«La història té els pobles encadenats, la llegenda els fa lliures»

La Dama Blanca, protectora llegendària de les Valls d'Andorra

¿Per què enganyar-nos? La Bellesa regna al món. Engloba el poder, la saviesa i la veritat. Si algú encara no ho té clar és perquè no ha tingut al davant a la Dama Blanca d'Auvinyà. Ja de per si és insòlit entrevistar un ésser mitològic. En aquest cas, hi hem d'afegir la barreja d'encís i reverència que produeix la seva aparença: La cabellera de la Dama és daurada, daurada de debò, i no d'aquest color de palla que ha usurpat el nom de l'or; fets d'ombra i de lluna són els seus ulls; les grandalles que s'obren per primera volta a la claror de l'aurora no són tan blanques com la seva pell.

–AG: Expliqui'ns una mica el seu paper llegendari com a protectora d'Andorra.
–DB: ¿Què voleu dir amb llegendari?

–IA: Que no està clar que sigui veritat o mentida...
–DB: No hi ha res tan cert com les llegendes. Els fets de la història són susceptibles d'interpretacions diverses, però ningú no dubta de les llegendes. El que passa és que hi ha una excessiva fascinació per la història i un cert menyspreu per la literatura. ¿Qui és més real, l'Enric IV rei o el personatge de Shakespeare? Sobre l'Enric IV històric sempre tindrem dubtes: tant pel que fa als fets com a la interpretació dels mateixos; en canvi, l'Enric IV literari ens dóna una seguretat molt més gran, sabem perfectament quines coses fa i per què les fa. ¿Per què es pensen que l'Àlvar Valls ha acabat recopilant llegendes després d'haver fet una enciclopèdia? Doncs perquè s'ha adonat que la llegenda conté més veritat que la història.

–AG: ¿En el seu cas també?
–DB: Sí, però primer deixi que li expliqui una mica: Fa molts anys hi havia un bisbe que oprimia els andorrans. Calia algú que posés fi a aquella tirania i vaig decidir convertir-lo en un llop i els habitants de les Valls van matar-lo...

–IA: ¿Sabien que es tractava del bisbe opressor?
–DB: No, simplement van matar un llop que amenaçava els seus ramats. I aquesta és la grandesa de la llegenda. Mentre el bisbe va ser bisbe, és a dir, històric, els andorrans van ser incapaços de rebel·lar-se contra la seva opressió. En canvi, quan jo el vaig convertir en un símbol no van dubtar ni un moment a matar-lo. Emmascarant la realitat la vaig fer més òbvia i comprensiva. La història té els pobles encadenats, la llegenda els fa lliures.

–AG: ¿La seva fama de protectora es limita a aquest cas particular?
–DB: No, podria citar-vos molts altres exemples, però el que he explicat il·lustra el que vull dir a la perfecció. Però que quedi clar que jo només converteixo en simbòlics els fets, els poetitzo, són els andorrans els que han d'assumir el seu propi destí. Jo no vaig matar el llop.

–IA: A mi sempre m'ha sabut greu que el síndic que va matar el llop es morís després... ¿per què no el va salvar?
–DB: Perquè per alliberar el seu poble d'un tirà aquell síndic va recórrer a la violència, va fer servir els mitjans d'un tirà. Per salvar el seu poble es va convertir en un tirà ell mateix i, per tant, havia de morir. Ningú no ha dit que ser un heroi fos fàcil.

–AG: Diuen que una revolució incruenta no és una veritable revolució...
–DB: Tal vegada sigui així; però aleshores els que assumeixen el paper de revolucionaris han de saber que en el nou ordre que neixi de la revolució no hi haurà lloc per a ells.

–IA: Els andorrans semblen una mica desprotegits últimament. ¿Ha renunciat a protegir-los?
–DB: Ja he dit abans que són els andorrans que s'han de protegir a si mateixos: jo només creo les condicions propícies. Però perquè la protecció sigui efectiva s'ha de creure en ella. La mentida que alguns atribueixen a les llegendes, igual que la seva veritat i la bellesa que en mi contempleu, no està en les llegendes, sinó en els ulls de qui les llegeix o en l'oïda de qui les escolta.

«A Andorra els pobres s'han venut als rics»

Iulian Semiònov, escriptor soviètic visitant d'Andorra el 1973

A la Plaça del Poble d'Andorra la Vella ens va semblar veure a l'escriptor rus soviètic Iulian Semiònov (1931– 1993), autor del llibre El començament del setanta-tres: Espanya, França, Andorra, assegut en un dels bancs vermells, jove i ple d'energia. No estàvem segurs si havíem tornat a l'any 1973 o si ell estava aquí amb nosaltres. Al final vam optar per la segona opció.

–AG: ¿Veu Andorra molt canviada des de la seva visita el 1973?

–IS: En les coses superficials ha canviat, però en el fons la meva impressió segueix essent la mateixa. S'ha modernitzat molt, s'hi han fet nous edificis, la població ha crescut exponencialment però sembla que les noves generacions estiguin reproduint l'esperit dels temps passats. Quan vaig venir a aquest país ja pensava que els pobres s'havien venut als rics: s'hi volien assemblar a la primera oportunitat que tenien en lloc d'obrir els ulls i construir un país just per a tots.

–IA: Sempre és millor que els pobres es vulguin assemblar als rics que no pas que els rics es vulguin assemblar als pobres, ¿oi?

–IS: El problema és que la gent vulgui semblar allò que no és. No entenc del tot el que vostè diu sobre els rics que es volen assemblar als pobres, perquè d'aquests no en conec gaires i de totes formes són inofensius. Hi ha rics que vesteixen com a pobres i això pot ofendre el seu gust refinat però no limita en cap moment la llibertat d'esperit humà. Recordo un senyor de Nova Zelanda que vaig trobar en aquestes Valls que somiava amb una revolució permanent quan, de fet, ell mateix era un capitalista com qualsevol altre que mai no havia fet un dia de treball útil a la seva vida.

–AG: No m'imaginava que vostè volgués prendre a la gent el seu dret a somiar...

–IS: Té raó. Els rics que juguen a fer de pobres són somiadors que poden fer gràcia o fer nosa, però no són l'enemic real. L'enemic real de les persones honestes, treballadores, responsables, és la seva incapacitat de ser lliures, l'esclavatge que s'imposen elles mateixes. Se senten inferiors pel mer fet de no tenir milions al banc; i, en lloc de construir una societat justa per a tothom, idolatren els que n'hi tenen. No pel simple fet de tenir molts diners un és necessàriament digne d'admiració; des del meu punt de vista, més aviat al contrari. Però vet aquí que tots els treballadors se sacrifiquen per semblar adinerats.

–IA: Sí, fins i tot n'hi ha algun que se sacrifica per ser-ho...

–De fet, tot això s'ha agreujat des de la meva última visita. El culte als diners ja hi era, el que no es notava tant era el culte a les persones que en tenien. Ara es pensen que la virtut consisteix a tenir una segona residència a la platja i a conduir un 4x4 d'una marca alemanya. En aquest país els únics que tenen consciència de classe i són realment rojos han adoptat el nom de Verds, com si s'avergonyssin del color que porten al cor.

–AG: Tenir cura de la natura també és una causa noble...

–Sí, però sembla que amb aquest nom vulguin amagar la seva essència comunista. Sembla que estiguin donant més valor als animals i a les plantes que a la consciència social.

–IA: L'Antònia Escoda dirà que no s'ha llegit el seu programa

–No, si llegir-me'l me l'he llegit, és per això que conec l'essència roja que hi ha en ells. I també conec el cas concret de la camarada Escoda, educada en veritables valors igualitaris. Però jo parlava de la seva imatge i de la percepció que la gent del carrer -que no sol llegir els programes dels partits polítics- en té.

–AG: Vol dir que és responsabilitat seva per no haver sabut projectar la imatge adequada?

–No és tan simple com això, però per canviar la ment de les persones enfonsades en petiteses burgeses cal parlar clar. Per tal que els pobres, els oprimits, no se sentin orgullosos de votar a la dreta perquè la consideren superior a ells mateixos, cal donar una imatge de força, de veritat inequívoca, a l'ideal llibertari. Cal que la gent vulgui treure la teva bandera al carrer perquè creu que és una causa justa, encara que de moment no sigui una causa guanyadora. Cal tenir fe en la gent i és el que m'està costant a mi quan veig tota aquesta roba de marca i tots aquests rellotges suïssos que m'envolten. Cal que el poble estigui orgullós de si mateix pel sol fet de defensar una causa justa en lloc d'anar a votar el partit que pensa que té més possibilitats de guanyar, com si això de la política fos una cursa de cavalls. Espero i desitjo que els meus camarades andorrans aviat siguin capaços de canviar aquesta mentalitat oportunista.

«L’Andorra mítica és obra d’un senyor de Sants»

 Antoni Busquets, constructor de la Casa de la Vall

Mossèn Antoni Busquets va fer construir la Casa de la Vall i la va llegar per a ús i gaudi dels seus successors en el càrrec de rector de Santa Coloma i vicari d’Andorra. Una mala administració de la successió va fer que la casa acabés en mans del Consell General a principis del segle XVIII. D’aleshores ençà, el fantasma del seu constructor vaga per la seu del parlament. Quan els Consells duraven més d’un dia i alguns consellers feien nit a l’edifici l’havien sentit udolar per la xemeneia i arrossegar les cadenes pel cap de casa. La seva última aparició documentada va ser la nit de la Candelera de 1993, poques hores abans que el Consell votés la Constitució. Va intentar, sense èxit, que alguns consellers que votessin contra la Carta Magna. Ara, més de disset anys després, concedeix la seva primera entrevista en exclusiva.
 

–IA ¿Per què va intentar dinamitar el procés constituent?
–AB: No m’agradava el caire que estaven agafant les coses. Tanta modernitat em feia venir vertigen. ¿Per què no deixaven les coses tal i com estaven? ¿Que no havien durat segles així? Com aquesta casa... ¡mireu com l’han deixada! Ni jo mateix la reconec: Levito per les seves sales i m’hi sento un estrany. ¡Un estrany a casa meva!

–AG: Però si aquesta casa sembla que no hagi canviat gens en aquests quatre segles...
–AB: ¿Que no ha canviat? Aquests llums de ferro forjat no són els meus, aquestes parets de pedra vista jo no les hauria tingut mai, aquest hemicicle de fusta és un cos estrany; les portes, el mobiliari, el paviment del terra, la sala de la justícia...

–IA: ¿Tot això no és original?
–AB: ¡No pas! Deu fer uns 40 o 50 anys que ho van posar tot panxa enlaire. Va ser idea del síndic Julià Reig durant el seu primer mandat. ¡Aquests Reigs! ¡Massa renovadors! ¿Que no els estaven bé les coses tal i com estaven? ¿Que no els havia permès fer fortuna aquell ordre primigeni?

–AG: Expliqui’ns què van canviar...
–AB: ¡Què no van canviar! I acabaríem abans. Van venir uns artistes, un d’ells era un ferrer de Sant Julià que deien que era molt bo, i un ebenista anomenat Rossell... i sobretot aquell menairó d’Aixovall, aquell amic de les bruixes, aquell buscador de tamarros, que no li cal tancar els ulls per somiar, capaç de fer que Grècia es torni alçar damunt les seves ruïnes només amb la seva mirada... Aquest Violet-le-Duc a l’andorrana nascut entre encenalls a l’antic poble de Sants, el Sergi Mas.

–IA: ¿Va ser ell?
–AB: ¡Sí, l’Andorra mítica és obra d’un senyor de Sants! L’hemicicle del Consell no era com el veieu ara. De fet, d’hemicicle no n’hi havia: només una renglera de simples cadires de braços a banda i banda, uns penjadors per als tricornis i els gambettos i una taula per als síndics i el secretari. El despatx del síndic és l’estança que més m’irrita, procuro no entrar-hi gaire, si no, no sortiré mai del purgatori. Allà hi han fet de tot: fins i tot hi van posar un moble d’estil espanyol del segle XVI. ¡Més que la casa Busquets sembla la casa de Cervantes!

–AG: ¿S’ha conservat alguna cosa?
La cuina potser, però no del tot: la xemeneia no era ben bé així i aquell escudeller enorme no és pas de casa meva; diria que el van portar de la Massana. La sala del Tribunal de Corts també és tota nova i fins i tot el paviment del vestíbul el van aixecar i el van refer d’una punta a l’altra. ¡I l’exterior! Les parets de pedra vista no fan per a una casa bona, i la tronera del costat de migdia no hi era....

–IA: ¿Què té a veure això amb les reformes polítiques?
–AB: ¡És el mateix! Legislen com restauren: imaginant un país que no ha existit mai.

–AG: Si el que imaginen és maco...
–AB: Però no és la meva realitat.

–IA: ¿Per què es torna manifestar?
–AB: Perquè tots parlen de reformes i cada cop que escolto aquesta paraula em poso a tremolar. ¡Si fins i tot aquells que haurien de vetllar perquè les coses no canviessin es fan dir reformistes! I les sessions de Consell, que sempre havien estat tan versallesques, ara són molt gòtiques, més propícies a l’aparició d’un fantasma.

–AG: ¿Què li sembla la nova seu del Consell General?
–AB: D’estil no m’agrada gaire, la trobo massa moderna, però ja els escau.

–IA: La nova seu tapa l’antiga vista de la Casa de la Vall...
–AB: Però això per a mi és un avantatge; més val estar amagat de la vista dels homes. Estic esperant que acabin el nou edifici i marxin. Aleshores tornaré a tenir la meva casa per a mi sol. I els passos perduts que hi ressonin només seran els meus.

«La por a la Unió Europea és la por a un mateix»

El Gran Carlemany, emperador i mític fundador d'Andorra

El Gran Carlemany baixava per l'avinguda que porta el seu nom amb unes bosses de compra en les quals es percebien ampolles de Pastis i Ricard. Veritablement es veia gran, no tant per l'edat com per l'estatura. Una cota de malla i una espasa una mica rovellada eren una clara indicació del seu ofici de guerrer medieval. Ens hi hem apropat corrents.

–IA: ¿Què li sembla l'Europa actual?
–GC: El món ha canviat molt. Miro el mapa d'Europa i no reconec res. Diria que l'únic que queda del meu pas pel món és Andorra... i el Vaticà, és clar.

–AG: ¿El seu pas per Andorra és real?
–GC: Que jo recordi és real, però ha arribat un moment en què a mi també se'm barregen els mites i la realitat a la memòria. L'altre dia, a la Fira d'Andorra, se'm va apropar un senyor baixet, de cabells blancs, i em va dir: «Perdoni que el molesti, ¿vostè no es dirà pas Gran Carlemany?» «I tant, bon home, i tant». I aleshores se'm va presentar i em va refrescar la memòria sobre el meu pas per Andorra. Ens hi vam quedar una bona estona, al banc de la parada de la Creu Roja, just al costat d'allà on als nens els pintaven les cares, i tots demanaven que els pintessin de cavaller, suposo que per assemblar-se a mi...

–IA: Parlàvem del pas per Andorra...
–GC: Correcte. Es veu que hi havia set, vull dir, sis, il·lustres andorrans que em van ajudar. Sis cases pairals que encara ho recorden, com per exemple, Can Diumenge, i en agraïment a aquells sis andorrans vaig fundar les sis parròquies. Jo ja ni me'n recordava d'haver-les fundat, però aquell senyor que em vaig trobar a la Fira m'ho va explicar amb tant de detall...

–AG: ¿Què opina de l'apropament a la Unió Europea?
–GC: Doncs que us hi heu d'apropar, no hi ha més.

–IA: N'hi ha molts que tenen por que Andorra perdi especificitats.
–GC: La por a la Unió Europea és la por a la pròpia debilitat. A més, això de les especificitats sempre ho ha defensat la gent que ha volgut mantenir uns privilegis que sovint són més privilegis de classe que no pas de país.

–AG: Però Andorra és el que és perquè sempre s'ha sabut mantenir al marge ¿oi?
–GC: No, Andorra és el que és perquè sempre ha sabut trobar la seva escletxa en un ordre general que, evidentment, ella no havia configurat. Andorra va saber nedar a la seva manera, seguint el corrent; i el que no es pot fer és pretendre nedar contra corrent, perquè és inútil.

–IA: Li sap greu aquesta actitud?
–GC: Sí, em dol que els andorrans s'hagin tancat tant en si mateixos. Abans he dit que aquestes Valls és l'únic rastre que queda del meu imperi. I ara que l'imperi s'està reconstruint, perquè encara que li diguin Unió Europea no és altra cosa que l'Imperi Romano-Germànic, Andorra hi hauria de participar més activament. Algunes d'aquestes especificitats de les que es parla, certament, no tenen cabuda a l'Europa moderna; però n'hi ha que formen part de l'essència europea i en altres indrets fa anys que van caure a l'oblit...

–AG: ¿Quines són aquestes essències?
–GC: Andorra és un país nascut d'un contracte i que s'ha mantingut sense guerres durant segles, i això és digne d'estimar ja per si mateix. Les Valls no necessiten estar malament amb la seva història. Tenen continuïtat institucional des del segle XIII fins ara. A qualsevol síndic li podeu fer un monument, i no passarà res: cap no ha col·laborat amb una dictadura, cap no ha exterminat una part del seu poble... Andorra és dipositària d'alguns dels més preuats valors d'Europa que ha guardat gelosament durant segles. Jo voldria veure els andorrans córrer a oferir aquests tresors als seus germans europeus i no pretendre tancar-los en un cofre i deixar que el desús els faci malbé. Per això dic que tenir por d'Europa no és altra cosa que tenir por d'un mateix.

–IA: Alguns polítics que han tingut altes responsabilitats diuen no entendre aquesta mania de voler ser europeus...
–GC: ¿I què voldrien ser, africans? Perquè si del que es tractava era de ser africans, m'hauria estalviat tanta guerra inútil i no hagués baixat mai més enllà de Tolosa.