«A Andorra el que li cal és una oposició forta i estructurada»

Il·lustració: Jordi Casamajor

Antoni Puig, capellà d'Escaldes, politòleg, autor del Politar Andorrà el 1763

Com mitja Andorra –l'altra mitja està tancant llistes electorals- fa dies que no ens podem despenjar del twitter. Enmig de la voràgine de comentaris ens va sorprendre un escrit en català antic. El signava un tal Antoni Puig, que afirmava ser l'autor del Politar Andorrà. «És important tenir un Govern fort, però encara ho és més tenir una oposició forta #andorravota». Resulta que mossèn Puig té el twitter vinculat al facebook i a través d'aquesta altra xarxa social vam poder quedar amb ell a la cafeteria del Plaza un parell de dies després.

–AG: Quina alegria finalment poder parlar del ‘Politar'... 

–AP: Del Politar no penso parlar-ne, és una obra de joventut totalment desfasada. Ara la política es juga a les xarxes socials. De fet, el meu bon amic Maquiavel està elaborant una versió de El Príncep via twitter. No el seguiu? Doncs ho hauríeu de fer, i al doctor Fiter i Rossell, també.

–IA: ¿Ell també és a twitter? 

–AP: Sí és clar, va ser un dels primers. ¿No us hi heu fixat mai que les màximes del Manual Digest tenen format de tweets? En termes de política via twitter Andorra sempre ha estat un país pioner. ¡Bones crítiques vam rebre al segle XVIII per això!

–AG: Parli'ns una mica més d'aquella polèmica del segle XVIII. 

–AP: Haver nascut 200 anys abans que vosaltres és un mer accident, no un mèrit. No té sentit ressuscitar polèmiques del passat sobre la comunicació política que al segle XXI haurien d'estar totalment superades.

–IA: Parlem del seu comentari a twitter. ¿Per què és més necessària una oposició forta que un Govern fort? 

–AP: Més necessària, no ho sé, però sí més fàcil d'aconseguir. Un govern fort es pot demanar, però no es pot prometre, dependrà de l'aritmètica al Consell i, per tant, de la voluntat dels electors. En canvi, una oposició forta sí que es pot assegurar a priori.

–AG: ¿Com? 

–AP: Amb partits estructurats.

–IA: Hem tingut una oposició forta amb partits gens estructurats 

–AP: No, potser heu tingut una oposició bel·ligerant, però en cap cas forta. L'oposició estava formada per dues plataforma heterogènies amb múltiples discrepàncies internes. I si bé les discrepàncies són censurables al si d'un Govern, encara ho són més en qui ostenta la responsabilitat de fer oposició.

–AG: Tot això ja ho sabem, però ¿quina utilitat tindria una oposició forta? 

–AP: Mirin, vostès potser no ho saben, perquè hi ha molts moviments polítics que no surten del tot a la llum. Quan a la legislatura 2005-2009 el gabinet d'Albert Pintat només tenia majoria relativa al Consell hi havia algun ministre que s'anticipava als problemes que podien sorgir i buscava l'aquiescència del principal partit de l'oposició, aleshores el PS, abans de tramitar alguns textos. Fins i tot hi havia assumptes que passaven abans per l'avinguda Meritxell que per la sala del Consell de Ministres.

–IA: Virtut del ministre en qüestió, que diria el seu amic Maquiavel... 

–AP: Sí és clar, però també deia Maquiavel que si bé els grans homes de la història no són deutors de la fortuna, sí que ho són de l'oportunitat. I en el cas que els explico, el ministre en qüestió es trobava amb l'oportunitat que ofereix una oposició estructurada i on saps perfectament qui mana.

–AG: I ara no l'han tingut, és clar... 

–AP: Quan el Govern del PS acordava alguna cosa amb Ladislau Baró i Joan Gabriel la dinamitava; o al contrari. I si a això hi afegim ApC... imagini's.

–IA: Aleshores ¿li augura un bon futur als partits estructurats i forts? 

–AP: Si tots són estructurats, sí; però en l'estat actual de coses, presumir de partit estructurat és perfilar-se com l'oposició perfecta. El PS hauria de vigilar amb segons quins lemes. El vell principi divide et impera està desfasat i ha donat pas al nou principi: estructura'ls i guanyaràs. Quina sap si darrere l'estructuració del PS no hi ha l'ombra allargada del PLA.

–AG: No m'ho crec. Això no té sentit. 

–AP: Jo no pontificaria sobre el que té sentit o no si estigués parlant amb un home del segle XVIII al qual hagués trobat a twitter.

«Res beneficiaria tant Andorra com una Catalunya amb veu i vot a Europa»

il·lustració: Jordi Casamajor

Pere el Gran, rei d'Aragó, València i Sicília, comte de Barcelona i promotor del primer Pariatge

D'ençà de la democratització de l'esquí hom troba les coses més curioses a les pistes: gent que esquia amb barrets de bufó, orelles de Mickey Mouse, perruques de colors llampants i fins i tot gent que no esquia, que fa snow. Tot i així és inevitable fixar-se en un home alt, corpulent, amb corona, vesteix capa d'ermini, porta els dos pals a la mà esquerra, perquè a la dreta i du un ceptre, i llisca sobre un esquís llarguíssims, de fusta i sense carving. «Un altre boig, pensem», però de seguida en adonem que és alguna cosa més que un boig quan veiem que el precedeixen dos esquiadors baixets que fan sonar unes llargues trompetes i criden a intèrvals: «pas al rei en Pere!».

–AG: ¿Quin Pere: el Catòlic, el Gran, el Cerimoniós? 

–PG: El Gran, ¿que no ho veuen? Però no es confongui amb el tsar rus, senyora, que jo hi era abans.

–IA: ¿El renom és per l'estatura? 

–PG: No, és per l'abast del meu imperi: Des d'Aragó fins a Sicília, des del Rosselló fins a Alacant. Per poder nedar tranquils pel Mediterrani, a la meva època els peixos havien de dur les quatre barres gravades al dors.

–AG: ¿Les truites del Valira també? 

–PG: No, es van quedar desprotegides, pobretes. Va ser un dels efectes col·laterals dels Pariatges.

–IA: ¿Per què els va fer signar, doncs? 

–PG: Per la mateixa raó que un pare ha d'evitar disputes entre els seus fills. Però en aquest cas un dels meus fills era un fillastre, mig fill meu, mig fill dels francesos.

–AG: Com els andorrans... 

–PG: No. Andorra és un invent català: vaig ser jo que els vaig fer signar el Pariatge, vaig ser jo que els vaig fer posar d'acord, no el rei de França. Els francesos s'han limitat a aprofitar-se d'una situació que jo vaig contribuir a crear.

–IA: Els andorrans encara n'han tret més profit. 

–PG: Però els andorrans són fills meus. Andorra és de cultura catalana. I això ho dic jo que sóc el rei i a més és veritat.

–AG: A alguns andorrans no els agradarà gaire, això... 

–PG: No n'estigui tan segura. Tot el contrari: res beneficiaria tant a Andorra com una Catalunya independent amb veu i vot a Europa.

–IA: ¿No hi hauria un risc evident d'annexió? 

–PG: ¿Annexió? ¿Pot el tot annexionar-se una de les seves parts? És conceptualment inconcebible. El meu coetani Tomàs d'Aquino els ho hauria explicat molt bé.

–AG: ¿I més enllà de les subtileses metafísiques? 

–PG: ¿Quantes vegades Barcelona ha maltractat Andorra? Si els andorrans trobessin a París, Madrid i Brussel·les la meitat de la comprensió que troben a Barcelona, viurien molt més tranquils i se sentirien més part d'Europa.

–IA: ¿Els catalans tolerarien el secret bancari? 

–PG: Primer hauríem de definir què entenem per evasió fiscal: ¿la fuga de capitals més enllà de les pròpies fronteres sense haver pagat els corresponents tributs? Tècnicament hi pot haver evasió de Catalunya a Andorra, perquè hi hauria una frontera jurídica al mig, però no hi ha cap frontera sentimental. Mirin, ras i curt, si l'evasió fos moderada, jo com a rei no hi posaria cap impediment. ¿De què em serviria que els diners fugissin de la germana Andorra per anar raure al llunyà Singapur?

–AG: Majestat, a l a seva època Singapur no havia estat descobert... 

–PG: Perquè les coses es feien com cal. Jo mai no hauria permès que es descobrís una cosa així.

–IA: Que tingui una bona esquiada. 

–PG: Podeu retirar-vos. Gràcies.

«L'INAF ha de poder intervenir ràpid quan cal»

il·lustració: Jordi Casamajor

Jaume Orig, notari de Puigcerdà, redactor del segon Pariatge el 1288

A Andorra cada cop hi ha més russos, diuen; però pensem que n'hi hauria d'haver més. Perquè resulta que, al capdavall, quan hom necessita un rus en aquestes Valls, costa trobar-lo. Estàvem a la redacció de EL PERIÒDIC quan vam rebre una trucada del Park Hotel demanant un intèrpret de rus. Està comprovat: la gent quan no sap què fer, truca als diaris. Ens hi vam dirigir de seguida. A la tercera planta, tothom estava pendent d'un home a qui ningú entenia. Era rus deien; però només d'escoltar-lo es feia evident que parlava en català, en un català tancat i antic, però català al capdavall.

–AG: ¿Què busqueu, bon home?
–JO: Una cafeteria amb vistes al jardí. M'havien comentat que era molt bona i a l'ascensor hi diu: a la tercera planta, cafeteria i vistes. Fins i tot en anglès ho deia: coffee and views. Trobar una cafeteria amb vistes al centre d'Andorra, comprendran que és complicat.

Preguntem al personal de la tercera planta on és la cafeteria inexistent i ens informen que ja no hi és, que si volem trobar una cafeteria hem d'anar a la planta baixa. Ens hi adrecem.

–JO: Ja que han vingut, els convidaré a un te. Em feia il·lusió prendre'n un, perquè d'allà on vinc no n'hi ha.

–IA: ¿I d'on ve?
–JO: La qüestió no és d'on, sinó de quan. Sóc Jaume Orig i vinc del segle XIII, però entenc que a uns periodistes unes històries tan passades de moda no els interessin. No els entretindré.

–IA: No és la primera persona del segle XIII a qui entrevistem. I sempre ens fa il·lusió. ¿Quina relació teníeu amb Andorra?
–JO: Era àrbitre.

–IA: ¿De futbol?
–JO: No, de senyors feudals. Els asseguro que és força més complicat. Jo vaig ser un dels mediadors i artífex dels Pariatges.

–IA: Hi ha moments històrics en què els àrbitres són molt importants.
–JO: Sempre són molt importants.

–AG: Si hi ha bones lleis, no calen àrbitres.
–JO: És habitual pensar això, però és equivocat. Mirin la crisi financera de fa dos o tres anys: les lleis espanyoles no eren pas gaire diferents de les angleses, les franceses o les holandeses, però bancs molt importants d'aquests països van caure i cap gran banc espanyol no ha caigut. ¿Saben per què? Perquè tenen un bon àrbitre.

–AG: El poder de l'àrbitre també emana de la llei.
–JO: Sí, però el prestigi se l'ha de guanyar. I el prestigi es guanya no només observant estrictament les teves atribucions legals, sinó també imposant-te per la via dels fets. El governador del Banc d'Espanya no dóna ordres als banquers, sinó recomanacions i consells; però qualsevol banquer, per poderós que sigui, ja pot estar ben carregat d'arguments si s'atreveix a no observar algun d'aquests consells.

–IA: Aquí parlen de convertir l'INAF en un veritable banc central...
–JO: Sí, s'han fet les lleis. Me les he mirat una mica pers sobre i veig que es fa massa èmfasi en la concessió de llicències, les condicions i la regulació per atorgar-les... Quan l'important seria garantir que el supervisor pugui intervenir d'una manera ràpida, inqüestionable i amb criteris tècnics independents. I que aquestes garanties es plasmin en fets.

–AG: Però Espanya i Andorra són països molt diferents, ni que només sigui per la mida
–JO: Pensin en Luxemburg: el marc regulatori és relativament ampli, no és cap secret que el sector financer és allà molt més complex que aquí, perquè a les entitats se'ls permet fer moltes més coses. Però qui s'aparta de les directrius del supervisor és sancionat, sempre. Molt sovint, la certesa del càstig és més efectiva que el càstig en si mateix.

«La pèrdua de valors és més greu que la del paisatge»

il·lustració: Jordi Casamajor

Tomàs Junoy, vicari d'Anyós autor de la 'Relació de les Valls d'Andorra' el 1839

Un gloriós diumenge de sol i neu, cap al migdia, estàvem caminant pel camí de les Pardines, després d'un brunch al costat del quasi totalment glaçat llac d'Engolasters. A la meitat de la ruta, vam parar davant del mapa explicatiu dels pics. El mapa estava gelat i no s'hi veia gairebé res. Tot just ens havíem posat a netejar-lo quan vam sentir una entusiàstica veu darrere nostre. Era un senyor d'edat avançada, amb una llarga sotana negra, botes de muntanya i pals d'esquí. De seguida ens vam adonar que era Tomàs Junoy, el frare d'Anyós. Feia temps que el volíem entrevistar.

–TJ: Aquí, a la dreta del Casamanya, hi ha el pic de l'Estanyó, i després, el de la Serrera, i el de la Cabaneta. Fa poc vaig fer aquests tres pics en un sol dia.

–AG: No cal tanta proesa per acabar fent el camí de les Pardines...
–TJ: A l'hivern, és normal que m'hi trobeu. Amb cinc centímetres de neu, és un lloc ideal per caminar. No he après mai a esquiar, però em sento millor al cor de les muntanyes que al malson asfaltat dels centres urbans.

–IA: Vaja, un altre a qui no agraden les botigues...
–TJ: No en sé gran cosa, de botigues; suposo que n'hi ha que amaguen sorpreses dignes d'un esperit inquiet i culte. Al que no m'acostumo és a veure els pobles d'Andorra convertits en microciutats. El 1835, quan hi vaig arribar, aquestes Valls no eren més poblades que la resta de muntanyes de Catalunya. Així les estimava: ni tan desertes com les de l'Arieja, ni tan atapeïdes com avui.

–AG: ¿Andorra li recordava a la seva Cerdanya natal?

–TJ: Sí, i encara ara me la recorda una mica. A les Valls d'Andorra hi ha tots els arbres, arbustos i plantes comestibles i medicinals que trobem a tot el Pirineu. Les cases, però, ja no estan envoltades de noguers i roures, alzines i castanyers, com quan jo escrivia sobre el país d'un cel serè i formós, menjars gustosos i terreny saludable.

–IA: ¿No troba que entristir-se per l'Andorra suposadament idílica és un manierisme d'estil?
–TJ: No m'entristeix; simplement no m'agrada. Però sí que hi ha coses que m'entristeixen, i la més gran n'és la despreocupació de la gent benestant amb la pobresa al país. No en sou conscients. Fa dos segles, a les cases principals de tots els pobles s'acollia a aquells que ho necessitaven, donant-los de sopar a la nit i esmorzar al matí. Ara això ja és història. La pèrdua de valors i de solidaritat és més greu que la del paisatge.

–AG: Cal que vingui un senyor del XIX a dir-nos que no som solidaris...
–TJ: Que hauríeu de ser-ho més. L'estudi de Càritas afirma que el 20% de les famílies a Andorra estan al llindar de la pobresa, i moltes viuen en situació de pobresa extrema. Llegeixo la vostra contraportada cada setmana, i ¿què heu fet per ajudar-los? Els andorrans que jo coneixia eren caritatius amb els pobres; i eren senzills, però no gens maliciosos. Ara us veig més maliciosos, i no gens senzills.

–IA: No s'hi amoïni, nosaltres no som andorrans.
–TJ: I jo no sóc el Servei d'Immigració, jove. Sóc el frare d'Anyós i vaig néixer a Alp. M'és indiferent el que posa el vostre passaport. ¿Us importa Andorra? ¿Coneixeu les seves llegendes? ¿Parleu català? ¿Ajudeu els necessitats? ¿Serviu d'utilitat al país? Això és l'important.

–AG: Les llegendes que explica al seu llibre m'agraden...
–TJ: Normal. Recordo que vaig explicar que a la dreta del Pont Pla hi havia una pedra de forma estranya. Deien que feia segles, el gran Carlemany li va donar un cop de colze, i s'hi va quedar una concavitat on va posar la grana pel seu cavall. A l'altra pedra li va etzibar una puntada de peu i hi va deixar emmotllada la seva sabata.

–IA: I l'altra pedra representava una óssa amb els cadells entre les urpes, però això ¿què té a veure amb la solidaritat?
–TJ: Us agraden les pedres. Jo també les estimo. Però les pedres no són res si no representen res per a les persones. Si no ajudem a les persones, si no valorem a les persones, no som cristians, ni som poetes, no som ni humans: no som res. Les pedres parlen si les fem parlar; però parlar no forma part de la seva naturalesa. En canvi, l'essència, el destí d'un ésser humà és posar-se a prop dels altres que el necessiten.

–AG: És curiós que ens ho indiqui algú que escrivia sota el pseudònim de «Peripatètic Solitari».
–TJ: Lo Peripatètic Solitari. I no m'importa dir-ho. Algú ho havia de dir.