ser paritari. El que cal són accions, les paraules se l'emporta el vent.

«L'amor sempre és lliure ¡l'amor ens fa lliures!»

il·lustració: Jordi Casamajor

Josep Caixal, bisbe d'Urgell i copríncep d'Andorra, promotor de la Nova Reforma

Assegut en un banc vermell de tons cardenalicis, amb la mitra al cap i el bàcul lleugerament reposat a l'espatlla dreta, s'estava el bisbe Caixal a la plaça del Poble d'Andorra la Vella l'endemà de les eleccions generals de diumenge passat. Consultava un ordinador portàtil i feia cara de preocupació. Volíem ajudar-lo però no sabíem com adreçar-nos-hi: si il·lustríssim, excel·lentíssim, eminència... Però un cop de telèfon i una breu conversa amb la Cristina Orduña ens va ajudar: «Davant del dubte, sempre monsenyor, tant us serveix per un bisbe ras com per un cardenal». 

–AG: Monsenyor ¿té problemes amb la connexió wifi? 

–JC: Amb el wifi no, però la web d'eleccions.ad no s'obre bé. Deu estar molt saturada aquests dies... 

–IA: ¿Ha provat d'obrir-la amb l'Explorer en comptes del Firefox? 

–JC: No, bona idea, ho provaré. [ho prova] Perfecte, ara sí que funciona. M'estava mirant això del 28è conseller, consellera vaja, que al final ha estat per al PS. L'assumpte aquest dels restos és interessant. A la meva època ja vaig elaborar uns algoritmes per atribuir consellers en cas que s'hagués de passar de l'antic sistema parroquial a un sistema proporcional nacional. 

–AG: ¿Vostè ja va pensar en això al segle XIX? 

–JC: ¡I tant! Com deia Julià Reig, cal saber anticipar-se als temps. Però a mi m'agrada més aquella altra frase que se li atribueix: els de la festa major no són els de les eleccions. 

–IA: Doncs aquest cop sembla que ha estat així... 

–JC: Sí, és que Andorra ha canviat molt i les seves lleis molt poc. 

–AG: ¡Sí que han canviat les lleis! 

–JC: Em referia a la llei electoral. ¿Com pot ser que els dos consellers de Canillo costin menys vots que el còmput total obtingut pels Verds, que s'han quedat molt lluny d'entrar al Consell? Alguna cosa falla. 

–IA: ¿I què proposa? 

–JC: Us diria que canviéssiu la llei, però com que ja no esteu sotmesos a la tutela dels coprínceps, això no és tan fàcil de fer. El 1866, vaig decidir canviar la llei i la vaig canviar. I punt. Per iniciativa dels andorrans, és cert, però la vaig canviar perquè vaig voler. Però ara depèn de la voluntat de la majoria del Consell, una majora escollida amb aquest sistema electoral i que, per tant, no el canviarà. 

–AG ¿I doncs? ¿Retornem poders als coprínceps? 

–JC: ¡Bona idea! Però aquest és un altre debat. De moment, pel que fa a la qüestió dels Verds, proposo una mesura radical, inspirada en les comunitats dels primers temps del cristianisme: que els votants verds marxin tots a viure en pau i germanor a Canillo. Que s'hi estableixin en una comunitat on tots s'ajudin els uns als altres, on ningú estigui per sobre de ningú, on compartir l'esperança de la fe que no mor mai, vivint en harmonia amb l'obra del creador... 

–IA: Monsenyor, això seria una comuna hippy... 

–JC: No sé què és això, però suposo que deu ser alguna cosa per l'estil. El nom no fa la cosa, li pot dir comuna hippy, si vol. 

–AG: Sense amor lliure, suposo... 

–JC: L'amor sempre és lliure. És més: ¡l'amor ens fa lliures! 

–IA: ¿I l'objectiu d'aquesta comuna? 

–JC: És prou clar: obtenir els dos consellers de la circumscripció parroquial de Canillo. 

–AG: ¿Ja sap que els Verds són republicans? 

–JC: Ah si? ¡Tan bons nois que semblaven! Bé, com diu la Noe: ningú és perfecte. Però no us amoïneu: els aires de Canillo ho curen tot.