«L'especulador necessita un ideal al qual servir»

il·lustració: Jordi Casamajor

Cèsar Martinell, arquitecte constructor de la Torre dels Russos i restaurador d'esglésies romàniques

Fa temps que volíem parlar d'arquitectura andorrana amb un expert en la matèria. Vam pensar en Puig i Cadafalch, però està molt ocupat amb la causa catalana i encara no ens ha donat hora. Estàvem a punt d'entrevistar Frank Ghery, però ens vam adonar que encara era viu i tenia bloquejades les trucades provinents d'Andorra. Finalment l'escollit va ser Cèsar Martinell, que dina habitualment a Cal Travé de Solivella, en companyia del poeta Joan Margarit i de l'amo de la casa i productor d'uns dels vins més afamats de la Conca de Barberà.

–CM: Per parlar de l'arquitectura d'un poble ens cal saber primer què vol ser aquest poble, quin esperit vol tenir. I tal vegada els desgavells arquitectònics que s'han fet a Andorra en les darreres dècades tenen a veure amb què Andorra no sap ben bé què vol ser.

–AG: Expliqui'ns una mica més.
–CM: Els andorrans d'una banda volen ser un poble idílic, la quintaessència de l'europeisme d'alta muntanya; però de l'altra volen ser una ciutat moderna, cosmopolita, densa, claustrofòbica, una mena de Hong Kong dels Pirineus.

–IA: Més que faltar un model de país sembla que el que sobra és especulació...
–CM: No ho crec, d'especulació n'hi ha hagut sempre i a tot arreu i hom pot especular tant amb xalets de luxe com amb pisos barats. L'Eixample de Barcelona també va ser un niu d'especuladors, però d'especuladors regits per un projecte que sabia on anava, per una ciutat que sabia què volia ser. Els especuladors andorrans necessiten un ideal al qual servir.

–AG: Vostè que s'ha dedicat tant a la restauració d'esglésies andorranes ¿creu que podem trobar en el passat l'esperit que ens falta?
–CM: Potser sí que el passat us pot donar unes guies per planificar el territori. El primer que sorprèn de les esglésies andorranes és la seva dimensió reduïda i això podria marcar les dimensions dels pobles. Potser Andorra s'hauria d'estructurar en petits pobles, tan petits com per fer que tots els caps de casa d'un poble es poguessin reunir dins una d'aquestes petites esglésies.

–IA: Això implicaria reduir molt la població...
–CM: O repartir-la en pobles petits, alguns de nova creació si es vol.

–AG: ¿Quin tipus d'arquitectura hi hauria d'haver en aquests pobles?
–CM: Com hauran vist en els meus cellers cooperatius d'aquestes terres, jo aposto per integrar els edificis en el paisatge, per usar els materials de la terra, introduint innovacions estructurals, si es vol, però sempre al servei d'una finalitat, sense meres acrobàcies arquitectòniques.

–IA: ¿Però això vol dir cases o blocs de pisos?
–CM: En el meu cas seria partidari de petites cases, sense grans pretensions, cadascuna amb un tros d'hort. Això implica fer un ús més extensiu que intensiu del territori.

–AG: No li agraden els blocs de pisos que s'han fet, doncs...
–CM: No gaire, però no pel fet de ser blocs de pisos, sinó perquè els manca estil. M'agraden algunes coses que s'han fet darrerament, com les que fa el Grup Guem, per exemple, perquè han recuperat l'ideal modernista i noucentista de viure el territori, d'inspirar-se en allò que els envolta. No es tracta necessàriament d'imitar la natura, sinó d'extreure d'ella la força creativa.

«Andorra va acabar amb els meus somnis utòpics»

il·lustració: Jordi Casamajor

Fiske Warren, filantrop nord-americà i promotor de l'enclavament Sant Jordi

Fiske Warren és aquell home solitari que cada dimecres al matí es passeja pels volts de Santa Coloma. Arriba fins a la reixa de la Torre dels Russos i es mira la casa amb posat nostàlgic, sospira i emprèn el camí de tornada. Un dimecres al matí ens hem decidit a entrevistar-lo, davant mateix de la casa.

–AG: ¿Per què aquesta nostàlgia?
–FW: Aquesta casa és l’únic vestigi que queda dels meus somnis utòpics en aquestes Valls. Hi vaig arribar el 1916 provinent d’Estats Units amb la idea de traslladar a Europa els Fairhope Single Tax Enclaves que havia posat en marxa amb molt d’èxit a Alabama.

–IA: ¿Què són aquests enclavaments de justa esperança?
–FW: Són una manera de dignificar la vida humana. El món és injust i l’economista Henry George havia trobat la manera de corregir-lo: comprant les terres que no aportaven cap benefici als seus propietaris i organitzant cooperatives que redistribuïen els beneficis equitativament. La manera d’aconseguir un món just no és parlar-ne, sinó fer-lo. I el temps ha demostrat que l’únic socialisme viable és el que es fa des de la propietat privada.

–AG: ¿És això el socialisme a l’andorrana?
–FW: Bé el temps també ha demostrat que qui vulgui fer socialisme a Andorra s’ha de fer dir qualsevol cosa menys socialista.

–IA: Detectem cert ressentiment amb Andorra... ¿és cert?
–FW: Aquest país ha confós les meves millors intencions. A Alabama la gent es barallava per formar part de les meves colònies, hi havia cua. En canvi aquí, tot i que algunes persones es van interessar pel meu projecte, la majoria s’ho mirava amb malfiança, i preferia seguir rosegant pa sec a la seva borda abans que formar part de la nostra cooperativa.

–AG: El que funcionava a Amèrica no va funcionar a Andorra...
–FW: Els americans tenim més fe en la intrínseca bondat humana. En un heroi salvador completament altruista. En canvi els andorrans tenen el mite de l’estranger altruista que portarà sota el braç el corn de l’abundància, que farà realitat el somni de tenir-ho tot pagat, però quan se’l troben a la llinda de casa en desconfien.

–IA: ¿I què feien a la cooperativa?
–FW: En aquells primers anys ens vam centrar en la venda de bacallà sec. En plena Primera Guerra Mundial hi havia aliments que escassejaven a França, entre ells el bacallà; i Andorra, gràcies als impostos baixos, era el lloc ideal per vendre als francesos el bacallà que als espanyols els sobrava.

–AG: Perdoni però això si no és contraban, s’hi assembla molt...
–FW: Sí, el poder d’integració d’Andorra és brutal. Però tenen raó a fer-me aquest retret: vaig arribar aquí volent transformar el país i el país em va transformar a mi. Andorra ha acabat amb els meus somnis utòpics. Me’n vaig adonar quan ja havia marxat; mentre era aquí estava fermament convençut que aprofitar-me de la situació creada per la Guerra podia millorar el benestar dels meus conciutadans i contribuir així al progrés de la humanitat. Va ser com si les muntanyes n’haguessin embruixat i en el mateix moment de creuar la frontera l’encanteri es va esvair; el mateix va passar entre la senyora Popova i jo.

–IA: ¿La senyora Popova?
–FW: Sí, la dona del meu soci, Nikolai Popov. Les conviccions socialistes del senyor Popov eren més febles que les meves; ell no estava disposat compartir-ho tot i a la senyora Popova i a mi no ens va quedar més remei que fugir.

–AG: Va ser una dona, no Andorra, qui va frustrar els seus ideals...
–FW: Andorra és una dona, no ho dubtin. No han entès res. Adéu.

«L'home sempre perd la lluita amb la naturalesa»

il·lustració: Jordi Casamajor

Gaston Vuillier, viatger, escriptor i gravador, va visitar les Valls d'Andorra el 1887

Als carrers gairebé deserts d'Encamp, un dilluns a mig matí, hem vist un senyor francès que ho dibuixava tot. Recolzant-se incòmodament en una jardinera al costat de l'hotel La Mola, estava esbossant una parella de russos vestits d'esquí, botes incloses, acompanyats d'una nena que duia un barret de llana amb orelles de conill. A l costat de la jardinera hi jeia una carpeta oberta amb uns quants dibuixos acabats: una parella fent-se la foto al costat del ninot de neu d'Andorra la Vella, dues persones en cadires de rodes intentant creuar el carrer davant d'Armetisa, fins i tot una família mirant la sessió del Consell General a la televisió de casa seva. 

–AG: No sabíem que hi hagués algú important dibuixant al país...

–GV: Intento estudiar aquest país sense parlar de política ni ficar-me en els afers interns. Recordo com abans del meu primer viatge a les Valls, un bell amic, el senyor Pierre Vidal, em va aconsellar que deixés entendre que era un artista que viatjava lliurement, que volia retratar tots els racons d'aquest país sense ànims de jutjar, ni enutjar, ni emprenyar-me, ni alliçonar, ni canviar-hi res. Encara segueixo el seu savi consell. 

–IA: Posats a no ficar-se en els afers dels andorrans ¿per què no es limita a pintar paisatges?

–GV: No es pot separar la naturalesa de la gent que l'habita. Avui en dia sempre diem que la riquesa d'un país és el seu entorn natural, i és cert, però per a mi és encara més satisfactori veure la lluita dels humans amb la geografia que els rodeja. En la lluita amb la naturalesa, sempre hi perd l'ésser humà. El paisatge sempre triomfa sobre els instints naturals de les persones. La terra transforma aquell que la treballa. Agafeu un pescador mediterrani, porteu-lo a la muntanya, i vint anys més tard té un caràcter profundament muntanyenc. Un portuguès que viu a Andorra des de fa tres dècades és molt més andorrà que portuguès, per molt que li desagradi. 

–AG: Molta gent preferiria el que va pintar el 1887 que el que pinta ara...

–GV: L'essència és la mateixa. L'encís que hi veieu és l'encís del passat. El 1887 hi vaig veure pobles tristos que jeien melangiosos sobre promontoris rocallosos, formats de cases d'aspecte sòrdid i miserable, i ara són altres temps i altres cases, però la seva essència és tan punyent i única com sempre. Gent grisa, treballadora i valenta viu en edificis de trista aparença que contrasten amb el bell espectacle de les valls. El fons d'algunes fondes encara pot resultar repulsiu per a un viatger despistat; el 1887 ningú entenia el meu francès als carrers de Soldeu, i crec que majoritàriament segueixen sense entendre allò que dic; el 1887 vaig tenir seriosos problemes per obtenir alguna cosa per menjar d'una vella i indolent hostalera, i juraria que quan vaig tornar 120 anys més tard, l'hostalera semblava més jove, però la indolència i els problemes per obtenir menjar eren els mateixos. 

–IA: ¿No hi veu cap canvi 124 anys després?

–GV: Faut pas exagérer, quand-même! Els nens ja no van descalços, ni tenen l'aspecte malaltís, no pateixen tant la misèria. N'hi ha que encara la pateixen, sobretot en aquests temps de crisi, però no és tan universal, tan evident. A la sortida de l'església, no es veu cap condemnat amb el dur collar de ferro al coll. Ja no es menja pa de sègol florit i cebes crues; per poder dormir tranquil·lament ja no calen dotze pots d'insecticida ni metres de gasa, i no t'ataquen els horribles xinxes. Per arribar-hi no he hagut de passar un viarany codolós i arriscat – tot i que sembla que a Catalunya el mot Andorra encara significa «un país aspre i perdut». Ara bé, les truites del Valira tampoc no són les mateixes... però jo les pesco i me les menjo igualment. 

–AG: ¿Quin canvi li sobta més?

–GV: El tractament de les queixes. Fa 120 anys quan et queixaves, et deien: «Aneu al diable si no esteu contents». Ara et fan apuntar totes les queixes en un paperet i te'l intercanvien per un fulletó que diu: «Cuidem el turisme».

«Un Govern que afronti els problemes mai té un mandat plàcid»

il·lustració: Jordi Casamajor

Guillem d'Areny i de Plandolit, baró de Senaller i de Gramenet, síndic de les Valls d'Andorra

Trobar-nos amb Don Guillem Maria d'Areny Plandolit té un punt de sorprenent. Passa per ser el paradigma de certa andorranitat, la persona en la qual s'emmirallaria tot home públic; però el cert és que amb els seus pantalons curts à la mode, amb les sabates de saló i mitges blanques amb lliga-cames sembla més aviat un rus o un anglès, un noble de la mateixa època però desplaçat en l'espai. 

–IA: ¿Està dolgut amb Andorra per haver acabat a l'exili a Tolosa?

–GAP: No, ho tenia assumit. Cap governant que afronti els veritables problemes del seu temps no té un mandat plàcid, sinó turbulent, i a més, sovint, molt curt. Si el que voleu és mantenir-vos en el poder, el primer que heu de fer és oblidar-vos que esteu al capdavant d'un Govern. Penseu que presidiu un superajuntament i dediqueu-vos purament a qüestions administratives sense prendre cap gran decisió. Si ho feu així, estareu anys i panys en el poder. 

–AG: Va promoure una reforma perquè votessin tots els caps de casa i vostè ja tenia dret a vot. ¿Per què complicar-se la vida?

–GAP: Sóc com Don Quixot, m'invento passions per exercitar-me [riu]. Bé, pensin que qualsevol persona que es dediqui a la política ha d'intentar ultrapassar, ni que sigui només de tant en tant, la seva circumstància personal, si no, més val dedicar-se a una altra cosa. A més, jo sempre he estat de la ferma convicció que quantes més persones participin en una decisió, menys risc hi ha d'equivocar-se. 

–IA: ¿Per què promovia la democràcia a Andorra si de frontera en avall era carlí?

–GAP: El que em feia por de frontera en avall no era la democratització de la societat, sinó l'estat de desprotecció en què el liberalisme deixava les persones. També hi havia una qüestió de compensació: a la meva època el que Espanya necessitava era calma i moderació; i en canvi a Andorra li feia falta una bona sacsejada. 

–AG: I en aquest cas ¿per què es va oposar a un projecte de casino a Escaldes?

–GAP: Hi havia andorrans a la meva època que s'enlluernaven fàcilment amb tot el que vingués de fora, sempre i quan portés les butxaques ben plenes. Vivien en la creença equivocada que per crear riquesa calen diners, i no és ben bé així: primer cal crear riquesa i després venen els diners, i la riquesa només es crea si s'aporta creativitat, imaginaciçó, esforç, talent. I a mi senzillament no em va semblar que aquella inversió del casino –no perquè fos un casino– ens hagués de portar alguna cosa més que diners. 

–IA: Molts andorrans avui en dia continuen pensant el mateix....

–GAP: Sí, ho he deduït llegint la vostra Llei d'Inversions Estrangeres, que més aviat s'hauria d'anomenar Llei de Captació de Passius Estrangers d'Origen Incert. Un consell, andorrans: els diners són molt més fàcils de guanyar que la riquesa, però també molt més fàcils de perdre. 

–AG: ¿Què li sembla l'actual reforma fiscal?

–GAP: A mi, personalment, no m'ha agradat mai pagar impostos, ni directes ni indirectes, però quan sustentes responsabilitats públiques, l'honestedat amb un mateix i amb el país obliga a passar per damunt de les consideracions personals i, si cal, per damunt del que ara es qualifica com a políticament correcte. 

–IA: ¿Però això vol dir que hi està d'acord o no?

–GAP: Més enllà dels detalls, comparteixo la filosofia que hi ha al darrere: fer que tothom contribueixi a sufragar l'Estat en la mesura de les seves possibilitats és raonable. Jo hauria començat per l'impost general indirecte i després hauria introduït la fiscalitat directa. 

–AG: Calen els impostos directes per aixecar la doble imposició...

–GAP: Sí, és clar, perquè les reformes es van aturar durant massa temps i la història ens ha passat al davant i som nosaltres els que ara hi correm al darrere. Andorra ha perdut la capacitat d'anticipar-se als esdeveniments i això per a un país tan petit és letal.